“Revuelta en el frenopático, el hombre del tiempo ahorcado y todo por haber jugado al Telediario. La asamblea de majaras se ha reunido. La asamblea de majaras ha decidido: mañana sol y buen tiempo.”
(aquest text és una aportació temporal i reversible de “Don Vito y la revuelta en el frenopático”, de Kortatu)
El xicot que agafem en autostop va a Revel. En el curt trajecte que fa amb nosaltres, ens explica que les flors que porta es regalen tradicionalment el primer de maig; de les que ha comprat a Grenoble, ens en dóna un ramet.
Quan arribem a l’aparcament de Pré Raymond 1372m hi trobem el cotxe dels catalans que ens han avançat a l’autopista. Companys d’altres aventures muntanyenques, encara no saben que tornarem a compartir espai i temps.
Esquís a l’esquena, els 25cm de neu nova que van caure feia res, s’havien fos i van deixar el camí fet un fangar.
La pista puja amb ganes pel mig del bosc fins que es converteix en camí; llavors s’humanitza una miqueta. Arribem a la neu al cap d’uns ¾ d’hora i “normalitzem” la situació.
El sol, en allò que serà habitual tots els propers dies, escalfa de valent.
El flanqueig del llac de Crozet 1974m és el pas previ per arribar al coll de la Pra 2175m, des d’on es baixa fins els 2110m del refugi de la Pra.
Ens surt a rebre l’Odile, la guarda, dona amb curts cabells pelrojos i cara colrada per la vida mateixa, que s’emociona d’allò més quan l’hi regalem el ramet que ens ha donat el noi de Revel. La seva simpatia serà un obsequi afegit a la seva bona feina.
Els altres catalans no semblen gaire sorpresos quan ens veuen entrar; s’ho esperaven des que l’Odile els ha demanat si eren els “Martínez”.
Salutacions i comentaris obren la porta a la fusió de persones i objectius en una causa comuna.
Divendres, mentre la majoria de la població occidental treballa, nosaltres set i tres francesets esmorzem austerament, escampant la mantega i la melmelada al pa, damunt la taula, sense plat ni tovalló; molt francès això.
Per consell de l’Odile, anirem avui a la Croix, el cap de setmana pot haver-hi molta gent. De fet ja en trobem que pugen directament des de l’aparcament, però no és pas la romeria de la Pica un diumenge qualsevol.
La Croix de Belledonne 2926m és la punta més baixa, però l’única esquiable de les tres que formen els Pics de Belledonne, visibles només quan arribem al coll de Belledonne.
Des de la talaia d’aquest estret cim la vista se’ns perd en la immensitat de desconeguts pics, valls i muntanyes, i sense saber-ne l’origen, s’entén que el seu nom sigui el de la bellesa d’una dona.
De tornada al refugi, aprofitem per pujar el Grande Lance de Domène 2790m pel seu vessant E i baixar directament al refugi pel costat W.
El box del nostre “dortoir” té sortida directa a una balconada del refugi on aprofitem per a estendre-hi la roba del dia. 
Mentre ens cruspim una part dels queviures, amb Pelforth i Panachè, els natius jeuen com a llangardaixos a l’esplanada de davant del refu.
Anem netament cap al S, les ganivetes són absolutament necessàries per a flanquejar l’inclinat pendent que envolta el llac Claret.
Arribats a un coll sense nom, traiem el mapa per a definir el que veiem i situar on volem anar. Les Puntes de Jasse Bralard, no deixen marge d’error i emplacen perfectament la resta de muntanyes.
Davant nostre, la cara N del Pic de Mirebel sembla inaccessible amb esquís. Després, quan ens hi acostem, ens la treballem seguint una antiga traça malmesa per les allaus que la muntanya ha anat perbocant.
Els darrers 125m els fem amb els grampons, més per precaució que per necessitat. Pic de Mirebel 2603m.
Llisquem cap al coll de la Grande Vaudaine 2485m sota un potent sol de migdia.
L’Odile ens ha advertit sobre el “tres dangereux” flanqueig de la cara E de la Grande Lauziére. Tornem a calçar les ganivetes o els grampons, segons preferències, i escometem la feina amb un pèl de recança.
Potser és una mica tard per a fer aquests passatges.
Una irregular piràmide de pedres forma la fita cimera de la Grande Lauziére 2741m.
El descens per la cara W és èpic, trobem la neu en el seu punt òptim per a esquiar a cor que vols.
Avui, dissabte, l’esplanada del refugi encara hi té més pobladors; però la noia de cabells daurats, llargs i arrinxolats, tan alta com prima, que amaga els seus ulls de color cel darrera les ulleres de sol, no ha tornat.
Potser només haurà estat un miratge de la Belledonne...
En Cristian és un vell militar retirat que va estar destinat 18 anys per aquestes muntanyes. Viu a Briançon i ha vingut a passar aquest dies amb els guardes de la Pra, coneguts seus de fa temps.
Amb ell fem l’última excursió d’aquests dies.
Toca tornar cap a casa. Ens acomiadem de l’entranyable Odile i d’aquestes muntanyes, una autèntica descoberta, de bellesa quasi mediterrània i lluny de la massificació de les zones amb més renom.
Quan deixem enrere el refugi de la Pra, el sol encara no s’ha tret les lleganyes.
Anem a trobar el llac Merlat que travessem abans de remuntar els pendents que ens menaran al Grand Colon 2394m.
Fem un intent de descens per la seva Nord, però les condicions aconsellen anar a buscar una baixada més còmoda.
La trobem per un collet a 2260m a l’Est del cim, que passant per sota de la Roche Fendue ens situa al llac de Crozet, una mica més fos que quan hi vam passar a la pujada.
Al restaurant de les Granges de Freydière encara hi queda alguna taula lliure a l’ombra. Ens hi acomodem per a gaudir de les delicatessen de la gastronomia local abans d’enfilar els 700km que ens separen de casa.
El Manel em diu que posi el CD amb la cançó de l’Alaska. Encara no ha acabat que ja dorm, i el Ricard també.
Massís de Belledonne
refugi de la Pra
Croix de Belledonne
Grande Lance de Domène
Pic de Mirebel
Grande Lauziére
Grand Colon
1 al 4 de maig, 2008
Manel, Ricard, Ramon.
i Joan, Pere, Teresa, Úrsula.
