Escapada de cap de setmana per la part més
alta del Pallars Sobirà per investigar el que s’hi amaga darrera. Cosim una
travessa amb sortida des de la pista de Quanca a Noarre i arribada al Pla de
Boavi fent nit a la cabana dera Hilheta sobre el circ de Cagateilha. Capçaleres
de valls del Couserans que ens hem mirat alguna vegada sense arribar a
submergir-nos-hi. I a les que tornarem. Hi ha molta feina a fer i s’ho val. Però
no hi ha drecera possible, cal programar jornades llargues, i anar ben lluny
abans no arribar-hi.
No hem trobat les millors condicions per
voltar per les obagues, amb neu endurida, crostes infumables i gel ocasional per les pluges passades. També hem
fet baixades per neu cremeta al punt just de transformació. De fet, penso que hem
tastat totes neus possibles al llarg dels dos dies. I és que pel que fa a l'esquí de muntanya, som insaciables, i hem de posar fil a
l’agulla, que la neu se’ns fon i recula ràpidament i si esperem farem tard. A l’horitzó, cap al nord, poca neu, Guzet no
sembla una estació d’esquí. I al
Pallars, les solanes no fan cara de mes de març tampoc. Queda poca cera per
cremar. Sensació de que si no canvia el panorama, esquiarem poc aquesta
primavera.
Dissabte 18 de març
Pista de Quanca a Noarre (1.600m) – Port de la
Lleia – Pic de la Lleia (2.755m) – Estany Blanc – Collet de Montabona – Pic de
Montabona (2.795m) – Estanh i refugi dera Hilheta (1.824m). 7h, +1.500m/-1.275m, S3
Sortim més tard del que voldríem però la
logística dels cotxes ens entreté. Sortim de cota 1.600m on les primeres congestes
fan intransitable la pista. Pugem per Pleta Palomera cap a l’Estanyet de
Flamisella per trobar la neu abans (altrament, segurament hauríem entrat per
Noarre i Pleta de Guerossos). El nostre
Arija no acaba de trobar-se bé i emprèn una retirada a temps que li permetrà
l’endemà tornar-hi amb el Boss. Continuem a tres, amb en Roger i en Marc, tres
trincos, guanyant metres per la solana fins a treure el cap sobre l’obaga de
l’Aliot (avui no toca). Arribem al Pic de la Lleia (2.755m) amb les ganivetes
posades per no lliscar pala avall abans de treure pells.
Descens breu fins a l’Estany Blanc on posem
pells de nou, mirant de reüll les canals del vessant O del Certascan. En poca
estona estaran al punt, però avui tampoc no toca. Remuntem al collet del
Montabona al N del Certascan Nord. Fem un flanqueig descendent cap al N per
superar l’aresta NE del Montabona i enfilem pel vessant obac de darrera fins al cim, que assolim amb
grampons.
Descens NE cap a l’Estanh dera Hilheta passant
per l’Estanh de Montabona, la Tèse de Campet i la base del contrafort rocós al N
del cim del Campet. Neus molt variades que no ens permeten deixar-nos anar com
voldríem. Quan la neu millora per cota, entra la boira que s’havia mantingut
baixa i ens dificulta la orientació per trobar el collet d’accés a l’estany.
Per sort el trobem sense més i arribem al refugi després de vorejar l’estany.
Decidim aturar aquí l’etapa. Estem cansadots,
les ampolles de vi i el rebost que hem carregat a l’esquena es fan notar. Ens
instal·lem al refugi i dediquem el que queda de tarda a la feixuga tasca
d’alleugerir la motxil·la per l’endemà berenant a gust. Fem un descans ajaguts
sota el sac fins que es fa de nit i passem al plat principal del sopar en
segona convocatòria . Confortable nit gràcies als matalassos del refugi (4
lliteres, matalassos, cap manta, estufa però sense llenya al voltant).
Diumenge 19 de març
Refugi
dera Hilheta (1.824m) – port de
Colatx (E) – Pic de Turguilha (2.527m) - Estany de la Crousette – Coll O del
Pic de Laquet – Coll S del Pic de Mede – Orris de Turon d’Ars – Vall d’Ars
(1.790m) – Port de Guiló (2.372m) – Estanys de Guiló i de Romedo de Baix – Pla
de Boavi – Presa de Montalto (1.400m). 9h, +1.670m/-2.095m, S4
Sortim més d’hora avui, i sembla que es nota
que la motxilla pensa menys. Llarga pujada cap a la collada més alta a l’E del
Port de Colatx (2.430), primer per un barranc força dret (ganivetes o grampons)
i per terreny més franc a la part alta. El sol ens dona vida i gaudim de ser on
som. Esplèndides vistes al Montabona, Senó i Pic del Cap de l’Estanh, Valier,
.... Darrera nostre, els poblets de St. Lizier i Sérac semblen encara adormits,
envoltats de verd ja.
Quan traiem el cap al vessant S, veiem tot el
massís de la Pica i la molta feina que ens hi queda per fer. Decidim no
flanquejar cap al Pic de Turguilha i traiem pells per assaborir aquesta neu del
vessant sud que sembla estar al punt. Primer descens al dente per a gourmets,
fins que diem prou. Reprenem el camí cap
amunt i ens enfilem al Pic de Turgilha (2.528m), darrers metres a peu.
Repassem el mapa i les opcions pel que queda
de dia. Decidim fer un descens N en direcció a la cabana de Turguilha, no per
gaudir de la neu (que ens fa patir més que no altra cosa) si no per que ens
criden l’atenció el Pic de Seron i el Pic du Laquet. Remuntem per aquest
vessant solà fins al collet a l’O del Pic du Laquet.
Consultem mapa de nou i
provem el descens N primer fins al coll i E després cap a la vall d’Ars. Aquesta
baixada esdevé més laboriosa del previst. Un cop al coll, cal baixar una canal
força dreta per accedir al vessant E. Després la neu ja s’ha humitejat força i
busquem les obagues com qui busca les voreres a l’ombra una tarda d’agost.
Finalment arribem a la cabana dels Orris de Turon d’Ars, que no decep les
expectatives que ens havíem fet. Hi tornarem, però per fer-hi nit. Ganyipem i
acabem de baixar al fons de la vall (1.790m).
Fins aquí ha arribat una allau colossal que ja
hem observat des del cim de Turguilha. Una placa immensa sota el Pic de Guiló,
amb una cicatriu de 700m d’ample a cota 2.500m i que a corregut gairebé 2km. Impressiona
... i ens fa traçar a mig vessant per les pales a l’E del barranc per evitar el
dipòsit. Tanmateix, la neu en aquest vessant aguanta bé el pas de les hores i
avancem còmodament. Retrobem la nostra vella amiga crosta abans d’arribar al
Port de Guiló.
Últim descens del dia, O fins als estanys de Guiló (pas mal la
neige) i S després (prou acceptable). La part baixa del barranc de Romedo no és
per relaxar-se, amb trams a peu, desgrimpades amb esquís a l’esquena, engorgats
que cal superar, flanquejos sobre salts d’aigua, dipòsits d’allaus, etc. Sort
d’algunes fites. Descalcem definitivament a cota 1.690m, on el camí passa a ser
més solà. Força gerra d’aquí endavant amb les branques vinclades per allaus
passats que ens barren el pas contínuament. Passeig després de Boavi a
Montalto, contens pels dos dies passats en absoluta solitud en un dels racons
més salvatges dels Pirineus.
Bones traces.
Roger, Marc i Carlesx2