Sort en vam tenir que al nord d’Andorra encara queda prou
neu, que no vam trobar massa caravanes d’entrada i sortida, i que vam
sobreviure un cop més a una clàssica encigalada cegesquí.
Dissabte cap al Pic de la Serrera +900/-800 F/S2
Sortim a les 6 del matí de BCN, algun amb una ressaca
considerable d’una tarda de divendres massa activa. Malgrat no trobar caravana,
entre que ens calcem botes i esquís se’ns han fet les 10. Sortim del punt d’informació
del Parc Natural de Sorteny en direcció al refugi, amb esquís des del pàrquing,
però la pista es va quedant sense neu a les corbes de solana i ens fem un tip
de posar i treure esquís.
Som un grup divers, 3 esquiadors de muntanya i 2 raqueters
que portem per si ens ataca algun ós que siguin ells els que es quedin enrere i
siguin víctimes fàcils mentre nosaltres podem escapar.
Els raqueters el màxim que han vist de neu és una bola d’aquelles
de souvenir que poses cap per avall i sembla que nevi.
A partir del refugi travessant el riu que passa per la vall,
es passa a la banda obaga, on encara hi ha bona neu, contínua des del refugi. Les
guardes ens diuen que cap al Turó del Forn i el Thoumasset, com és solana, hauríem
de carregar molta estona esquís, així que enfilem en direcció oposada, cap a la
obaga de la Serrera.
Sol radiant i temperatures altíssimes, un forn. A sobre com
anem de tard enganxem les hores de més insolació. Al ressacós la boca se li fa
una massa de ciment i els raqueters suen per fer les lleus pujadetes pel mig
del bosc. Els hi havíem dit que seria un passeig, però tenim ganes d’esquiar i
ja se sap que mai et pots refiar d’algú de cegesquí.
Passat el bosc, que és la part més empinada, avancem per una
neu fàcil, que comença a estar transformada per la calor, fins que ens acostem
a la Serrera. És tard i no hem arribat ni al coll. Quan veiem els raqueters fent
senyals de socors a un helicòpter de trànsit pensem que potser comencen a estar
una mica cansats. Decidim buscar una pala per on ens puguem tirar una mica amb
bona neu i deixar per una altre dia el cim. Els raqueters els deixem a baix, esperant-nos
una estona prenent el sol. Els óssos no apareixen, mai hi són quan els
necessites.
La baixada és divertida i amb una neu prou bona, entre la poqueta
que va caure dijous i la cremeta que s’ha format per la calor. No és la neu que
es poden trobar els fills de Utah a Salt Lake City, però fa de molt bon
esquiar.
Ens animem i es produeix un clàssic cegesqui. Ganes de baixar
sense mirar el track o el mapa, fins que ens hem encigalat. De tant en tant ens
aturem a esperar els raqueters, però ja és massa tard, han escapat del óssos.
Baixem pel mig del bosc a la pata la llana. Amb esquís
encara anem fent, però veiem les mirades dels raqueters i les pedres que ens
llencen i sospitem que la encigalada no els està entusiasmant.
Malgrat tot, arribem al refugi abans no es faci fosc, tots
vius, els raqueters s’abracen i nosaltres maleïm tots els ossos.
El sopar boníssim, i les guardes del refugi molt amables, mengem
de gust fins a rebentar. Després fem una partideta a un joc de cartes que
desperta el pitjor de tots nosaltres, fins que ens tanquen la llum farts del
xivarri.
Diumenge Pic de l’Estanyó 2.913 m PD/S3 +1000/-1200
Ens llevem aviat per no enganxar tanta solana i fem el bon
esmorzar del refugi. Hem decidit que avui farem dos grups, un més suau amb els
raqueters i un més canyero d’esquí de muntanya.
Els raqueters aniran fins a l’estany de l’Estanyó, i els
esquiadors cap al pic. Com el primer tram és conjunt, sortim junts. Si per la Serrera
es segueix el camí al llarg de la vall del riu Sorteny, el camí de l’Estanyó
surt a la dreta del refugi, pel dret, pel mig d’un bosc a l’obaga de neu ben
dura pel regel nocturn.
Posem ganivetes perquè puja fort i la neu és dura, però de
seguida som a una part més plana on podem treure-les i avançar prou ràpid. Les
temperatures han afluixat força i bufa airet, el camí es fa molt més passador.
Els raqueters es desvien cap a l’Estanyó, o això pensen ells.
S’asseuen tot cofois a prendre el sol a la riba d’un abeurador per vaques i ja
queden contents.
La pujada fins el coll del pic és empinada i complicada. La
neu està dura, calen ganivetes, la pala és llarga i dreta i davant nostre veiem
un grup d’esquiadors que opten per posar grampons.
A mitja pujada una de les esquiadores decideix que ja en té
prou, s’instal·la a unes pedres a prendre el sol i treure pells i diu que ja
ens ho farem. Un parell acabem de pujar fins al coll amb ganivetes. Malgrat
alguna volta maria que fa canguelo, arribem sense problemes. A la carena ja no
hi ha neu per esquiar, traiem esquís i fem caminant la carena fins el cim, des
del que es veu tot Andorra i part de l’Univers.
La baixada és top. No hem d’esperar als raqueters que tornen
pel seu compte.
Amb l’estona de pujar i baixar del cim el sol ha començat a
fer feina i la pala està cremeta, ben empinada, xalem a tope, i l’últim tram és
un slalom pel mig del bosc costerut del principi, que és tot un clàssic.
Del refu al cotxe, però, la pista va perdent neu a marxes
forçades i es fa difícil esquiar. Arribem caminant al pàrquing, però el dia d’avui
ha valgut molt la pena, les vistes del cim espectaculars i la baixada top.
Tornem a casa satisfets tot i que no hi ha manera de fer
saltar els raqueters del cotxe en marxa.
