Malgrat els auguris de fred, els dies que fa que no neva i les ressenyes que avisen de la neu dura i gel, uns quants intrèpids ens dirigim cap a la frontera entre l’Aragó i el Bearn disposats a fer un tomb a l’ombra imponent d’aquest antic volcà.
Ens trobem a un bonic i gens tètric hotel fora de Barcelona, per juntar cotxes amb els que venen de diverses poblacions, i així estalviar una mica de gasoli, amb tota la il·lusió i disposats a no caure en el desànim... El que ens dura just fins que tenim el primer inconvenient de la sortida, roda punxada al mig del Far West lleidetà i canviar roda a una temperatura de menys mil graus com a mínim, al voral de l’autovia mentre els camions passen a tota velocitat.
Un cotxe negre, que pot haver sortit de qualsevol thriller de terror escandinau, s’atura en veure que hi ha mosses corrent per allà, però per sort tenim una de Vic que amb el seu accent d’Osona espanta el visitant amb quatre fuetades verbals mentre el visitant, molt del Far West de Catalunya se’n va amb la llonganissa entre les cames. A la batalla d’emboirats Plana de Vic 1 – Plana de Lleida 0.
Mentre una de les furgonetes fa estona que ha arribat al refugi
i ha pogut sopar tranquilament, els altres arribem amb una gana que ens
menjariem quasi qualsevol cosa (quasi) i sopem ràpidament
abans d’anar al sobre. Passem una
bona nit sense sentir ningú roncar.
Totes les prediccions anuncien fortes gelades per divendres nit, així que ens llevem amb la calma esperant
que la neu transformarà i
podrem esquiar una mica.
Dissabte Cols de Soum Pombie i de Suzon +550 PD per la duresa de la neu
Pugem amb esquís cap al Soum de Pombie, i trobem que malgrat caldre ganivetes les condicions no són del tot dolentes a la cara sud, gràcies a un parell de cm que van caure dijous. Però quan canviem de vessant cap a la cara nord ens trobem que calen grampons per fer el flanqueig fins el refugi de Pombie i que el flanqueig està delicat. La cara nord està molt glaçada i dura i la possibilitat de baixar cap a Artigues, per després remuntar al refugi lliure d’Ayous té pinta a ser més per fer amb grampons que amb esquís. Un parell de muntanyencs que venen del costat francés ens ho confirmen, han hagut d’utilitzar els grampons tot el trajecte i ens diuen que el bosc està gelat i molt difícil.
Decidim passar la nit al refugi de Pombie i l’endemà pujar al Peyreget sense arriscar-nos tant per la cara nord, ja que el Peyreget està més encarat al sud i pensem que tindrà millors condicions. Per tal de fer una mica més d’activitat pugem fins a Suzon per veure com pinta a l’altra banda.
La part lliure del refugi de Pombie està en molt bones condicions, matalassos
prou nets, algunes mantes prou correctes, i un espai de menjador i cuina.
Una de Lleida ens ensenya fotos de les flors que té al pis i ens explica les seves anècdotes revolcant-se amb homes per la neu. Insinua que estaria bé que dormíssim tots apilats per donar-nos calor. No donem crèdit i la majoria tenim malsons a la nit, fins al punt que un dels que ve amb nosaltres prefereix plantar una tenda fora del refugi i passar la nit fent fotografies d’estels i jocs de llum.
Sorprenentment sobrevivim tots, amb aquesta colla ens podia
haver passat qualsevol cosa mentre dormíem, però ens
llevem tots de bon humor. Hem sentit un parell de senglars que s’han colat al refugi, però malgrat els roncs ens despertem més o menys recuperats i feliços.
Diumenge Pic du Peyreget 2487m +500/-800 F/S2 (El flanqueig per la via clàssica amb esquís seria S4, es pot fer amb grampons, vigilar amb neu dura)
L’endemà pugem al Peyreget des de Pombie, una pujada fàcil per la cara est, que alguns fan amb esquís i ganivetes i altres amb grampons, perquè a primera hora encara trobem clapes endurides pel regel nocturn. La de Lleida carrega 3 cops el seu volum i pes a l’esquena, hem vist autocaravanes més petites que la seva motxilla, però arribem sense problemes al cim, que encara no hi ha cap excursionista més.
Del cim es pot baixar per la via clàssica, més encarada al sud, però que té un flanqueig força exposat, amb neu que no sabem fins a quin punt és dura. Baixem la majoria amb grampons el tram de flanqueig més delicat, però de seguida ens posem els esquís per fer una baixada divertidíssima, amb neu força transformada per la calor, fins al Portalet, en molt bones condicions, que gaudim molt.
Sembla que hem salvat la sortida quan la de Vic llença un esquí al riu i es fa la interessant ensenyant una mica de cuixa perquè un bon samarità es descalci i remullant els peus al torrent glaçat li recuperi. La de Vic, que sap tractar els homes, no li deixa ni el telèfon.
Tornem a casa després de menjar alguna cosa a un restaurant que no entrarà a Ceguesqui Gourmand, però sembla que tots estalvis.
Hem sigut Rosa, Roser, Ester, Mireia, Roger, Toni i Hèctor.
7 comentaris:
Molt bé valents!!! Veig que no us espanten ni el fred, ni el glaç ni els del far west Lleidatà!
Quina inventiva!!!! mai sabrem què va passar realment.....potser millor no preguntar! enhorabona per la nit a pombie!
Bona activitat i bona piulada !! Heu vist si els óssos porten grampons ?
punxar una roda.... capdesetmana d'efectes paranormals (a nosaltres ens van desapareixer unes pells de foca i una ampolla de vi es va suicidar abans d'encabir-la a la motxilla). Important és poder-ho explicar i l'humor que no falti!
Una sortida ben divertida!!
Improvisar gairebé sempre surt bé, un bon relat dels fets, em queda pendent aquesta circular...
Relat que enganxa fins al final
Enhorabona per la sortida grup!!
Gràcies per aquest cegesqui western nival. He gaudit molt amb les aventures de la lleidatana i osonenca.
Bones traces.
Manel C.
Publica un comentari a l'entrada