Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TREN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TREN. Mostrar tots els missatges
17 d’abr. 2024
10 d’abr. 2018
Somiedo Express: tren cegesqui a La Cueta, 7 i 8/04/2018
Esquí de muntanya al Parc Natural de Babia y Luna
Diumenge, 8 de la tarda… hem fet un berenar-sopar: caldo de cocido, carn d’olla, lacon, croquetes, ous, formatges, tot amarat amb vi del Bierzo… i mentre esperem el taxi que ens baixarà a l’estació de tren de Ponferrada fem ‘sobretaula’ amb l’Estrella, la mestressa de l’Hostal Picos Blancos i la seva família: parlem del poble, del carbó, dels muntanyencs, de la condició humana, dels dos gossos escapats i ben tornats, de la neu, de les muntanyes, de la vida… Arriba el taxi! Ens acompanyen tots a fora per acomiadar-nos: es nota que és un comiat sentit, jo el sento: corro a fer el darrer glop d’aigua fresca a la font, miro les muntanyes, agafo aire… ‘Chao’, adéu! Sabem que hi tornarem.
I viure intensament és això. I l’esquí de muntanya com l’entenem alguns, molt i molt més que un esport, també és això.
La Cueta de Babia (1442m) és el poble més alt de la província de Lleó, quasi deshabitat. És a la Cordillera Cantàbrica, sota el port de Somiedo, terra de pastures, de llops, d’ossos, i un petit paradís per a l’esquí de muntanya: cap a l’oest itineraris al Port de Somiedo, cap el nord en direcció a Astúries es bifurquen tres valls essent la més oriental la que ressegueix el Rio Sil, i més a l’est cims més drets i més possibilitats de travessa. La carretera que hi mena estreta i sovint bloquejada per la neu, i el fort risc d’allaus ens va fer desistir d’anar-hi al febrer: aquest any hi ha molta neu i hem pogut posar esquís al mateix poble els dos dies.
La combinació de tren nocturn (cabines amb lliteres i bany) fins a Ponferrada + taxi (1h30’) permet fer dos dies complerts d’activitat sortint divendres vespre i estan de tornada a BCN dilluns abans de les 9 del matí, descansats.
Doncs pugem al tren!
Resum de l’activitat:
Divendres 6 d’abril, 20:20 del vespre tren BCN-Sants (nit a tren amb lliteres)
Dissabte 7: Ponferrada 6:42 del matí. Taxi, amb parada per esmorzar ‘tostada lancianiega’ a Villablino i arribada a La Cueta a les 9 del matí.
‘Cap a les fonts del Sil: Picus de la Mortera 2024m, 2021m i 2009m, Cuetalbo 2079m i Peña Orniz 2194m’
+/-1250m; PD-, S2-S3, *** per la distancia, 19km; 6-8h
Remuntem la vall del riu Sil, deixant el riu a la dreta primer i creuant pel pont de Bustusil després per entrar a un tram una mica engorjat que fem a peu fins a les pastures de Cebolledo on tornem a calçar esquís. Agafem alçada tombant progressivament a l’est fins el Coll de las Morteras 1873.
Molts cims a l’abast i encara no sabem quin és el Cuetalbo. Buscant-lo pugem en direcció nord als Picus de la Mortera, inclòs el més alt de 2024m, i encadenem tres cimets estètics i tres curtes però molt bones baixades.
De nou al Coll de las Morteras, ja tenim ubicat al Cuetalbo i ens hi enfilem fàcilment
.
Un altre canvi de pells i bona baixada fins el Coll Orniz i sols ens queda remuntar els casi 200m de cara sud de l’estètica Peña Orniz, primer amb esquís i el darrer tram més dret a peu.
El dia ha anat guanyant en estabilitat en paral·lel al nostre gaudi i la gana que anem fent.
La Cueta ens espera desfent el camí de tornada amb llum de tarda màgica i sols a la muntanya amb els isards que veiem a tort i a dret.
El vespre a l'hostal també memorable amb bon berenar i millor sopar: caldereta de corder, costelles, ous, filet, bon vi i postres casolans… i alguns brevatges més.
Diumenge 8: Penachana 2068m, Piniecha Blanca 1783m i La Llana 1928m
+/-1100, 14km; F, S2-S3,**; 5-6h
El dia serà una mica més variable que l’anterior però acaba fent net… Ens dirigim per la vall central en direcció nord cap a la Penachana.
Recorrem la “pradera de las espinas”, sense rastre de cap punxa amb tanta neu, i amb els estimballs de roca de la Penachana davant nostre tota l’estona. Els gossos de caça de l’Emilio porten dos dies de gresca sense tornar a casa i tenim la sort de veure’ls i avisar d’on són, salvats, haha! Quan som a sota la Penachana girem a l’est cap al Collado de las Cruces. Busquem un lloc a recer del vent per fer temps que s’aturi la nevada i passi la boira… i quan comencem a tenir el cul fred ens hi posem de nou, track en mà pel llom sud-est que porta al cim.
El passat més de juny feia aquest mateix camí a peu amb en Bernat i la Joana, sense neu però amb l’al·licient d’anar trobant fòssils… n’estava ple! Al cim comença a obrir-se però no prou per baixar amb seguretat per la canal, així que desfem el camí de pujada.
La Llana i Picos Blancos al juny de 2017 i a l'abril de 2018...
A la cota 1650m tornem a posar pells i fem una curta pujada fins a la Piniecha Blanca 1783m. El cim és modest però ens obre els ulls cap a Somiedo i moltes possibilitats per a una altra escapada.
El descens ja és en neu més humida però veient que la pujada a la Llana i Picos Blancos té pas ens hi enfilem amb el premi de que el sol guanya definitivament a les bromes...
Descens memorable amb sol de tarda i cap al sud fins a La Cueta, i ja sabem que és quedar en Babia!
Per la tarda ens recull un taxi a les 8 del vespre, tren a Ponferrada a les 22:22 de la nit i arribada a BCN Sants dilluns a les 8:49 del matí.
Agrair a l’Estrella i la seva família l’hospitalitat, i Ricard, Pep i Marta: gràcies per deixar-vos enredar!
Bones traces!!!
Diumenge, 8 de la tarda… hem fet un berenar-sopar: caldo de cocido, carn d’olla, lacon, croquetes, ous, formatges, tot amarat amb vi del Bierzo… i mentre esperem el taxi que ens baixarà a l’estació de tren de Ponferrada fem ‘sobretaula’ amb l’Estrella, la mestressa de l’Hostal Picos Blancos i la seva família: parlem del poble, del carbó, dels muntanyencs, de la condició humana, dels dos gossos escapats i ben tornats, de la neu, de les muntanyes, de la vida… Arriba el taxi! Ens acompanyen tots a fora per acomiadar-nos: es nota que és un comiat sentit, jo el sento: corro a fer el darrer glop d’aigua fresca a la font, miro les muntanyes, agafo aire… ‘Chao’, adéu! Sabem que hi tornarem.
I viure intensament és això. I l’esquí de muntanya com l’entenem alguns, molt i molt més que un esport, també és això.
 |
| en groc l'excursió de dissabte, i en verd la de diumenge |
La combinació de tren nocturn (cabines amb lliteres i bany) fins a Ponferrada + taxi (1h30’) permet fer dos dies complerts d’activitat sortint divendres vespre i estan de tornada a BCN dilluns abans de les 9 del matí, descansats.
Doncs pugem al tren!
Resum de l’activitat:
Divendres 6 d’abril, 20:20 del vespre tren BCN-Sants (nit a tren amb lliteres)
Dissabte 7: Ponferrada 6:42 del matí. Taxi, amb parada per esmorzar ‘tostada lancianiega’ a Villablino i arribada a La Cueta a les 9 del matí.
‘Cap a les fonts del Sil: Picus de la Mortera 2024m, 2021m i 2009m, Cuetalbo 2079m i Peña Orniz 2194m’
+/-1250m; PD-, S2-S3, *** per la distancia, 19km; 6-8h
 |
| Picus de la Mortera |
Molts cims a l’abast i encara no sabem quin és el Cuetalbo. Buscant-lo pugem en direcció nord als Picus de la Mortera, inclòs el més alt de 2024m, i encadenem tres cimets estètics i tres curtes però molt bones baixades.
De nou al Coll de las Morteras, ja tenim ubicat al Cuetalbo i ens hi enfilem fàcilment
.
Un altre canvi de pells i bona baixada fins el Coll Orniz i sols ens queda remuntar els casi 200m de cara sud de l’estètica Peña Orniz, primer amb esquís i el darrer tram més dret a peu.
 |
| descens del Cuetalbo, piràmide de la Peña Orniz davant |
 |
| pala de la Peña Orniz, Cuetalbo darrera a la dreta |
La Cueta ens espera desfent el camí de tornada amb llum de tarda màgica i sols a la muntanya amb els isards que veiem a tort i a dret.
El vespre a l'hostal també memorable amb bon berenar i millor sopar: caldereta de corder, costelles, ous, filet, bon vi i postres casolans… i alguns brevatges més.
Diumenge 8: Penachana 2068m, Piniecha Blanca 1783m i La Llana 1928m
+/-1100, 14km; F, S2-S3,**; 5-6h
 |
| així es veia el dissabte el Penachana (centre de la imatge) des d'un dels Picus de la Mortera |
Recorrem la “pradera de las espinas”, sense rastre de cap punxa amb tanta neu, i amb els estimballs de roca de la Penachana davant nostre tota l’estona. Els gossos de caça de l’Emilio porten dos dies de gresca sense tornar a casa i tenim la sort de veure’ls i avisar d’on són, salvats, haha! Quan som a sota la Penachana girem a l’est cap al Collado de las Cruces. Busquem un lloc a recer del vent per fer temps que s’aturi la nevada i passi la boira… i quan comencem a tenir el cul fred ens hi posem de nou, track en mà pel llom sud-est que porta al cim.
El passat més de juny feia aquest mateix camí a peu amb en Bernat i la Joana, sense neu però amb l’al·licient d’anar trobant fòssils… n’estava ple! Al cim comença a obrir-se però no prou per baixar amb seguretat per la canal, així que desfem el camí de pujada.
La Llana i Picos Blancos al juny de 2017 i a l'abril de 2018...
A la cota 1650m tornem a posar pells i fem una curta pujada fins a la Piniecha Blanca 1783m. El cim és modest però ens obre els ulls cap a Somiedo i moltes possibilitats per a una altra escapada.
El descens ja és en neu més humida però veient que la pujada a la Llana i Picos Blancos té pas ens hi enfilem amb el premi de que el sol guanya definitivament a les bromes...
Descens memorable amb sol de tarda i cap al sud fins a La Cueta, i ja sabem que és quedar en Babia!
Per la tarda ens recull un taxi a les 8 del vespre, tren a Ponferrada a les 22:22 de la nit i arribada a BCN Sants dilluns a les 8:49 del matí.
Agrair a l’Estrella i la seva família l’hospitalitat, i Ricard, Pep i Marta: gràcies per deixar-vos enredar!
Bones traces!!!
10 de maig 2017
Piulada del tren de Finse, Noruega, 5 a 8/05/2017
Esquí de muntanya a Hordaland i al Parc Nacional de Handangervidda
“és el millor dia de la temporada i potser dels darrers 10 anys!” ens deien els locals tan astorats pel bon temps com de veure dos catalans per allí i amb uns esquís tan amples...
Finse és un llogarret amb “quatre” cases que gira al voltant de l’estació de tren més alta de Noruega, a 1222m, a la regió de Hordaland limítrof amb el Parc nacional d’Handangevidda, al sud de Noruega.
Sense carretera d'accés, el tren és el mitjà per arribar-hi (a 169qm i 2h20’ de Bergen, i a 302qm i 5h d’Oslo). Les ganes venien de lluny per ser un lloc remot, per la latitud, pel paisatge blanc i muntanyes desconegudes i sobretot per poder-hi anar amb tren.
A part d’un hotel (“Finse 1222” a la mateixa estació) hi ha el refugi Finsehytta de la DNT (Den Norske Turistforening). Aquest refugi és a 300m en esquís de l’estació, a 1223m, molt acollidor, amb lloc per 162 persones, gastronomia espectacular i abundant ... i car com casi tot a Noruega (paga la pena fer-se membre de la DNT pels descomptes a aquest refugi i accés als lliures). L’allotjament és només en pensió completa i al canvi ve a costar 90€/dia (inclou àpats tipus bufet lliure, entrepans per dinar, termos, i dutxa).
AVIS: abans de seguir llegint i que us vinguin ganes d’anar-hi, dos aspectes a conèixer que fan que casi mai sigui un bon destí per l’esquí de muntanya:
Resum de l’escapada:
Divendres 5 de maig de 2017: Vol BCN (8am) – Bergen (11:20am) – turisme – tren Bergen (4:00pm) – Finse (6:20pm) – Ref.Finsehytta – sopar (7:00pm) – sortida de vespre fins la posta de sol a quarts d’onze.
Dissabte 6: Volta a la gelera de Hardangerjøkulen, 22qm fins el seu punt més alt 1863m.
Diumenge 7: Travessa circular cap al nord fins a Klemsbu i tres cims. Sopar i esperar el tren que ve de matinada.
Dilluns 8: tren de Finse (1:38am) a Oslo (6:25am en cabina amb lliteres) – turisme i vol de tornada a BCN al vespre.
La cuita al sol de postres
Punt 1397m 2,5km al sud de Finse
+/-250m; F, S1, *, 2h (en mode passeig i fent fotos...)
Divendres a quarts de 9, després de sopar, el sol encara ho il·lumina tot i les ganes ens poden. Ens dirigim al sud, creuant el llac gelat, i abans de que es pongui el sol cerquem el turó més proper per fer una bona baixada. Un parell de perdius blanques i posta màgica sobre els esquís a quarts d’onze de la “nit”!
Gran festa a la gelera Hardangerjøkulen 1863m
+/-850m, 22qm; F, S1, *** (per la llargada; preveure GPS en cas de boira o mal temps)
Avui potser fem l’itinerari 200 persones. Sembla ser el millor dia en molt de temps i es veu a les cares de la gent: pugen més ràpid que nosaltres, amb esquís prims i lleugers, però recuperarem terreny en el descens.
L’itinerari, sempre marcat per branques de bedoll, comença cap al sud creuant el llac. En un parell de quilòmetres posem pells i entrem a la gelera. La traça es va recargolant per uns paratges preciosos i es creuen dos refugis del DNT, lliures i en molt bon estat: l’Appelsinhytta a 1380m i el Jøkulhytta a 1780m, a tocar del punt més alt.
Tothom està content i es presta a salutacions i mirades de complicitat en una cursa per arribar no més ràpids sinó més satisfets. La temperatura convida (als noruecs) a treure’s la samarreta!
Sense problemes arribem al punt més alt, 1863m, avui lloc de “pícnic” per molts. Llavors venen 4 quilòmetres planers on no es perd pràcticament alçada per creuar la part alta de la glacera d’est a oest. A la cota 1800m s’inicia el descens i fem tres bones pales i una remada final fins a Finse de 4qm.
Ni fet expressament, al refugi elaboren cervesa pròpia de quatre tipus diferents que cal anar provant i allargar així l’estat d’èxtasi del dia, rodó.
Volta circular i triplet a Klemsbu
+/-1100m, 25qm; 9h; F, S2, *** (per la llargada i múltiples canvis de pells i orientacions)
Està tapadot i descartem pujar al Finsehutten, molt proper. En direcció nord remuntem 6qm fins al refugi de Klemsbu a mesura que entra el vent i va escampant les nuvolades.
Queda un dia radiant i abans d’entrar a fer un cafè al refugi pugem al Sankt Pål de 1695m, excel·lent mirador. Enlloc de baixar pel mateix camí veiem un cim a l’est molt atractiu. L’ubiquem al mapa i hi anem baixant uns 200m per tornar a posar pells i amunt. Toca fer alguna volta maria fins la punta 1728m del Flakavas. El descens és bo i arribem per una altra banda a Klemsbu.
Tot i ser lliure, els caps de setmana una colla l’obre i hi ven menjars i begudes. A més, et surten a rebre amb efusives salutacions i xocolatines i no te’n pots estar d’entrar. De seguida comença la conversa molt repetida aquests dies : “d’on sou?”, “ah!!! Barcelona!!!” i vinga a parlar d’això i d’allò.... Sortim amb una dosi extra de cafeïna i amb un objectiu triat sobre el mapa: el Kyrkjedørsnuten 1790m.
Són uns quants quilòmetres més abans no hi arribem a quarts de cinc, però l'excursió s'ho val, especialment pel paratge que envolta el llac Flakavatnet, gelat i que creuem.
Tant la pujada com el descens són potser el més vertical d'aquests dies de reptes horitzontals i quedem encantats. Després de la pala somital venen unes llomades que en suau descens orientat a sud i abocats a la gelera de Hardangerjøkulen, immensa, ens duen a Finse.
Enmig del blanc casi infinit aprenem que no som els viatgers, som el viatge que es viatja...
Bones traces!!!
“és el millor dia de la temporada i potser dels darrers 10 anys!” ens deien els locals tan astorats pel bon temps com de veure dos catalans per allí i amb uns esquís tan amples...
Finse és un llogarret amb “quatre” cases que gira al voltant de l’estació de tren més alta de Noruega, a 1222m, a la regió de Hordaland limítrof amb el Parc nacional d’Handangevidda, al sud de Noruega.
Sense carretera d'accés, el tren és el mitjà per arribar-hi (a 169qm i 2h20’ de Bergen, i a 302qm i 5h d’Oslo). Les ganes venien de lluny per ser un lloc remot, per la latitud, pel paisatge blanc i muntanyes desconegudes i sobretot per poder-hi anar amb tren.
A part d’un hotel (“Finse 1222” a la mateixa estació) hi ha el refugi Finsehytta de la DNT (Den Norske Turistforening). Aquest refugi és a 300m en esquís de l’estació, a 1223m, molt acollidor, amb lloc per 162 persones, gastronomia espectacular i abundant ... i car com casi tot a Noruega (paga la pena fer-se membre de la DNT pels descomptes a aquest refugi i accés als lliures). L’allotjament és només en pensió completa i al canvi ve a costar 90€/dia (inclou àpats tipus bufet lliure, entrepans per dinar, termos, i dutxa).
AVIS: abans de seguir llegint i que us vinguin ganes d’anar-hi, dos aspectes a conèixer que fan que casi mai sigui un bon destí per l’esquí de muntanya:
- Aquí els dies de sol a l’hivern i primavera són comptats i tres de seguits és un miracle: sinó neva o hi ha boira hi fa vent que acostuma a ser fort... i ens han tocat els tres seguits de bon temps amb només una estona curta de 4 estacions diumenge fins que el vent ha deixat el cel ras de nou, molta sort!
- Les distàncies són llargues i els pendents suaus. Només quan la neu és dura o dura-primavera és abordable una progressió ràpida igual que la que els locals fan amb esquís de fons o cross-country (la majoria també fan servir pells de foca). És llavors quan a més de fer els recorreguts que marquen amb branques de bedoll, dóna temps per atacar els cims que hi són i gaudir alhora de curts però bons descensos.
 |
| els vents d'oest són els dominants |
Divendres 5 de maig de 2017: Vol BCN (8am) – Bergen (11:20am) – turisme – tren Bergen (4:00pm) – Finse (6:20pm) – Ref.Finsehytta – sopar (7:00pm) – sortida de vespre fins la posta de sol a quarts d’onze.
Dissabte 6: Volta a la gelera de Hardangerjøkulen, 22qm fins el seu punt més alt 1863m.
Diumenge 7: Travessa circular cap al nord fins a Klemsbu i tres cims. Sopar i esperar el tren que ve de matinada.
Dilluns 8: tren de Finse (1:38am) a Oslo (6:25am en cabina amb lliteres) – turisme i vol de tornada a BCN al vespre.
La cuita al sol de postres
Punt 1397m 2,5km al sud de Finse
+/-250m; F, S1, *, 2h (en mode passeig i fent fotos...)
Divendres a quarts de 9, després de sopar, el sol encara ho il·lumina tot i les ganes ens poden. Ens dirigim al sud, creuant el llac gelat, i abans de que es pongui el sol cerquem el turó més proper per fer una bona baixada. Un parell de perdius blanques i posta màgica sobre els esquís a quarts d’onze de la “nit”!
Gran festa a la gelera Hardangerjøkulen 1863m
+/-850m, 22qm; F, S1, *** (per la llargada; preveure GPS en cas de boira o mal temps)
Avui potser fem l’itinerari 200 persones. Sembla ser el millor dia en molt de temps i es veu a les cares de la gent: pugen més ràpid que nosaltres, amb esquís prims i lleugers, però recuperarem terreny en el descens.
L’itinerari, sempre marcat per branques de bedoll, comença cap al sud creuant el llac. En un parell de quilòmetres posem pells i entrem a la gelera. La traça es va recargolant per uns paratges preciosos i es creuen dos refugis del DNT, lliures i en molt bon estat: l’Appelsinhytta a 1380m i el Jøkulhytta a 1780m, a tocar del punt més alt.
 |
| Refugi Jøkulhytta, 1780m |
Sense problemes arribem al punt més alt, 1863m, avui lloc de “pícnic” per molts. Llavors venen 4 quilòmetres planers on no es perd pràcticament alçada per creuar la part alta de la glacera d’est a oest. A la cota 1800m s’inicia el descens i fem tres bones pales i una remada final fins a Finse de 4qm.
Ni fet expressament, al refugi elaboren cervesa pròpia de quatre tipus diferents que cal anar provant i allargar així l’estat d’èxtasi del dia, rodó.
Volta circular i triplet a Klemsbu
+/-1100m, 25qm; 9h; F, S2, *** (per la llargada i múltiples canvis de pells i orientacions)
 |
| Refugi Klemsbu, 1600m |
Queda un dia radiant i abans d’entrar a fer un cafè al refugi pugem al Sankt Pål de 1695m, excel·lent mirador. Enlloc de baixar pel mateix camí veiem un cim a l’est molt atractiu. L’ubiquem al mapa i hi anem baixant uns 200m per tornar a posar pells i amunt. Toca fer alguna volta maria fins la punta 1728m del Flakavas. El descens és bo i arribem per una altra banda a Klemsbu.
Tot i ser lliure, els caps de setmana una colla l’obre i hi ven menjars i begudes. A més, et surten a rebre amb efusives salutacions i xocolatines i no te’n pots estar d’entrar. De seguida comença la conversa molt repetida aquests dies : “d’on sou?”, “ah!!! Barcelona!!!” i vinga a parlar d’això i d’allò.... Sortim amb una dosi extra de cafeïna i amb un objectiu triat sobre el mapa: el Kyrkjedørsnuten 1790m.
Són uns quants quilòmetres més abans no hi arribem a quarts de cinc, però l'excursió s'ho val, especialment pel paratge que envolta el llac Flakavatnet, gelat i que creuem.
Tant la pujada com el descens són potser el més vertical d'aquests dies de reptes horitzontals i quedem encantats. Després de la pala somital venen unes llomades que en suau descens orientat a sud i abocats a la gelera de Hardangerjøkulen, immensa, ens duen a Finse.
Enmig del blanc casi infinit aprenem que no som els viatgers, som el viatge que es viatja...
Bones traces!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)