Aquest final de temporada excepcional en la quantitat de neu ens ajuda a prendre una decisió que es mostrarà encertada : serà un Sant Joan sobre esquís.
Reservo per e-mail (cabane.britannia@saas-fee.ch) tres llocs a la Cabana Britannia que no tarden en confirmar-nos i així divendres tarda dirigim el nostre vehicle cap a Saas Fee.
Primer dia. Allalinhorn (4027 m) i arribada a la cabana Britannia
Desnivell : 600 m
Dificultat : S2 – S3
Després de més de mil kilòmetres i tres hores mal dormides en una àrea de servei arribem per fi a Saas Fee. Directament agafem el Felskin i el Metro Alpin, una mena de funicular subterrani, i apareixem a 3500 m.
Normalment abominem d’aquestes ascensions ‘mecanitzades’, però almenys aquesta ens permetia aprofitar el dissabte i de pas fer un quatre mil. Demanant-vos disculpes emprenem l’ascensió al Allalinhorn a les 12,30 sota un sol intens. L’ascensió, sense complicacions llevat d’un curt passatge compromès sota uns seracs on accelerem inconscientment el pas, ens condueix en dos hores a l’esmolat cim de l’Allalinhorn enmig d’un paisatge glaciar espectacular.
Descens:
Neu primavera lleugerament transformada en els pendents somitals.
Neu primavera molt pesada però esquiable fins a la sortida del Metro Alpin.
Tot plegat han estat tres hores.
El Metro Alpin ens baixa fins a 3000 metres. Des d’aquí, un senzill lliscar sobre els esquís ens porta a l’acollidora cabana Britannia (3030 m) en una mitja hora sense pràcticament guanyar ni perdre alçada.
Segon dia. Rimpfishorn (4198 m)
Desnivell : 1300 m
Dificultat alpinisme:
PD en neu i mixte en els darrers 200 metres. Cal dominar BÉ la tècnica alpina de piolet i grampons
Dificultat esquí:
S3. (Majoritàriament S2)
La frau guardiana insisteix en fer-nos llevar molt de matinada: que si la neu, que si la temperatura, que si les allaus, etc, etc. Així, a les 4,15 de la nit fem un esmorçar de tràmit i ens posem en marxa a les 5,15.
Baixem al glaciar i posem pells. Progressem sobre neu dura i pugem fins a la Sèlle a 4000 m on deixem els esquís.
El resalt final del Rimpfishorn, de 200 metres de desnivell, li dona caràcter i dificultat. Cal remontar una canal de neu dura de 45 graus. A continuació es gira a l’esquerra sobre una vira nevada també bastant dreta i exposada que ens condueix a l’aresta mixta final. Aquí l’ambient està garantit, doncs és bastant dreta i la neu està força dura . La dificultat, la justa per poder prescindir de la corda. En total hem estat entre 6 i 7 hores per arribar tots al cim, doncs l’aclimatació no ha estat igual de bona per a tots.
Descens:
Baixem per el mateix camí de pujada disfrutant sobre una neu primavera lleugerament transformada fins a l’Allalinpass.
De l’Allalinpass, l’orientació canvia i trobem neu primavera pesada però tractable fins al refugi.
Tercer dia. Strahlhorn (4190 m)
Desnivell : 1300 m
Dificultat : un tram mantingut de S3 a l’inici del descens
Senzilla ascensió a aquest sentinella situat entre la vall de Zermatt i de Saas Fee.
Neu dura durant tota l’ascensió. Tardem entre 5 i 6 hores per a arribar al cim, per la mateixa raó que el dia anterior.
Descens:
Neu primavera dureta a la part superior (S3), que es va anar transformant fins arribar al refugi.
De forma decidida l’estiu reclama el seu temps: esquerdes que no apareixien ahir s’obren aquí i allà, els insectes que transportats per el vent es mouen perduts per la seva superfície, el calor intens a partir del migdia ... Nosaltres optem per abandonar la vall i deixar que la naturalesa segueixi el seu curs. També els esquís ens estan demanant ja el seu raconet a l’armari. Com a molt vigilarem de tant en tant que no ens hagin deixat, doncs els necessitarem desesperadament quan la neu ens torni a visitar.
Algunes fotos de la sortida:
http://picasaweb.google.com/casalesbe/SaasFee08?authkey=DbdpICFHyOE
http://picasaweb.google.es/josepmariamoya/SUSSAVALAIS2008
Carme S, Josep Maria M i Xavier M
26 de juny 2008
25 de juny 2008
el vídeo dels dimecres... ct40
ct40 és la nova cola que utilitzarà colltex a les seves pells de foca a partir de la propera temporada. Diuen que millora en prestacions a la actual, especialment sota temperatures extremes. Al seu web en donen molta informació:www.colltex.ch
I especialment interessants són els vídeos d'aquesta pàgina (a l'apartat Service/video). En hi ha més de 15: de perill d'allaus, de com utilitzar els seus productes, de com cuidar els esquís i les pells... mostren com treure la cola i com posar-ne de nova (al servei de material del Club Excursionista de Gràcia hi ha algunes eines per fer-ho).Enllaç relacionat: nova pell de foca sense pega!
18 de juny 2008
el vídeo dels dimecres... il·lusió de nen
Dimecres passat vàrem poder assaborir un gustós vídeo d'esquí de muntanya, del xef Manel. Aquesta setmana m'atreveixo amb un vídeo fora de tema i en clau d'humor... i és que m'he vist identificat amb aquest nen noruec i la seva finestra... (Autor ArnFreddy; els primers 90 segons són la història, la resta és més del mateix).
17 de juny 2008
de follets i de trolls
Turon de Néouvielle 3035m
Hi va haver una vegada dos follets que s’havien passat tot l’hivern fent una cosa que ells en deien esquí de muntanya.
Sembla ser que anaven amunt i avall de les muntanyes lligats de peus a unes fustes llargues i estretes que els servien per a lliscar per la neu, insòlitament abundant en aquesta època per les seves contrades.
Però ells no eren els únics, ni de bon tros.
De fet, a cada lloc on anaven, i amb qui anaven, se’n trobaven una munió que com ells trescaven, lligats de peus, muntanya amunt, muntanya avall.
A més, duien una caixeta petita on anaven guardant imatges d’allò que veien i d’ells mateixos, que després compartien amb d’altres follets; i s’explicaven on havien estat i què hi havien trobat; i així els uns amb els altres.
Doncs aquests dos follets van anar a passar la nit a la cabana d’un vell telefèric de la zona del Néouvielle, animats perquè la méteoFrance havia enganxat uns sols tan grans com els seus ulls junts.
A quarts de vuit de l’endemà, amb les fustes lligades a la motxilla, recorrien el barratge del llac d’Aubert 2150m, mentre uns amenaçadors núvols anaven agafant posicions.
Al cap de poca estona ja es van posar els esquís als peus i només se’ls van haver de treure per a passar la Bretxa Barris 2439m, i durant molt poc tros.
Abans d’això, ja havia plogut una mica i havia espantat una parella de follets mancats de fe. Però el Sol va anar imposant tímidament la seva presència.
Encaminats cap a l’W ja es trobaven amb els primers follets matinadors que suraven amb alegria pendent avall; la majoria, però, encara estaven escampats per la cara Nord del Pic de Néouvielle.
Hi va haver una vegada dos follets que s’havien passat tot l’hivern fent una cosa que ells en deien esquí de muntanya.
Sembla ser que anaven amunt i avall de les muntanyes lligats de peus a unes fustes llargues i estretes que els servien per a lliscar per la neu, insòlitament abundant en aquesta època per les seves contrades.
Però ells no eren els únics, ni de bon tros.
De fet, a cada lloc on anaven, i amb qui anaven, se’n trobaven una munió que com ells trescaven, lligats de peus, muntanya amunt, muntanya avall.
A més, duien una caixeta petita on anaven guardant imatges d’allò que veien i d’ells mateixos, que després compartien amb d’altres follets; i s’explicaven on havien estat i què hi havien trobat; i així els uns amb els altres.
Doncs aquests dos follets van anar a passar la nit a la cabana d’un vell telefèric de la zona del Néouvielle, animats perquè la méteoFrance havia enganxat uns sols tan grans com els seus ulls junts.
A quarts de vuit de l’endemà, amb les fustes lligades a la motxilla, recorrien el barratge del llac d’Aubert 2150m, mentre uns amenaçadors núvols anaven agafant posicions.
Al cap de poca estona ja es van posar els esquís als peus i només se’ls van haver de treure per a passar la Bretxa Barris 2439m, i durant molt poc tros.
Abans d’això, ja havia plogut una mica i havia espantat una parella de follets mancats de fe. Però el Sol va anar imposant tímidament la seva presència.
Encaminats cap a l’W ja es trobaven amb els primers follets matinadors que suraven amb alegria pendent avall; la majoria, però, encara estaven escampats per la cara Nord del Pic de Néouvielle.
Amb les ganivetes van traçar unes inclinades diagonals per arribar a la Bretxa de Chausenque 2790m, i sense ganivetes ni pells la van baixar per l’altra banda, on es van trobar sols com uns mussols. 
Des de La Glere tampoc no hi pujava ningú.
Novament equipats per a pujar van anar guanyant alçada cap al Nord, per un llomet per sobre dels llacs de Maniportet, que cada cop era més rost. Cada follet va triar la seva manera de pujar-lo.
I ja només els va quedar acabar de pujar els darrers 100m fins el cim del Turon de Néouvielle 3035m, on hi van arribar a l’hora que ho feien els núvols, clarament guanyadors de la partida amb el Sol.
Abans de començar el retorn van omplir les caixetes amb les imatges de les muntanyes del voltant; la més blanca de totes, el Campbieil.
I contents i satisfets es van deixar anar pendís avall fins allà on van poder.
La pluja d’aiguaneu va arribar abans que ells a la Bretxa Chausenque. La neu s’hi havia podrit i la lamentable remuntada va estar guarnida per una col·lecció de renecs que ressonaven entre les parets.
A l’altre costat ja no hi quedava ningú. Només la boira que els anava empaitant, trepitjant-los els talons.
Encara, però, era possible esquiar amb una certa dignitat.
Amb tot plegat, els nostres follets van anar baixant, i passada la Bretxa Barris van saber negociar prou bé l’aprofitament de la neu fins molt a prop del barratge del llac d’Aubert.
Mentre es menjaven uns bons entrepans a Bielsa, repassaven l’itinerari tot guaitant les fotos i rumiant si encara en farien alguna altra o si ja era el moment de guardar les fustes i caminar amb els peus lliures...
No n’ha transcendit la conclusió.
Turon de Néouvielle 3035m
14 i 15 de juny, 2008
DaniMa, Ramon.
piulada dedicada a tots els follets que surten a la muntanya a gaudir-ne i a compartir-la, sense importar-los res més.
i als trolls que ja han oblidat que un dia van ser follets.
fotos: http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/TuronDeNOuvielleJuny08
Novament equipats per a pujar van anar guanyant alçada cap al Nord, per un llomet per sobre dels llacs de Maniportet, que cada cop era més rost. Cada follet va triar la seva manera de pujar-lo.
I ja només els va quedar acabar de pujar els darrers 100m fins el cim del Turon de Néouvielle 3035m, on hi van arribar a l’hora que ho feien els núvols, clarament guanyadors de la partida amb el Sol.
Abans de començar el retorn van omplir les caixetes amb les imatges de les muntanyes del voltant; la més blanca de totes, el Campbieil.I contents i satisfets es van deixar anar pendís avall fins allà on van poder.
La pluja d’aiguaneu va arribar abans que ells a la Bretxa Chausenque. La neu s’hi havia podrit i la lamentable remuntada va estar guarnida per una col·lecció de renecs que ressonaven entre les parets.
A l’altre costat ja no hi quedava ningú. Només la boira que els anava empaitant, trepitjant-los els talons.
Encara, però, era possible esquiar amb una certa dignitat.
Amb tot plegat, els nostres follets van anar baixant, i passada la Bretxa Barris van saber negociar prou bé l’aprofitament de la neu fins molt a prop del barratge del llac d’Aubert.
Mentre es menjaven uns bons entrepans a Bielsa, repassaven l’itinerari tot guaitant les fotos i rumiant si encara en farien alguna altra o si ja era el moment de guardar les fustes i caminar amb els peus lliures...
No n’ha transcendit la conclusió.
Turon de Néouvielle 3035m
14 i 15 de juny, 2008
DaniMa, Ramon.
piulada dedicada a tots els follets que surten a la muntanya a gaudir-ne i a compartir-la, sense importar-los res més.
i als trolls que ja han oblidat que un dia van ser follets.
fotos: http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/TuronDeNOuvielleJuny08
16 de juny 2008
Pics de Valhivierna (3067 m) en travessia. Descens per el barranc de Culebras
Dificultat : PD expo sobre neu a l’aresta
Dificultat esquí: S3 o S4 en funció del punt de partida.
Tot va començar a arrel de llegir la piulada de l’Edunz en esquidemuntanya.com. Les condicions trobades, el compromís del descens i sobretot, les belles imatges de l’aresta cimera, convertida en una elegant aresta de neu, crearen el seu impacte. Després de dos nits d’insomni finalment ja no vaig poder més. Sol·licito un dia lliure a la feina, aparquem una reunió, avancem una altra i sortosament ... cap problema! Dijous tarda surto escopetat cap a Benasc.
Dormo a la cabana de Pescadores i a les 6,01 hores de divendres surto sense pressa cap amunt. El dia es presenta radiant i no massa fred. A partit de la cota 2300 trobo neu continua molt compacta que em permet progressar ràpidament amb els esquís a l’esquena. El Ibón de Vallhivierna el passo flanquejant tenint el llac a la meva esquerra, doncs apareixen ja moltes esquerdes en el gel. Finalment, a la cota 2700, amb neu al punt, calço els esquís fins ja l’aresta cimera (
M’armo amb el casc, els grampons i el piolet i començo la festa. L’estat de la neu, dureta, justifica sobradament el preu dels grampons, i l’ambient està garantit, amb condicions més pròpies d’una fina aresta nevada dels Alps que dels Pirineus, amb timba vertiginosa a banda i banda. Recordo especialment el tram just abans del ‘paso de caballo’, una aèria desgrimpada amb les mans fent presa a les roques emergents i els grampons mossegant la neu gelada, fàcil però espectacular. Poc abans de les 11’00 arribo al Pico de Culebras. Uauuuh!
Descens:
Amb els grampons posats i la precaució adequada desgrimpo el primer centenar de metres per la canal, doncs està molt gelada. Més avall, una mica més amunt del collado de Culebras em poso tota la roba que porto i em decideixo a esperar que el mantell nival s’estovi. Després de vint minuts, a les 12,00 , amb la neu ja una mica transformada, inicio el descens sobre el tobogan del barranco de Culebras. Els girs es succeeixen amb gràcia sobre una neu primavera dureta ‘al dente’. El pendent, potser de S3, demana concentració. A la part més baixa, amb neu ja més transformada, massa aviat arribo al límit de la neu, a
A la tarda, assegut al vehicle, satisfet assaboreixo mentalment els diferents paratges de la sortida mentre em dirigeixo a Campo. Allà em trobaré amb en Josep Maria, que puja sol, per dirigir-nos cap el Neouvielle, però això ja és una altra aventura.
11 de juny 2008
el vídeo dels dimecres... Mt. Macdonald
A "back country ski video" de Geg Hill, Canada. A second ski descent of the Gatekeeper in Roger's Pass with Dave Sproule and Greg Hill.
Te pagina web on podeu veure alguna piada amb fotografies i itineraris marcats.
http://greghill.squarespace.com/
Bon profit,
Salut,
Manel C.
Te pagina web on podeu veure alguna piada amb fotografies i itineraris marcats.
http://greghill.squarespace.com/
Bon profit,
Salut,
Manel C.
10 de juny 2008
ni una ànima a les Maladetes
Volta a les Maladetes
Tres caps de setmana sense sortir, una previsió de méteo més favorable que no pas els dies passats, i la piulada de la Clàudia a l’esquidemuntanya.com, del 30 de maig, fent la volta a les Maladetes, em motiven d’allò més.
Feta la crida al xat del cegesquí, la cosa queda en una prèdica al desert. La comunitat està per altres coses, o per les seves coses.
Quan ja estic fet a la idea d’anar-hi igualment, rebo una trucada. Però la cosa no qualla; en principi, perquè de rebot acabarem sent-ne dos malalts de neu.
No matinem gaire per l’època. Hem dormit als porxos de Senarta i pugem a La Besurta on aparquem sense problemes.
No és, ni de bon tros, com en d’altres ocasions en què cal aparcar als penúltims revolts de la carretera.
El dia creix assolellat cap a les Maladetes i ben tapat cap a l’Aran.
Sortim a ¼ de 7 de La Besurta 1897m.
Els esquís es poden posar tot just passada La Renclusa 2140m.
De seguida ens quedem absolutament sols en el nostre itinerari, mentre la pujada cap als Portillons és de romeria.
Això no canviarà mai, els grans noms imanten la societat. Potser és millor així.
Passem uns 200m més amunt dels llacs de Paderna (a l’Alpina ara surten com a Ibons de la Renclusa) i la llomada que baixa del Diente de la Maladeta ens fa invisibles als aspirants a “anetistes”.
Cap als 2650m l’Aureli em confirma que no es troba bé per a fer tot el recorregut i acordem que se’n va cap avall. Jo provaré de continuar.
Ja fa estona que he posat les ganivetes i les duré en gairebé tot el recorregut ascendent.
Amb unes quantes ziga-zagues obligades arribo al collado de Alba 3081m per la seva dreta. Al Pic d’Alba s’endevinen un parell d’amants de la tranquil·litat.
Després de rumiar-m’ho una bona estona decideixo continuar. O caixa o faixa, si la cosa s’embolica, potser hauré d’escapar-me per Cregüeña o per Coronas. “Alea jacta est”.
Per neu encara força dura llisco cap al Sud intentant conservar la màxima alçada possible. El descens acaba a la cota 2700m, 80 metres per sobre de l’Ibón de Cregüeña 2620m, totalment gelat.
Una llarga i gelada diagonal em condueix fins al collado de Cregüeña 2905m.
La boira ja s’ha empassat els cims i comença a devorar també les parts altes de les valls.
De moment baixo fins als Ibons de Coronas 2740m i em torno a plantejar què fer. Cap amunt no es veu res i cap avall s’endevina una tortuosa “patejada” que pot ser pitjor si no hi trobo ningú que em baixi a Senarta.
Una traça d’infanteria prou fressada per a seguir-la a les fosques m’engresca a tancar el cercle. Si em surt bé me n’estalviaré una bona, i l’Aureli no m’haurà d’esperar més del compte.
Cap als 3100m, més o menys, hi ha vida més enllà de l’Aneto. Un grup engramponat hi baixa; confirmo la meva esperança i només em cal seguir les petges per atansar-me al coll de Coronas 3196m.
Només els darrers 10 metres obliguen a treure’s els esquís per a passar-lo.
Enmig de l’espessa boira apareixen dos valents que pugen per Aigualluts, no renuncien a fer el cim, malgrat que hauran de baixar a les palpentes.
Com jo mateix, que m’estimo més seguir la trinxera que ve del Portillón, que no embolicar-me per la Glacera d’Aneto, malgrat l’excepcionalitat de la neu.
No obstant això, després del llarg flanqueig cap al Portillón, tot just abans d’arribar-hi, el món se m’apareix com la Marededéu i encara hi sóc a temps de llançar-me cap a Aigualluts 2033m.
Amb alguna transició un pèl forçada, s’hi arriba amb esquís fins a uns deu minuts encara no.
Esquís a l’esquena, no cal descalçar-se per passar el riu de l’Escaleta, i caminant pel costat de l’incipient Ésera em vaig acostant, amb ganes de treure’m les botes, a tentines per no despertar l’Aureli, que s’està regalant una merescuda migdiada a La Besurta.
Volta a les Maladetes
8 de juny, 2008
Aureli
Ramon.
Tres caps de setmana sense sortir, una previsió de méteo més favorable que no pas els dies passats, i la piulada de la Clàudia a l’esquidemuntanya.com, del 30 de maig, fent la volta a les Maladetes, em motiven d’allò més.
Feta la crida al xat del cegesquí, la cosa queda en una prèdica al desert. La comunitat està per altres coses, o per les seves coses.
Quan ja estic fet a la idea d’anar-hi igualment, rebo una trucada. Però la cosa no qualla; en principi, perquè de rebot acabarem sent-ne dos malalts de neu.
No matinem gaire per l’època. Hem dormit als porxos de Senarta i pugem a La Besurta on aparquem sense problemes.
No és, ni de bon tros, com en d’altres ocasions en què cal aparcar als penúltims revolts de la carretera.
El dia creix assolellat cap a les Maladetes i ben tapat cap a l’Aran.
Sortim a ¼ de 7 de La Besurta 1897m.
Els esquís es poden posar tot just passada La Renclusa 2140m.
De seguida ens quedem absolutament sols en el nostre itinerari, mentre la pujada cap als Portillons és de romeria.
Això no canviarà mai, els grans noms imanten la societat. Potser és millor així.
Passem uns 200m més amunt dels llacs de Paderna (a l’Alpina ara surten com a Ibons de la Renclusa) i la llomada que baixa del Diente de la Maladeta ens fa invisibles als aspirants a “anetistes”.
Cap als 2650m l’Aureli em confirma que no es troba bé per a fer tot el recorregut i acordem que se’n va cap avall. Jo provaré de continuar.
Ja fa estona que he posat les ganivetes i les duré en gairebé tot el recorregut ascendent.
Amb unes quantes ziga-zagues obligades arribo al collado de Alba 3081m per la seva dreta. Al Pic d’Alba s’endevinen un parell d’amants de la tranquil·litat.
Després de rumiar-m’ho una bona estona decideixo continuar. O caixa o faixa, si la cosa s’embolica, potser hauré d’escapar-me per Cregüeña o per Coronas. “Alea jacta est”.
Per neu encara força dura llisco cap al Sud intentant conservar la màxima alçada possible. El descens acaba a la cota 2700m, 80 metres per sobre de l’Ibón de Cregüeña 2620m, totalment gelat.
Una llarga i gelada diagonal em condueix fins al collado de Cregüeña 2905m.
La boira ja s’ha empassat els cims i comença a devorar també les parts altes de les valls.
De moment baixo fins als Ibons de Coronas 2740m i em torno a plantejar què fer. Cap amunt no es veu res i cap avall s’endevina una tortuosa “patejada” que pot ser pitjor si no hi trobo ningú que em baixi a Senarta.
Una traça d’infanteria prou fressada per a seguir-la a les fosques m’engresca a tancar el cercle. Si em surt bé me n’estalviaré una bona, i l’Aureli no m’haurà d’esperar més del compte.
Cap als 3100m, més o menys, hi ha vida més enllà de l’Aneto. Un grup engramponat hi baixa; confirmo la meva esperança i només em cal seguir les petges per atansar-me al coll de Coronas 3196m.
Només els darrers 10 metres obliguen a treure’s els esquís per a passar-lo.
Enmig de l’espessa boira apareixen dos valents que pugen per Aigualluts, no renuncien a fer el cim, malgrat que hauran de baixar a les palpentes.
Com jo mateix, que m’estimo més seguir la trinxera que ve del Portillón, que no embolicar-me per la Glacera d’Aneto, malgrat l’excepcionalitat de la neu.
No obstant això, després del llarg flanqueig cap al Portillón, tot just abans d’arribar-hi, el món se m’apareix com la Marededéu i encara hi sóc a temps de llançar-me cap a Aigualluts 2033m.
Amb alguna transició un pèl forçada, s’hi arriba amb esquís fins a uns deu minuts encara no.
Esquís a l’esquena, no cal descalçar-se per passar el riu de l’Escaleta, i caminant pel costat de l’incipient Ésera em vaig acostant, amb ganes de treure’m les botes, a tentines per no despertar l’Aureli, que s’està regalant una merescuda migdiada a La Besurta.
Volta a les Maladetes
8 de juny, 2008
Aureli
Ramon.
9 de juny 2008
L'Aneto com no l'haviem vist mai.
Excepcional és l’adjectiu que millor defineix aquesta sortida de primers de juny (06-07).
Divendres tarda, un ambient molt fresc i un cel espectacular ens sorprenen a cada revolt de la carretera. Un festival de núvols, de raigs de sol, i, més amunt, el cim del Cotiella, d’un blanc immaculat, ens acompan
yen en aquest viatge. 
La pujada al pla d’Aigualluts no fou sino una continuació del mateix: un passejar enmig d’una verdor intensa i una humitat constants. Un cop arribats al prat tot cobert de flors, no fou gens difícil trobar un emplaçament adequat per a la tenda, doncs en total no érem més de cinc persones acampades al fons del pla.
Dissabte de matinada : Ring Ring. Surto de la tenda i observo com una fina capa de neu recent caiguda l’ha empolsegada tota (la isoterma 0 estava a 2000-
Com som els primers del dia ens correspon la tasca d’obrir traça en un pas de Mahoma desconegut, convertit en una fina aresta de neu. Poc abans de les 10 del matí ens felicitem a SOBRE de la creu de l’Aneto.
El cim el dia 02/03/2008 El cim el dia 07/06/2008
Descens:
Desfem el pas de Mahoma resseguint literalment les ‘nostres’ traces, doncs encara ningú més ha arribat al cim. Impacients per començar a baixar, calcem els esquís.
A la part de l’aresta cimera, més ventada, vaig enllaçant les diverses plaques de neu ventada per avaluar l’eficàcia sobre neu dura dels esquis que estreno avui (uns G II de Dynafit). Comprovo que mosseguen la neu sense vibracions ni pèrdues d’adherència, inclús en trams drets. Em recorden la sensació de seguretat que em donaven els meus antics Dynastar Vertical Extreme sobre aquest tipus de terreny, però son molt més maniobrables i fàcils de conduir.
I finalment, una passejada amb els esquís a l’esquena fins a
4 de juny 2008
el vídeo dels dimecres... balancing point
'Skiing Denali' de Danny Brown.
Meravella de l'edició de vídeo amb el McKinley com a plató... mmm!
Meravella de l'edició de vídeo amb el McKinley com a plató... mmm!
3 de juny 2008
Nous models de botes d'esquí de muntanya
Sembla que la propera temporada hi haurà més varietat de botes d'esquí de muntanya (i telemark) per escollir.Garmont presenta novetats i Black Diamond entra fort a fer competència en el segment més 'freerider': 4 tanques, bon botí amb un interessant sistema de cordons...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)