Dômes de Miage

Sortida final de la temporada d'esquí de muntanya als Alps, concretament al massís del Mont Blanc. Avui som una bona colla - vuit persones - ja que per a aquesta ocasió ens hem associat amb en César i la seva colla.

30 de maig: Le Cougnom (1.180 m) - Refugi Tré la Tête (1.970 m)

Després d'un llarg viatge per autopista hem arribat al pàrquing de Le Cougnon, des d'on surt un camí ben marcat que ens porta en dues hores i mitja fins al refugi de Tré la Tête, un refugi privat situat en un lloc estratègic, a la sortida del glaciar de Tré la Tête i en la ruta del GR de la volta al Mont Blanc. És un camí ben traçat però amb molta pujada. Superem els 800 metres de desnivell amb els esquís i la resta de material a l'esquena, ja que no hi ha neu. És força dur però ja estava escrit en el guió que avui els esquís serien només una càrrega per a nosaltres. A mitja pujada es posa a ploure però, afortunadament, són només quatre gotes i arribem al final de l'etapa sense problemes. El sopar no és dels millors però ve acompanyat per una taula de formatges que ens agrada força.

31 de maig: Refugi Tré la Tête (1.970 m) - Refugi de Conscrits (2.600 m)

(ascensió al Pain de Sucre du Mont Tondu (3.167 m)

Sortim del refugi de Tré la Tête amb les primeres llums. El dia sembla que no està massa bo però la previsió de Méteo France és que farà bon temps i, potser, a la tarda es taparà i pot caure alguna tempesta. Des del refugi hem d'anar a buscar la gelera de Tré la Tête a través del Mauvais pas, un caminet que ens ha d'aproximar al glaciar de Tré la Tête, per on puja el nostre itinerari d'avui. Hi ha algun pas equipat però no és massa complicat i aviat arribem a la gelera. Aquí ens portem una gran decepció, ja que no hi ha neu sinó que tot és pedra. Caldrà pujar un bon tros fins a trobar la neu i poder seguir amb els esquís als peus. Sort que la nostra moral de victòria és indestructible i, amb els esquís a l'esquena, pugem entre pedres, pedretes i blocs fins que, gairebé a 2.400 m, trobem ja la continuïtat de la neu. Estem sobre la gelera de Tré la Tête a sota mateix del refugi de Conscrits on hem de retornar per passar la nit. Des d'aquí, l'itinerari de pujada al Pain de Sucre es veu complicat, ja que passa per sobre d'una barrera de séracs i no hi ha molta neu, però seguim endavant i ens comencem a enfilar per la gelera del Mont Tondu. La barrera de séracs no és tan difícil com semblava de lluny i la superem sense problemes. A mesura que pugem, el panorama es fa cada vegada més impressionant. Viem perfectament la part superior de la gelera de Tré la Tête, per on hem de pujar demà i, al fons, veiem de tant en tant el Mont Blanc treient el cap entre els núvols. Més amunt decidim tirar per una pala que puja directa al cim sense passar pel collet com marca la ressenya. Hem se superar uns trams molt drets però aviat arribem al cim del Pain de Sucre du Mont Tondu. Des d'aquí el panorama és molt extens, dominat pel Mont Blanc. Fem la panoràmica circular i ens preparem per a l'esquiada. El descens és magnífic, encara que curt, i en molt poc temps tornem a estar a la gelera de Tré la Tête des d'on remuntem, novament amb els esquís a l'esquena, uns dos-cents metres de desnivell fins al refugi de Conscrits (2.600 m), on ens instal·lem. El refugi és molt acollidor i com que hi hem arribat molt aviat (a les dues del migdia) tenim temps de tot: migdiada, lectura, curset de rescat en geleres ... Després, un bon sopar i a dormir aviat perquè demà ens esperen les Dômes de Miage.

1 de juny: Travessia de les Dômes de Miage, descens per la gelera d'Armancette

A les cinc del matí sortim del refugi de Conscrits en direcció a les Dômes de Miage. Com és habitual en aquesta sortida, iniciem la jornada amb els esquís a l'esquena; el camí que travessa enlairat fins a enllaçar amb la part alta de la gelera de Tré la Tête no té neu contínua i preferim posar-nos els esquís més endavant. Aquesta vegada només caminem 45 minuts fins arribar a una gran pala que ja enllaça amb la gelera. L'itinerari és fàcil perquè puja suaument per la gelera i en tres hores arribem al coll des Dômes. Deixem les motxilles i els esquís i, amb piolet i grampons, pugem al punt culminant de les Dômes, el pic Oriental (3.673 m). Des del cim veiem la immensitat del Mont Blanc al davant mateix. Distingim l'Agulla de Bionessay, l'aresta de les Bosses i la Dôme de Gouter. A l'altra banda veiem l'aresta de les Dômes de Miage que hem de recórrer tot seguit. Fem la panoràmica i retornem al coll, on recuperem el material i ens posem en marxa per l'aresta. Novament portem els esquís a l'esquena, ja que aquesta aresta cal fer-la amb piolet i grampons. És un camí impressionant, pel fil de l'aresta, que ens porta a través dels diversos cims de les Dômes fins al darrer cim, l'Occidental (3.670 m). Baixem uns metres i ens posem els esquís par iniciar la llarga esquiada per la gelera d'Armancete. Els primers metres són molt drets i la neu està una mica dura. Superem el pas, encara que un dels esquiadors cau en el punt més dret de la pala i baixa pendent avall; aconsegueix aturar-se però amb una bona rascada al braç i un parell de cardenals. Seguim per la gelera tot buscant els millors passos fins al pas clau de la baixada, quan cal remuntar una petita pala i passar un collet que ens porta a una vessant més esquiable per on baixem fins al voltant dels 2.100 m on s'acaba definitivament la neu. Només ens queda retornar, seguint un caminet fins al punt de partida, el pàrquing de Le Cougnon (1.180 m), on tenim el cotxe que ens portarà de retorn a casa donant per tancada aquesta magnífica temporada d'esquí de muntanya 2008-09.

Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre qualsevol de les fotos d'aquesta piulada.

Aquí teniu, també, el vídeo oficial de la sortida, cedit per Mountain Films per als seguidors d'aquest blog: