Néouvielle: neu pols a final de temporada. 13 i 14 de maig

Són les 4:45 del matí quan carregat amb esquis, botes i motxilla em dirigeixo cap el pàrquing, esquivant joves que tot just surten dels locals nocturns, que em miren sense entendre res, quan fa més d’un mes que han tancat la majoria de pistes d’esquí, jo tampoc ho tinc clar: fa calor, la meteo pinta incerta, cosa que potser fa les delícies del Molina, però pels que anem a la muntanya no ens tranquil·litza gaire, tenim la neu a més de 4 hores en cotxe, sense saber a quina cota o en quin estat estarà, o si haurem de carregar gaire temps els esquis a l’esquena; en fi,..., així és la dura vida de l’esquiador de muntanya de finals de temporada.

Després de descartar el Batallaince, per falta de neu, o perquè no veiem on començava la neu, o perquè simplement ja l’havíem fet, decidim apostar per l’Estaragne, sense gaires garanties ni expectatives.

El vídeo de Robert Smith Perera:

Estaragne (3006 m). 1156 metres de desnivell. MBEA – S3/S4.

Ens trobem la “route barré” just al llac d’Oredon, un snowboarder amb un gos ens indica que en 15 minuts trobarem la neu. Així que carregats amb els esquis a la motxilla, comencem a caminar per la carretera que du cap el Cap Long a les 10 del matí, una hora ben tardana si no és que pretens torrar-te durant la pujada i esquiar sobre neu sopa; però el sopar era a les set i teníem temps de sobra...

Trobem la neu a 2079 metres, just on deixes la carretera i comença la vall cap a l’Estaragne. La neu regelada per la pluja i de color marró. Un grup d’esquiadors força gran ja baixa del cim, i veiem que la cosa no pinta tant malament, es veu una lleugera i recent enfarinada, i la traça oberta. Encara farem cim... els ànims de la Berta canvien. 

La ruta discorre per l’esquerra de la vall fent un franqueig a la cota 2500 que en males condicions de neu pot ser un pas compromès. Per sort no era el cas.

Després d’uns 1100 metres de desnivell i pràcticament 3 hores i quart, arribem al cim, on ens trobem amb una parella de basques. Sembla que tenim sort, tota la línia fronterera està ennuvolada, però nosaltres ens mantenim una mica al marge. El vent comença a bufar, traiem pells i cap avall.

La neu, sense ser una meravella, es deixa fer amb una mica d’esforç (mentre no sigui crosta, tot és benvingut). Durant la baixada l’Anna es troba un piolet mig enterrat.

A les 15:00 ja tornem a ser al cotxe, gairebé amb els esquís als peus fins a baix, fent maniobres per una llengua de neu al costat de la carretera.

Abans de tancar-nos al refugi, retornem el piolet a un amic del propietari, un navarrès que encara voltava pel llac d’Oredon, i ens arribem amb cotxe al llac d’Aubert, per tal de veure la ruta del Néouvielle del dia següent.

Al costat d’una furgoneta, ens trobem un individu, que mantindrem en secret el seu anonimat, amb un “picahuevos” grocs, samarreta llarga grisa, bambes i un barret de palla (estil Van Gogh), que sobta, a qui no el coneixien, tant pel seu estil “prêt-a-porter” com per la seva llengua viperina. Està acompanyat d’un altre amic i una amiga que resulta ser coneguda de la Núria.

Tornem al refugi, i s’imposa, després de la dutxa, una cervesa artesana d’Arreau. En plena concentració, jugant al Rumikub, arriba el Carles.

El sopar es composa d’una sopa de verdures, una miqueta d’amanida (bàsicament 4 fulles d’enciam), una pasta amb carn de vedella i de postres una mena de crême brulé amb una galeta; en general, força correcte.

Néouvielle (3091 m). 941 metres de desnivell. BEA – S2/S3.

El despertador sona a tres quarts de sis, i les 6 del matí ja estem davant del pa amb mantega, quatre dits de suc de taronja, té i cafè,... i això és tot amics,... ni un croissant, ni formatge, ni galetes, ni cereals, o Nutella.

Amb la panxa plena del “copiós” esmorzar, pugem amb cotxe fins el pàrquing del llac d’Aubert, on ja hi ha varis grups d’esquiadors preparats per començar la ruta, entre ells els que van perdre el piolet el dia anterior.

A les 7:30 sortim del costat de l’aparcament amb els esquís als peus; creuem el llac pel costat de la presa, que està molt buida, i comencem la pujada, amb el sol ja escalfant-nos. La neu, endurida per la pluja i el fred de la nit, és continua, exceptuant uns 150 metres que ens hem de treure els esquís, abans d’arribar al contrafort del Pic Ramougn (Crête de Barris d’Aubert).

A partir de la cota de 2440 trobem uns 5-10 cm de neu pols nova de la nit, que s’enganxa una mica a la pell, formant pams.

Seguint les traces, i amb una temperatura bastant acceptable, malgrat el sol, arribem a un petit collet dalt del fil carener, al nord del cim, on ens aguarda l’imponent Pic Long i la paret nord-oest de la cresta Trois Conseillers – Turon de Néouvielle.

Ens traiem els esquis, posem grampons, i acabem pujant per la cresta, primer per una rampa de neu i després per grans blocs fins a dalt, en unes escasses 3 hores.

Altra vegada hem tingut sort, la resta de Pirineu es mostra bastant ennuvolat, entreveient-se la bretxa de Roland a la llunyania, mentre que a sobre nostre no hi ha un sòl núvol.

Posem esquís de nou, i els primers 400 metres de baixada pel glaciar de Néouvielle xalem, com si estiguéssim en ple mes de gener, per una neu pols molt bona. 

Al virar cap a sud, de cop canvia a una neu pesada, una mica ingovernable, que ens fa esquiar de forma molt conservadora. L’últim tram, passat el contrafort del Pic Ramougn, ja és per la típica neu sopa de color marró de finals de temporada. A les 12 del matí tornem a ser al cotxe.

A l’Ainsa parem a dinar a una de les terrasses turístiques de la plaça del casc antic, finalitzant, al menys per a la majoria de nosaltres, la temporada d’esquí, amb el record, encara, d’una neu pols que ja no esperàvem.

Anna, Berta, Núria, Carles P i Carles S.