24 de juny 2009

Super mapa de Suïssa

Amb un nivell de detall superior al de googlemaps o googleearth!
Sens dubte, una eina interessant per planificar escapades (no sols amb esquís...).
El cercador que té també és molt efectiu per anar directament al tros de mapa que toca...

el vídeo de Sant Joan... un més del MB

Casi tots hem penjat els esquís i canviat el xip... bé, només casi tots! Alguns malalts encara llisquem per les neus virtuals de la xarxa (sí, sí, tu també!). Greg Hill és una font inesgotable de material i vídeos i en aquesta ocasió ha canviat la seva cerca particular de neu pols a Canadà pel sempre gratificant Mont Blanc: descens de la cara N el 9 de maig.

17 de juny 2009

el vídeo dels dimecres... DIY

DIY, do-it-yourself, bricolatge... http://skibuilders.com/howto/

En aquesta pàgina hi ha tota la informació necessària per fer uns esquís. Des de la teoria, passant per les eines, el disseny i fins i tot links a llocs on comprar el material; i és clar, un vídeo de 30minuts amb tots els trucs.

16 de juny 2009

Aneto 2009 - "La cirereta del pastís"

...que faltava per acabar aquesta temporada d'esquí de muntanya



...estic sola, la resta de companys van pujant. Quan dic sola és sola, no hi ha ningú a dalt, ni on sóc ni al cim, cosa ben rara i poc freqüent, és per gaudir del moment...buff!! quina negror que ve!!!...


Son quarts de nou del vespre quan plantem les tendes al Pla d'Aigualluts.
Ja no és el que era arribar a l'esplanada del final del pla on ens havien de descalçar per travessar el riu o fer equilibris entre les pedres per travessar-lo. Han posat una parell de troncs!!, Bé, de totes maneres s’agreixen, Déu n'hi do l'aigua que baixa.


Gaudim del sopar, la fem petar una mica, el cel és serè, però, decidim anar a dormir hem de matinar a les cinc volem començar, com més aviat millor.

Tot just portem mitja hora estirats que veiem com flaixos, "algú que fa fotos" (!!??), continuen les llums, "carai aquest del frontal podia parar de donar voltes, per aquí, hi ha prou lloc per acampar que ha d'anar empipant!!" Deu minuts més tard un tro prolongat i les gotes que comencen a caure ens treuen del dubte, son llampecs.

En Joan ha decidit fer bivac!!!, l'esperem a la tenda, la nostra és la més gran de les tres que hem pujat, però no, no ve. L'endemà ens assabentem que s’ aixoplugat a dins la tenda de la Teresa i l'Atanasi. 

Ens llevem, en el cel hi ha estels, és el primer que mirem en sortir de la tenda.



A les cinc puntualment ja estem pujant per la Vall de Barrancs. Caminem més o menys una hora, a la cota 2300, ens calcen els esquis (fa 15 dies m'han comentat que es podia baixa esquiant fins Aigualluts) el sol es deixa veure per dalt dels cims.



Anem guanyant alçada, el cel cada vegada més gris, comencen a caure les primeres gotes cada vegada més persistents.

En Joan, decideix que no puja, quan tot just només ha pujat 300 metres, amb ell decideixen abandonar, la Teresa, l'Atanasi i la Roser.

En Jordi, la Bea, en Josep Mª i jo decidim continuar, pensem que és massa d'hora i que potser escamparà, anem guanyant alçada i amb nosaltres la pluja que no es deixa.

Som tossuts, continuem.

Cadascú puja al seu ritme, mica en mica en separo de la resta, quan arribo a l'alçada de la punta Oliveras hi ha un grup que baixa, al veurem sola, la pregunta sembla obligada: Què vas sola?.

- No, no, els companys venen al darrere...(de què em sona la pregunta?, penso, ah! si, d'un company que quan vam dir que anava a l'Aneto amb la Teresa “soles!” en un principi, es va esverar una mica...Bé deixem-ho estar.)

Arribo amb els esquis tot just abans del pas de Mahoma, la negror que hi ha a l'altra banda fa por, mentre m'espero, penso que no arribarem a passar.

Quan arriben els companys, ens plantegem si passar a o no, mentre, ens anem preparant per baixar, la negror la tenim a sobre, torna a ploure.

Quan acabem ens apropem al pas... és que estem tan a prop!!!

La negror es transforma en gris, deixa de ploure,..., si..., no,... va anem?


















dit i fet, encara no hem acabat de dir-ho ja estem posats i amb un tres i no res ja hem passat, el vent bufa, però.

Fotos de rigor i tornem.

Mentre ens posem els esquis els núvols es van trencant, el sol ens ve a veure.

La baixada que fem fins la fons de la vall és espectacular, tota per nosaltres amb un sol espaterrant, amb una neu primavera, que és el que toca per l'època magnífica, la gaudim d'allò més, és l'última de la temporada...

Això si, què és acabar bé la temporada en bon regust de boca.


Satisfets baixem fins Aigualluts, allà amb un sol encantador (massa i tot) despleguem les tendes i anem a trobar a la resta de companys que ens esperen a Benasc.

És la cirereta del pastís que faltava per culminar aquesta temporada d'esquí de muntanya tan magnífica que he tingut.

Ara a esperar la propera...

Assistents: Joan, Atanasi, Roser, Teresa, Bea, Jordi, Josep Mª i Anna



 

10 de juny 2009

el vídeo dels dimecres... Skagaströnd

Una illa, Islàndia. Un poema per anar-hi a lliscar algun dia.
(poema d'Alberto Caeiro. Vídeo de lucas5150)

5 de juny 2009

31.05.2009 - Gran Paradiso 4061

Després d’una setmana d’indecisions “meteorològiques” divendres per la tarda ens posem en marxa puntualment després de recollir a l’Oriol i al Jordi a Sant Celoni, ja amb el grup complert enfilem cap Annecy on farem nit en un Formula 1 que es va costar de trobar.
El dissabte es desperta entre clars i núvols, però, la direcció cap el Túnel del Mont-Blanc està ben tapat, tenim l’esperança que passat el túnel el cel estigui net i clar, però,..., PLOU!!!
Des de la sortida de l’autopista a Aosta, agafem la carretera que ens porta a Valsavaranche, abans d’arribar al gran aparcament de Pont trobem un porxo 
que ens permet canviant-se tranquil•lament privant-se de la fina pluja que continua caient.
 

Tot just aparquem el cotxe el sol ens ve a rebre.
Animats carreguem els esquis a l’esquena i enfilem el camí que ens durà al refugi.
Quin camí!!,

serpentejant una i altre vegada anem guanyant alçada...el sol ha tornat a desaparèixer, anem pujant mentre la boira ens embolcalla, no anem sols hi ha molta més gent que hi puja, però... 
I la neu!!! Uns que havíem vingut la setmana anterior van comentar que van baixar esquiant fins el cotxe!!!
Ens calcem el esquis quan només falten poc menys de 200 metres per arribar al refugi i de què no ens el passem a causa de la boira.
 I el sol què deien les meteos que faria?
Arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II (2735). Ens instal•lem a les dues habitacions 4 en una, 5 a l’altra (això o dormir a la mansarda amb 33 més), semblen “el cambrot dels germans Marx”.
Passem la tarda fent-la petar, mentre a fora plou o neva segons fa. A l’hora de sopar el sol ens ve a visitar, tímidament va entrant per les finestres. Sortim a saludar-lo tot esperant que l’endemà torni a està aquí.
Són 2/4 de 5, mirem per la finestra i el cel es presenta serè, sense núvols aparents, a aquesta hora ja veiem desfilar una filera de llumetes que van al mateix objectiu que nosaltres. Una hora més tard ja estem de camí, seguim les traces dels matiners, no hi ha cap pèrdua.
La nevada de les darreres hores ha deixat una fina capa de neu nova.
Mica en mica anem guanyant alçada, per la part obaga el fred es fa notar i anem fent amb les parades justes i necessàries, reagrupament i posada de ganivetes. Tot canvia tan punt ens toca el sol, l’agraïm d’allò més, 
fem un mos i continuem, ens comença a sobre roba, l’alçada també es comença a notar, costa més d’avançar, no per això, l’horari que portem és perfecte i ens posem al Coll del Gran Paradiso en 4 hores.
El coll es ple a vessar, una multitud de gent i esquis configuren un gran garbuix. Deixem els esquis i ens encaminem al tram final que serà lent a causa de la gent que es troba al cim, i per entrar uns han de sortir els altres, la plataforma no dona per tant.
El pas que s’ha de fer per arribar, també ho alenteix, muntar corda desmuntar corda, sort que molta gent aquest pas no l’arriba a fer i acabem quedant sols al cim, nosaltres i un grup de tres italians que s’acaben colant entre mig de nosaltres.
Fem les fotos corresponents, ens felicitem i tornem, ara toca baixar
En el coll ja no hi queda gairebé ningú.
La baixada és prou bona, hi ha zones amb una neu boníssima que deixa per a cor que vols, trencant pales per un costat i per un altre, baixant per aquí i per allà...fins que...
la Marta cau, bé, vola, l’únic lloc on hi havia un ressalt, dos metres a dreta o esquerra era neu continua i no passava res, i ella va anar a parar... al terra, sembla que s’ha fet mal genoll, però pot continuar fins al refugi bé, estem a prop.
 
la pedra "del salt de la Marta"
A la terrassa del refugi celebrem els nostre triomf i els que s’han estrenat en els 4000 ens conviden a unes cervesetes que agraïm.
La tarda la passen entre xerrant, dormint o dutxant-se, a la Marta cada vegada el genoll el te més inflat, això no pinta bé, no es veu en cor de baixar caminant al cotxe i ens plantegem que baixi amb helicòpter. El cop és més fort del que en un primer moment ens creiem.
Mentre ens cruspim un bons macarrons, decidim que fem a primera hora del dilluns, el Tresenta o el Ciarforon, ja que ens han informat que la meteo seria la mateixa que el diumenge, la qual cosa en anima, ja que a fora l’hora de sopar neva.
A l’hora prevista per llevar-nos, per anar fer cim plou, així que ho deixem córrer i continuem dormint. A les set ens trobem tots, a fora neva en força. El guarda del refugi ens comenta que el temps millora, i tan punt pugui pujarà a buscar-la l’helicòpter, nosaltres decidim baixar, per anar guanyant temps, l’hem d’anar a recollir a l’hospital d’Aosta i no anem en línia recta nosaltres.
Quan tot just arribem a la vora del cotxes sentim el sentim que s’apropa, i en un tres i no res ja esta de tornada.
Un cop a Aosta recuperem a la Marta i els seus esquis, i posem camí de tornada cap a casa, no sense parar abans a dinar, tot just abans de passar el túnel en una pizzeria, davant de l’agulla negre de Peuterrey on els núvols també ens han permès gaudir-les tot menjant.


Assistents: Àlex M., Dani M., Eugeni S., Jordi S., Marta B., Oriol G., Roger G., Teresa L. i Anna M.
La piulada que ha fet el Dani Martí, paga la pena llegir-la

2 de juny 2009

Dômes de Miage

Sortida final de la temporada d'esquí de muntanya als Alps, concretament al massís del Mont Blanc. Avui som una bona colla - vuit persones - ja que per a aquesta ocasió ens hem associat amb en César i la seva colla.

30 de maig: Le Cougnom (1.180 m) - Refugi Tré la Tête (1.970 m)

Després d'un llarg viatge per autopista hem arribat al pàrquing de Le Cougnon, des d'on surt un camí ben marcat que ens porta en dues hores i mitja fins al refugi de Tré la Tête, un refugi privat situat en un lloc estratègic, a la sortida del glaciar de Tré la Tête i en la ruta del GR de la volta al Mont Blanc. És un camí ben traçat però amb molta pujada. Superem els 800 metres de desnivell amb els esquís i la resta de material a l'esquena, ja que no hi ha neu. És força dur però ja estava escrit en el guió que avui els esquís serien només una càrrega per a nosaltres. A mitja pujada es posa a ploure però, afortunadament, són només quatre gotes i arribem al final de l'etapa sense problemes. El sopar no és dels millors però ve acompanyat per una taula de formatges que ens agrada força.

31 de maig: Refugi Tré la Tête (1.970 m) - Refugi de Conscrits (2.600 m)
(ascensió al Pain de Sucre du Mont Tondu (3.167 m)

Sortim del refugi de Tré la Tête amb les primeres llums. El dia sembla que no està massa bo però la previsió de Méteo France és que farà bon temps i, potser, a la tarda es taparà i pot caure alguna tempesta. Des del refugi hem d'anar a buscar la gelera de Tré la Tête a través del Mauvais pas, un caminet que ens ha d'aproximar al glaciar de Tré la Tête, per on puja el nostre itinerari d'avui. Hi ha algun pas equipat però no és massa complicat i aviat arribem a la gelera. Aquí ens portem una gran decepció, ja que no hi ha neu sinó que tot és pedra. Caldrà pujar un bon tros fins a trobar la neu i poder seguir amb els esquís als peus. Sort que la nostra moral de victòria és indestructible i, amb els esquís a l'esquena, pugem entre pedres, pedretes i blocs fins que, gairebé a 2.400 m, trobem ja la continuïtat de la neu. Estem sobre la gelera de Tré la Tête a sota mateix del refugi de Conscrits on hem de retornar per passar la nit. Des d'aquí, l'itinerari de pujada al Pain de Sucre es veu complicat, ja que passa per sobre d'una barrera de séracs i no hi ha molta neu, però seguim endavant i ens comencem a enfilar per la gelera del Mont Tondu. La barrera de séracs no és tan difícil com semblava de lluny i la superem sense problemes. A mesura que pugem, el panorama es fa cada vegada més impressionant. Viem perfectament la part superior de la gelera de Tré la Tête, per on hem de pujar demà i, al fons, veiem de tant en tant el Mont Blanc treient el cap entre els núvols. Més amunt decidim tirar per una pala que puja directa al cim sense passar pel collet com marca la ressenya. Hem se superar uns trams molt drets però aviat arribem al cim del Pain de Sucre du Mont Tondu. Des d'aquí el panorama és molt extens, dominat pel Mont Blanc. Fem la panoràmica circular i ens preparem per a l'esquiada. El descens és magnífic, encara que curt, i en molt poc temps tornem a estar a la gelera de Tré la Tête des d'on remuntem, novament amb els esquís a l'esquena, uns dos-cents metres de desnivell fins al refugi de Conscrits (2.600 m), on ens instal·lem. El refugi és molt acollidor i com que hi hem arribat molt aviat (a les dues del migdia) tenim temps de tot: migdiada, lectura, curset de rescat en geleres ... Després, un bon sopar i a dormir aviat perquè demà ens esperen les Dômes de Miage.

1 de juny: Travessia de les Dômes de Miage, descens per la gelera d'Armancette
A les cinc del matí sortim del refugi de Conscrits en direcció a les Dômes de Miage. Com és habitual en aquesta sortida, iniciem la jornada amb els esquís a l'esquena; el camí que travessa enlairat fins a enllaçar amb la part alta de la gelera de Tré la Tête no té neu contínua i preferim posar-nos els esquís més endavant. Aquesta vegada només caminem 45 minuts fins arribar a una gran pala que ja enllaça amb la gelera. L'itinerari és fàcil perquè puja suaument per la gelera i en tres hores arribem al coll des Dômes. Deixem les motxilles i els esquís i, amb piolet i grampons, pugem al punt culminant de les Dômes, el pic Oriental (3.673 m). Des del cim veiem la immensitat del Mont Blanc al davant mateix. Distingim l'Agulla de Bionessay, l'aresta de les Bosses i la Dôme de Gouter. A l'altra banda veiem l'aresta de les Dômes de Miage que hem de recórrer tot seguit. Fem la panoràmica i retornem al coll, on recuperem el material i ens posem en marxa per l'aresta. Novament portem els esquís a l'esquena, ja que aquesta aresta cal fer-la amb piolet i grampons. És un camí impressionant, pel fil de l'aresta, que ens porta a través dels diversos cims de les Dômes fins al darrer cim, l'Occidental (3.670 m). Baixem uns metres i ens posem els esquís par iniciar la llarga esquiada per la gelera d'Armancete. Els primers metres són molt drets i la neu està una mica dura. Superem el pas, encara que un dels esquiadors cau en el punt més dret de la pala i baixa pendent avall; aconsegueix aturar-se però amb una bona rascada al braç i un parell de cardenals. Seguim per la gelera tot buscant els millors passos fins al pas clau de la baixada, quan cal remuntar una petita pala i passar un collet que ens porta a una vessant més esquiable per on baixem fins al voltant dels 2.100 m on s'acaba definitivament la neu. Només ens queda retornar, seguint un caminet fins al punt de partida, el pàrquing de Le Cougnon (1.180 m), on tenim el cotxe que ens portarà de retorn a casa donant per tancada aquesta magnífica temporada d'esquí de muntanya 2008-09.
Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre qualsevol de les fotos d'aquesta piulada.
Aquí teniu, també, el vídeo oficial de la sortida, cedit per Mountain Films per als seguidors d'aquest blog:

Bishorn 4135m i Brunegghorn 3833m - 30/05 a 1/06/2009

Carme, Rafa, Xavier, Daniel i Jaume
Escapades com aquesta són de les que costen d'oblidar. Tants kilòmetres, tants dubtes amb la meteo, tantes corredisses abans de marxar... dilluns baixàvem del refugi, carregats com rucs, però no ens pesaven les motxilles, no estàvem cansats... érem l'expressió de la felicitat!

1000 km de carretera donen molt per pensar, i sobre la marxa ens anem preparant psicològicament per fer un petit canvi de plans: la vall de Zinal té poca neu i la meteo es presenta millor diumenge així que atacarem el Bishorn des del refugi Turtmanhütte sense fer "escala" al Tracuit. Són molts metres de desnivell però ens surt bé la jugada!
Fotos de Xavier M:
Abans que res, recomanar la descripció de la travessa de l'Oriol Guasch a "Alps amb esquís". També carreguem les guies del CAS "Ski alpin Bas-Valais" i "Scialpinismo in Svizzera", on llegim que el Bishorn el podem pujar directament.

Dissabte 30 de de maig. Pujada al Turtmannhütte 2519m des de Vord.Sänntum 1901m (pista de Gruben i Oberems); 2h; +625m; F; sense neu, plou.
Hi ha diverses rutes per pujar a aquest refugi i avançada la primavera aquest és el camí més curt. Pugem per la pista fins la presa (2174m) on conflueixen les geleres de Brunegg i Turtmann. La creuem per la separació dels dos nivells d'aigua i ens situem sota els fort pendents de roca que cauen del refugi. Diversos senders porten al refugi; optem pel que puja més suaument en direcció a la gelera de Turtmann. Poc abans d'arribar-hi, esquís a l'esquena, la pluja es converteix en neu... serà un regal de mig pam de pols per diumenge.

El refugi Turtmanhütte no està guardat però ens acull amb tota mena de luxes i confort: cuina de llenya, aigua corrent, menjar a disposició, banys nets, estufa d'oli per assecar la roba... Dipositem a la bústia i de bon grat els 21CHF per nit que marca la tarifa.

Diumenge 31 de maig. Bishorn 4135m; 8h de pujada 2-3h de baixada; +/-2100m; PD, ***, S2, excepte els 140m S4 del corredor Barrloch que baixem esquiant, i que pugem amb grampons i després per la roca amb l'ajut de cables. Gran bo, 10-20cm de neu nova per sobre els 3200m. Esquerdes ben cobertes.

Són dues etapes en una que ens deixen més que satisfets. Sortim a quarts de quatre a peu a buscar el corredor que porta a la roca de Gässi. Aquest tram el farem també a la baixada (esquiant, 30-40º) i dos cops més dilluns. Un cop som a la roca de Gässis ja calcem esquís per per creuar la Brunegggletscher. Assolim la cota 3000m per després baixar 200m per un tram exposat a la caiguda de seracs fins a situar-nos al peu de la gelera de Turtmann. La remuntem per la dreta fent el camí que porta al refugi Tracuit, però abans d'arribar-hi, a 3200m girem al S en direcció a les pales que baixen del Bishorn. EN DANIEL OBRE TRAÇA, es nota que juga a casa! Patim i gaudim de diferents nivells d'èxtasi i mal d'alçada, arribant al cim abans de les 11 del matí (30m amb grampons).
El descens és amb neu pols fins als 2900m. No ens ho creiem. Desfem el llarg i entortolligat camí de pujada per arribar a l'hora de dinar al refugi, amb massa temps per recuperar-nos... no hi haurà excusa per aprofitar també el dilluns.

Dilluns 1 de juny. Brunegghorn 3833m; 4h de pujada 1h de baixada, 2h més fins al cotxe; +1310m / -1935m; PD+, ***, S3-S4 (podem sortir i arribar al cim esquís als peus, dret...) Esquerdes ben cobertes.
El camí és el mateix del dia abans fins a la roca de Gässi. Ja a la Brunegggletscher es veu l'ojectiu al sud (la traducció de "Brunnegghorn" ve a voler dir "cim de la cantonada marró"). La part final es va redreçant progressivament, a mesura que ataquem la pala de dreta a esquerra, amb un darrer tram de flanqueig força dret (35º) i exposat, avui tot amb esquís.
La baixada torna a ser memorable.
Bones traces i bon estiu!