Piulada: Mont Blanc: crònica del primer intent
Les previsions de meteo pel cap de setmana anteriors semblaven ideals per plantejar-se assolir el cim més alt dels Alps, el Mont Blanc (4808 m).
Dijous viatgem a Chamonix i ens allotgem a la Gîte d'Etape "La Tapia" (molt recomenable). Allà ens trobem amb companys de la Ribagorça, que ens informen que tot està molt carregat i la qualitat de neu no és massa bona (o bé crosta o bé humida i pesada). A més, les previsions de meteo han canviat i que donen vent fort pel cap de setmana, ai, ai, ai. Per acabar-ho d'adobar, aquell vespre 8ºC i xàfec de pluja a Chamonix.
L'endemà, divendres 25, matinem i prenem el segon viatge del telefèric a l'Aguille de Midi. Baixem a l'estació intermitja (2400 m aprox.) i fem l'aproximació al refugi dels Grands Mulets (3051 m). Comprovem que la neu està crosta a la superficie i podrida per dins. L'aproximació és més aviat marrana, cal fer un llarg flanqueix per sota l'Aguille de Midi per una zona de força risc d'allaus, i passar la Jonction, indret de confluència de dues geleres que cal travessar fent gincama entre séracs i esquerdes. Tanmateix el paisatge és preciós, ara núvol, ara surt el sol, i l'itinerari està prou ben traçat. Abans de les 13h arribem al refugi i ens trobem amb més companys de la Ribagorça que aquell matí han intentat fer cim. Malauradament el fort vent, amb ratxes de 100 km/h al refugi de Vallot a 4300 m els ho ha impedit. Nosaltres passem la tarda i el vespre d'aclimatació tranquil·lament veient arribar més grups de gent, fent fotos, descansant... A les 18h puntuals a sopar i a les 21h amb la posta de sol a dormir.
El dissabte 26 ha de ser el gran dia. El refugi es lleva a les 01:30h de la matinada per esmorzar. El cel està ben serè i la gent plena d'ànims. Sortim a les 03:00h, encordats com tothom i dels darrers, no cal córrer! I anem seguint una traça profunda i les llumetes dels frontals. Avancem alguns grups i arribem al petit Plateu, fem un glop de te i prosseguim fins al grand Plateu. Ja fa més fred, fred de debò i clareja. Bebem i mengem una mica i seguim la traça. Fins que de cop, ens trobem que totes les cordades es dispersen de cop. Volen girar? No, no. Ens hem passat de llarg la pala que mena a l'aresta de les Bosses i ja ens enfilàvem per la cara N del Mont Blanc! Cal recular i recuperar la direcció bona, hi ha moooolta neu i fa moooolt fred i moooolt vent. Per no quedar-nos massa quiets, seguim a una de les traces i ens ajuntem totes les cordades de nou en direcció les Bossess. El fred i el vent són cada vegada més i més forts, la visibilitat es redueix i progressar esdevé difícil. Arribem a l'aresta, a uns 4230 m, tenim el refugi del Vallot a 100m però les cordades, la majoria d'elles encapçalades per un guia, decideixen parar, treure pells i girar cua. Aquells instants són realment un infern. I nosaltres també decidim girar, no tenim opció, "game over". Ens desencordem per baixar amb una mica més de comoditat, i reseguim escrupolosament la traça de pujada fins al grand Plateu. Retrobem la visibilitat, el fred disminueix i visualitzem el refugi del Vallot. "Quina ràbia! Gairebé el teníem!". Però ja és massa tard, i ara sí, amb molt bona neu, anem baixant de nou cap al refugi dels Mulets. Ja s'ha fet de dia i el descens és espectacular.
Al refugi ens refem del fred i mengem una mica. Els guardes ens comenten que només hi ha hagut una única ascensió al cim des que el refugi ha obert en aquella temporada. I aquell matí hem tingut ratxes de vent de 80 km/h. El Mont Blanc es fa pregar. I sense entretenir-nos gaire retornem a buscar el telefèric i baixar a Chamonix, a on gaudim d'un temps primaveral amb 18 ºC. Increïble. Però hi tornarem per intentar-ho de nou, val molt la pena!
Montse i Carles
coll dels Estanys i Tuc del Rosari
encetant l'itinerari de romeria 
traça compartida
