Desnivell: 1000m aprox.
Durada: Sortida a les 6:15, arrivada a les 12:05.
Segurament un 70% del temps pujant, 25% baixant, la resta reagrupaments i tertulia, interessant, al cim.
Integrants: Bufff, la tira de penya, per ser juny, a veure: Professor J.Jubert, Berta, Laia, però no aquella cursillista d'aquest any que té una germana bessona que…, sinó una altra noia, molt molt molt guapa i morena, que sembla ser que també va ser cursillista en altres temps…(i que comparteix ganivetes amb el seu company), Roger (com sempre), Carles Ll., Montse, Ivan, Snowboard de muntanya (em sap greu, no recordo tots els noms) i kumpanya … , i un servidor.
Bé, donat que possiblement serà una de les darreres piades de la temporada 2003-04, i que la gent ja deu estar fins els nassos detanta piada, i més ara que fot una calor de cullons, una majoria gens piatosa ha cregut convenient que fos jo qui expliqués al món (cegesquí, per fortuna per la resta) les trifulgues del cap desetmana. No us aportaré gaire informació tècnica, doncs la veritat no la conec, ja que amb prou feines faig anar els esquís amunt…quan toca anar amunt…
Com a molt us diré que la neu sembla que ha perdut el blanc virginal que la caracteritza, cambiant a un to ocre, i que es freda, molt freda. Ho vaig constatar quan vaig caure. Però n'hi ha. Encara n'hi ha molta, i sorprenentment esquiable! D'acord, no és per tirar cohets, però com a referència, per aquells que hi van assistir, estava molt millor que el dia del Baitellance.
Tot just creuar el pont del llac (crec que es diu Lac d'Aubert), a escassos 10 minuts del parking, posavem els esquís sobre la neu, dura de bon matí, tot i que semblava que la nit anterior no havia arribat a glaçar. Ganivetes aquells que en tenien o aquells que no tenien el que diuen que s'ha de tenir per pujar sense elles. Pujada suau, però sense gaire descans, interromput per un pas (una tartera infernal, segons enciclopèdia de munyanya-Carles, a l'estiu) on ens vam haver de descalçar, per fortuna només uns escassos metres. El sol ja escalfa de nassos, per no dir una altra cosa (i repetir-me massa) només sortir, però per sorpresa meva la neu aguanta força. Fora ganivetes (que bé que es va) i anem passant bonys mentre encara no es veu el cim, que sembla que està abans d'un coll que deixarem a la dreta.
El camí no és tècnicament difícil, molt intuitiu (hi devia haver unes 50 persones, només cal seguir la intuició del de davant… :D) i només té una pala amb una mica més de pendent que la resta del recorregut, just abans del coll, on aquest cop si que ens haurem de treure els esquís per fer el cim.Es fa a peu, ni tan sols calen grampons, i es mig-grimpa una mica, fins arribar a les rambles, doncs el cim sembla el mercat de la boqueria un 24 de desembre qualsevol, al matí.
A dalt de tot, tal i com apuntava en els primers compassos d'aquesta piada, un cop anem arrivant tots, sorgeix el tema de conversa: 
"són les dones les que trien" afirmació taxant llançada a l'aire pel Carles, tot i que no hi ha acord entre els tertulians, doncs ràpidament apareix el contra-tema "son els homes els que trien". Al final, que jo sàpiga no hi va haver acord, tot i que apunto a favor del Carles…
"són les dones les que trien" afirmació taxant llançada a l'aire pel Carles, tot i que no hi ha acord entre els tertulians, doncs ràpidament apareix el contra-tema "son els homes els que trien". Al final, que jo sàpiga no hi va haver acord, tot i que apunto a favor del Carles… Enmig d'unes vistes acullunants, de cims i més cims arreu, muntanyes per tots els gustos, encara increiblement nevades, i una vista aèria, orgàsmica, dels llacs amb la superfície mig gelada que haviem deixat sota nostre a mida que guanyavem alçada, reposem uns minuts abans d'iniciar el descens.
Lloc de peregrinació, tot i que lluny de poder-hi trobar la pau espiritual necessaria per oblidar la nostra minúscula existència (tinc la sensació que les roques cediran pel pes de tanta gent que hi ha allà dalt) tinc uns instants per recordar la meva àvia, recentment operada de greu malaltia, mentre ja anem posant per les fotos derigor, previ al meravellós descens que ens espera. Pells fora, esquís lluents enfoncant el pendent, cares somrients, inquietud momentània, temors pels menys valents (aquí s'inclou un servidor), impaciència, tremolors, babeig, … , i comença una de les darreres baixades per la majoria de mortals!!!
La neu es deixa força, si bé alguns llepen a la pala de més pendent (aquí es on vaig poder constatar, que tot i ser al mes de juny, la neu encara és freda…)
Un cop reagrupats, la resta és un "nà fent", ara esquerra, ara dreta, ara ensopego, ara em desequilibro, ara reso el que sé, i ara evito una nova caiguda. Cos endavant, clavant bastons anem fent fins arrivar de nou al pas on al principi ens haviem hagut de treure els esquís.
Presenciem moments extranys, com és ara el Carles pendent avall, però no sobre els seus esquís, o el Jaume, arrastrant el cul després d'impactar-los contra una pedra, que per fortuna res va passar en ambdós casos.
Com sempre, la baixada és massa curta, i queden les ganes, gairebé bojes, que tornin els freds de la temporada que ve…Només ens queda la consolació d'una vall preciosa, increiblement verda, on els saltants d'aigua son tan espectaculars que sovint remullen la carretera per on anem tornant, i els ocellets persegueixen les ocelletes per fer ocellets petitons…o això m'han explicat a mi…
Amb llàgrimes als ulls despedim, aquells qui no vagin a l'Aneto el cap de setmana que ve, la temporada (Jaume, tu ets un cas apart) d'esquí de muntanya.
Finalment uns practicables entrepans en un bar de mala mort de carretera secundària, però en una terrasseta de puta mare, amb vistes, aquest cop sí que ho puc apuntar jo, de la Peña Montañesa, i del poblet, que no sé perquè però fa venir gana, Laspuña.
Salut i fins la temporada vinent, si les forces de l'univers ho volen.
Aureli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada