la "temporada" s'ha acabat o no s'ha acabat? el concepte "temporada" és vàlid en l'esquí de muntanya? en el nostre hemisferi, per aquestes dates, la neu cada cop és més lluny i més alta, però els esquiadors de muntanya estem de sort i quan la qualitat o la distància on és la neu no ens compensa prou, ja acostumen a faltar menys dies per tornar-la a gaudir que dies fa que esquiem... Vaja, que l'hivern ja és més a prop que ahir!
Bon moment, doncs, per fer balanç a cegesqui: des del passat més de novembre s'han publicat 114 entrades al bloc:
27 vídeos dels dimecres
76 piulades de cims i travesses a Pirineus, Alps i muntanyes més llunyanes.
11 posts de formació, opinó o altres
Les estadístiques de Google, diuen que les visites ("nombre de pàgines visualitzades" de cegesqui) han augmentat al 2017: entre 22.000 i 30.000 visites mensuals, mentre que en anys anteriors no es superàven les 16.000:
En quant al públic, el 72% és de la península i el 28% de fora (un 11% d'EEUU, un 10% de França i % menors d'Alemanya, Rússia, Xina, Andorra, Noruega o Regne Unit):
Els "videos dels dimecres", curiosament, generen el triple de visites al bloc que les piulades. En canvi tenen poca interacció amb només 2,2 comentaris de mitja (5,5 a les piulades).
25 cegesquiadors/es han estat actius al bloc i són els autors de les 76 piulades:
9 cegesquiadors/es amb 1 piulada (el 11,8% de les piulades)
9 amb 2 o 3 piulades (el 26,3% de les piulades)
3 amb 4 o 5 piulades (el 18,4% de les piulades)
4 amb 6 o més piulades (el 43,4% de les piulades)
A tots ells gràcies per fer possible cegesqui, no tant per la quantitat sinó pel "simple" fet de piular, cadascú a la seva manera compartint informació, fotos i vídeos, i sempre amb passió per l'esquí de muntanya i esperit cegesqui!
Inici equivalent al ritual
d'en Jaume: bivac a Besurta, matinada, Portillon, gelera i a partir
d'aquí canvio el guió de l'anterior piulada. Soc al coll de Corones
i mentre poso esquís a la motxilla per baixar a l'altre banda del
coll, veig un helicòpter de rescat que va directe cap a l'entrada
del corredor Estasen, on sembla que hi ha hagut un accident.
Hi ha gent a mig flanqueig entre el coll i el corredor esperant, em
dirigeixo cap a ells mentre l'helicòpter fa viatges deixant
rescatadors i recollint ferits. Em diuen que hi ha hagut un
esllavissada de pedres al corredor i que hi ha tres ferits,
esperem que es recuperin aviat. Una cordada de dos que diu que ja duen una
hora esperant a veure si s'acaba el rescat, decideixen girar cua i
anar cap al Coll de Corones per fer l'Aneto per la normal. Als pocs
minuts d'arribar a on s'espera la gent, l'helicòpter recull els
darrers rescatadors i torna la calma al circ de Corones.
Corredor Estasen, la branca esquerra queda mig amagada darrera l'esperó de roca que baixa del cim.
I ara que faig? Vinc un
altre dia en que podria haver una altra esllavissada? O penso que si
hi ha hagut un esllavissada fa una estona, no n'hi haurà un altre
de seguida. Em decideixo per la segona opció i enfilo cap a la base
de corredor, tot i ser l'últim en arribar, ningú em discuteix el voler anar el primer, trec el cap pel corredor i sembla en prou bon
estat per pujar-hi. Enfilo la primera secció del corredor gas a
fondo per minimitzar el temps d'exposició a la zona de possibles
esllavissades. El primer terç del corredor té una cinglera de roca
just a sobre i té tota la pinta de ser el lloc d'on han caigut les
pedres. M'ho confirma el fet que quan el corredor gira a la dreta,
just a l'alçada de la cinglera, la traça de pujada és perfectament
marcada cosa que no passava sota la cinglera. Afluixo el ritme a
partir d'ara.
Branca esquerra i branca dreta, Petit Black és la canal estreta del mig
Al darrer terç del corredor enfilo la
branca dreta, obrint traça per neu a trams dura a trams crosta, mai
l'havia pujada abans i així m'acosto a l'agulla Escudier (3115),
punta secundaria de l'Aneto que tenia pendent, coses de ser
col·leccionista de tresmils. Desgrimpo la branca dreta i pujo per la
Petit Black, curta i estreta canal entre les
dues branques de l'Estasen que mena a l'Agulla Daviu (3350). La resta
de cordades que esperaven al flanqueig, pugen per la clàssica branca
esquerra algunes i per la Petit Black d'altres.
Aneto des d'Agulla Escudier
Segueixo pujant cap a
l'Aneto sense tenir molt clar per on baixaré, arribo al cim i no fa calor, fa una mica de vent fresc i fa sol però velat
per núvols alts. El meu objectiu d'avui no és l'Aneto, és baixar
el corredor esquiant!
Però no tinc clar que la
neu s'acabi estovant. M'estic una hora i mitja al cim, mirant el
paisatge, alimentant-me, saludant pirineistes, assabentant-me per
whatsapp que el Kilian ha repetit l'Everest, arribo a tenir 3 mòbils
a la butxaca d'un grup d'Igualada que volen moltes fotos i vaig
preguntant a tothom que ve de l'Estasen, si la neu s'ha estovat i em
van dient que no.
Pas de Mahoma embussat,
puja gent per Barrancs, baixo a mirar si s'ha estovat la neu del
corredor? Si no s'ha estovat hauré de tornar a pujar al cim. I
finalment al cap d'una hora i mitja, arriba un grup de tres esquiadors que venen de
l'Estasen i em diuen que està tova! És el moment! Agafo el trastos
i baixo a peu cap a la sortida del corredor. Comprovo que la neu està prou tova, calço esquís, cordo botes, motxilla ben col·locada i
enfilo corredor avall. Està al punt! Que bé!
Vaig encadenant girs, faig
un parada per fer algunes fotos i entro a la zona que té la cinglera
a sobre, intento baixar el més ràpid possible en aquest tram però
mantenint el control, algunes pedres al tram estret dificulten una
mica el pas, faig un últim gir just abans de les roques de la dreta orogràfica, allà on s'acaba
el corredor, per no perdre alçada i flanquejar cap el coll de
Corones, amb l'impuls dels darrers metres i remant una mica, faig tot el flanqueig. Se m'ha fet curt, jo volia esquiar
més! Però ha estat molt bé i he gaudit molt del descens!
En aquesta ocasió s'ha
complert allò de que a la tercera va la vençuda, aquest era el meu
tercer intent de baixar l'Estasen, els altres dos cops les condicions
no eren bones, neu dura en un intent, boira i horari en l'altre i vam haver de
deixar-ho estar. Del primer intent hi ha piulada a http://cegesqui.blogspot.com/2013/05/aneto-3404m-per-lestasen-des-de-cabana.html
Remunto al coll de Corones
i em trobo de nou el grup d'igualadines i igualadins, em diuen que estan
esperant uns companys que han anat a l'Estasen i que no en saben res
d'ells. Els pregunto: Anaven tres? L'últim anava de vermell?
Respostes afirmatives! Els igualadins que pujaven
m'han donat informació clau per mi i jo els hi dono als que els esperen,
ni fet expressament! Tant d'esperar s'ha fet
tard, objectiu aconseguit però esperant que s'estoves la neu del
Estasen, s'ha estovat més del compte la que no és a l'Estasen. Que
li farem, coses de l'esquí de pendent!
Ritual de casi tots els anys per aquestes dates, amb bivac a Besurta, matinada, Portillons, gelera, Pas de Mahoma i cim... amb descens cap a Aigualluts i fusió amb turistes que pugen a veure el forat i esquiadors que anem de tornada.
Avui més calor que mai i neu sopa al descens tot i el bon horari. Es poden calçar els esquís a cinc minuts de la Renclusa, i en el descens s'arriba a 15' del pla d'Aigualluts, a uns 2100m.
Per cert que avui ha succeït un accident mortal, prop de la Renclusa cap a les 12, quan un noi amb taula de surf ha caigut o la neu ha cedit a un dels torrents que amb molta aigua i força van buidant la gelera per dins. Compte amb els ponts de neu: poc gruix+poc regel+aigua amb molta força... perill!
I és que en molts punts les condicions semblen més de finals de juny que de finals de maig, i als Portillons o al Coll de Corones el gruix del gel sembla que va més de baixa que mai... no és una observació gaire cièntifica, és la sensació en veureu-ho avui i recordar com era fa "uns" anys: caldrà remenar velles diapositives i comparar.
Bones traces!
Són les 4:45 del matí quan carregat
amb esquis, botes i motxilla em dirigeixo cap el pàrquing, esquivant joves que
tot just surten dels locals nocturns, que em miren sense entendre res, quan fa
més d’un mes que han tancat la majoria de pistes d’esquí, jo tampoc ho tinc
clar: fa calor, la meteo pinta incerta, cosa que potser fa les delícies del
Molina, però pels que anem a la muntanya no ens tranquil·litza gaire, tenim la
neu a més de 4 hores en cotxe, sense saber a quina cota o en quin estat estarà,
o si haurem de carregar gaire temps els esquis a l’esquena; en fi,..., així és
la dura vida de l’esquiador de muntanya de finals de temporada.
Després de descartar el Batallaince, per
falta de neu, o perquè no veiem on començava la neu, o perquè simplement ja l’havíem
fet, decidim apostar per l’Estaragne, sense gaires garanties ni expectatives. El vídeo de Robert Smith Perera:
Estaragne (3006 m). 1156
metres de desnivell. MBEA – S3/S4.
Ens trobem la “route barré” just al
llac d’Oredon, un snowboarder amb un gos ens indica que en 15 minuts trobarem
la neu. Així que carregats amb els esquis a la motxilla, comencem a caminar per
la carretera que du cap el Cap Long a les 10 del matí, una hora ben tardana si
no és que pretens torrar-te durant la pujada i esquiar sobre neu sopa; però el
sopar era a les set i teníem temps de sobra...
Trobem la neu a 2079 metres, just on
deixes la carretera i comença la vall cap a l’Estaragne. La neu regelada per la
pluja i de color marró. Un grup d’esquiadors força gran ja baixa del cim, i
veiem que la cosa no pinta tant malament, es veu una lleugera i recent
enfarinada, i la traça oberta. Encara farem cim... els ànims de la Berta canvien.
La ruta
discorre per l’esquerra de la vall fent un franqueig a la cota 2500 que en
males condicions de neu pot ser un pas compromès. Per sort no era el cas.
Després d’uns 1100 metres de desnivell
i pràcticament 3 hores i quart, arribem al cim, on ens trobem amb una parella
de basques. Sembla que tenim sort, tota la línia fronterera està ennuvolada,
però nosaltres ens mantenim una mica al marge. El vent comença a bufar, traiem
pells i cap avall.
La neu, sense ser una meravella, es
deixa fer amb una mica d’esforç (mentre no sigui crosta, tot és benvingut).
Durant la baixada l’Anna es troba un piolet mig enterrat.
A les 15:00 ja tornem a ser al cotxe,
gairebé amb els esquís als peus fins a baix, fent maniobres per una llengua de
neu al costat de la carretera.
Abans de tancar-nos al refugi,
retornem el piolet a un amic del propietari, un navarrès que encara voltava pel
llac d’Oredon, i ens arribem amb cotxe al llac d’Aubert, per tal de veure la
ruta del Néouvielle del dia següent.
Al costat d’una furgoneta, ens trobem
un individu, que mantindrem en secret el seu anonimat, amb un “picahuevos”
grocs, samarreta llarga grisa, bambes i un barret de palla (estil Van Gogh),
que sobta, a qui no el coneixien, tant pel seu estil “prêt-a-porter” com per la
seva llengua viperina. Està acompanyat d’un altre amic i una amiga que resulta
ser coneguda de la Núria.
Tornem al refugi, i s’imposa, després de la dutxa, una
cervesa artesana d’Arreau. En plena concentració, jugant al Rumikub, arriba el
Carles.
El sopar es composa d’una sopa de verdures, una miqueta
d’amanida (bàsicament 4 fulles d’enciam), una pasta amb carn de vedella i de
postres una mena de crême brulé amb una galeta; en general, força correcte.
Néouvielle (3091 m). 941
metres de desnivell. BEA – S2/S3.
El despertador sona a tres quarts de sis, i les 6 del
matí ja estem davant del pa amb mantega, quatre dits de suc de taronja, té i
cafè,... i això és tot amics,... ni un croissant, ni formatge, ni galetes, ni
cereals, o Nutella.
Amb la panxa plena del “copiós” esmorzar, pugem amb cotxe
fins el pàrquing del llac d’Aubert, on ja hi ha varis grups d’esquiadors
preparats per començar la ruta, entre ells els que van perdre el piolet el dia
anterior.
A les 7:30 sortim del costat de l’aparcament amb els
esquís als peus; creuem el llac pel costat de la presa, que està molt buida, i
comencem la pujada, amb el sol ja escalfant-nos. La neu, endurida per la pluja
i el fred de la nit, és continua, exceptuant uns 150 metres que ens hem de
treure els esquís, abans d’arribar al contrafort del Pic Ramougn (Crête de
Barris d’Aubert).
A partir de la cota de 2440 trobem uns 5-10 cm de neu
pols nova de la nit, que s’enganxa una mica a la pell, formant pams.
Seguint les traces, i amb una temperatura bastant
acceptable, malgrat el sol, arribem a un petit collet dalt del fil carener, al
nord del cim, on ens aguarda l’imponent Pic Long i la paret nord-oest de la
cresta Trois Conseillers – Turon de Néouvielle.
Ens traiem els esquis, posem grampons, i acabem pujant
per la cresta, primer per una rampa de neu i després per grans blocs fins a
dalt, en unes escasses 3 hores.
Altra vegada hem tingut sort, la resta de Pirineu es
mostra bastant ennuvolat, entreveient-se la bretxa de Roland a la llunyania,
mentre que a sobre nostre no hi ha un sòl núvol.
“és el millor dia de la temporada i potser dels darrers 10 anys!” ens deien els locals tan astorats pel bon temps com de veure dos catalans per allí i amb uns esquís tan amples...
Finse és un llogarret amb “quatre” cases que gira al voltant de l’estació de tren més alta de Noruega, a 1222m, a la regió de Hordaland limítrof amb el Parc nacional d’Handangevidda, al sud de Noruega.
Sense carretera d'accés, el tren és el mitjà per arribar-hi (a 169qm i 2h20’ de Bergen, i a 302qm i 5h d’Oslo). Les ganes venien de lluny per ser un lloc remot, per la latitud, pel paisatge blanc i muntanyes desconegudes i sobretot per poder-hi anar amb tren.
A part d’un hotel (“Finse 1222” a la mateixa estació) hi ha el refugi Finsehytta de la DNT (Den Norske Turistforening). Aquest refugi és a 300m en esquís de l’estació, a 1223m, molt acollidor, amb lloc per 162 persones, gastronomia espectacular i abundant ... i car com casi tot a Noruega (paga la pena fer-se membre de la DNT pels descomptes a aquest refugi i accés als lliures). L’allotjament és només en pensió completa i al canvi ve a costar 90€/dia (inclou àpats tipus bufet lliure, entrepans per dinar, termos, i dutxa). AVIS: abans de seguir llegint i que us vinguin ganes d’anar-hi, dos aspectes a conèixer que fan que casi mai sigui un bon destí per l’esquí de muntanya:
Aquí els dies de sol a l’hivern i primavera són comptats i tres de seguits és un miracle: sinó neva o hi ha boira hi fa vent que acostuma a ser fort... i ens han tocat els tres seguits de bon temps amb només una estona curta de 4 estacions diumenge fins que el vent ha deixat el cel ras de nou, molta sort!
Les distàncies són llargues i els pendents suaus. Només quan la neu és dura o dura-primavera és abordable una progressió ràpida igual que la que els locals fan amb esquís de fons o cross-country (la majoria també fan servir pells de foca). És llavors quan a més de fer els recorreguts que marquen amb branques de bedoll, dóna temps per atacar els cims que hi són i gaudir alhora de curts però bons descensos.
els vents d'oest són els dominants
Resum de l’escapada:
Divendres 5 de maig de 2017: Vol BCN (8am) – Bergen (11:20am) – turisme – tren Bergen (4:00pm) – Finse (6:20pm) – Ref.Finsehytta – sopar (7:00pm) – sortida de vespre fins la posta de sol a quarts d’onze.
Dissabte 6: Volta a la gelera de Hardangerjøkulen, 22qm fins el seu punt més alt 1863m.
Diumenge 7: Travessa circular cap al nord fins a Klemsbu i tres cims. Sopar i esperar el tren que ve de matinada.
Dilluns 8: tren de Finse (1:38am) a Oslo (6:25am en cabina amb lliteres) – turisme i vol de tornada a BCN al vespre.
La cuita al sol de postres
Punt 1397m 2,5km al sud de Finse
+/-250m; F, S1, *, 2h (en mode passeig i fent fotos...)
Divendres a quarts de 9, després de sopar, el sol encara ho il·lumina tot i les ganes ens poden. Ens dirigim al sud, creuant el llac gelat, i abans de que es pongui el sol cerquem el turó més proper per fer una bona baixada. Un parell de perdius blanques i posta màgica sobre els esquís a quarts d’onze de la “nit”! Gran festa a la gelera Hardangerjøkulen 1863m +/-850m, 22qm; F, S1, *** (per la llargada; preveure GPS en cas de boira o mal temps)
Avui potser fem l’itinerari 200 persones. Sembla ser el millor dia en molt de temps i es veu a les cares de la gent: pugen més ràpid que nosaltres, amb esquís prims i lleugers, però recuperarem terreny en el descens.
L’itinerari, sempre marcat per branques de bedoll, comença cap al sud creuant el llac. En un parell de quilòmetres posem pells i entrem a la gelera. La traça es va recargolant per uns paratges preciosos i es creuen dos refugis del DNT, lliures i en molt bon estat: l’Appelsinhytta a 1380m i el Jøkulhytta a 1780m, a tocar del punt més alt.
Refugi Jøkulhytta, 1780m
Tothom està content i es presta a salutacions i mirades de complicitat en una cursa per arribar no més ràpids sinó més satisfets. La temperatura convida (als noruecs) a treure’s la samarreta!
Sense problemes arribem al punt més alt, 1863m, avui lloc de “pícnic” per molts. Llavors venen 4 quilòmetres planers on no es perd pràcticament alçada per creuar la part alta de la glacera d’est a oest.
A la cota 1800m s’inicia el descens i fem tres bones pales i una remada final fins a Finse de 4qm.
Ni fet expressament, al refugi elaboren cervesa pròpia de quatre tipus diferents que cal anar provant i allargar així l’estat d’èxtasi del dia, rodó.
Volta circular i triplet a Klemsbu
+/-1100m, 25qm; 9h; F, S2, *** (per la llargada i múltiples canvis de pells i orientacions)
Refugi Klemsbu, 1600m
Està tapadot i descartem pujar al Finsehutten, molt proper. En direcció nord remuntem 6qm fins al refugi de Klemsbu a mesura que entra el vent i va escampant les nuvolades.
Queda un dia radiant i abans d’entrar a fer un cafè al refugi pugem al Sankt Pål de 1695m, excel·lent mirador. Enlloc de baixar pel mateix camí veiem un cim a l’est molt atractiu. L’ubiquem al mapa i hi anem baixant uns 200m per tornar a posar pells i amunt. Toca fer alguna volta maria fins la punta 1728m del Flakavas. El descens és bo i arribem per una altra banda a Klemsbu.
Tot i ser lliure, els caps de setmana una colla l’obre i hi ven menjars i begudes. A més, et surten a rebre amb efusives salutacions i xocolatines i no te’n pots estar d’entrar. De seguida comença la conversa molt repetida aquests dies : “d’on sou?”, “ah!!! Barcelona!!!” i vinga a parlar d’això i d’allò.... Sortim amb una dosi extra de cafeïna i amb un objectiu triat sobre el mapa: el Kyrkjedørsnuten 1790m.
Són uns quants quilòmetres més abans no hi arribem a quarts de cinc, però l'excursió s'ho val, especialment pel paratge que envolta el llac Flakavatnet, gelat i que creuem.
Tant la pujada com el descens són potser el més vertical d'aquests dies de reptes horitzontals i quedem encantats. Després de la pala somital venen unes llomades que en suau descens orientat a sud i abocats a la gelera de Hardangerjøkulen, immensa, ens duen a Finse.
Enmig del blanc casi infinit aprenem que no som els viatgers, som el viatge que es viatja...
Bones traces!!!