Piulada literària: Coma d'Or, Puig Pedrós de Lanós, puig de Lanós...

Sortida de cicle d'esquí de muntanya del CEG

18/19 de febrer del 2107

Coll de Pimorent 1920m - Puig de Coma d’Or 2826m-Puig Pedrós de Lanós 2846m-Refugi de Bésines 2104m- Puig de Lanós 2660m – Porta

Dissabte: +1300m -950m F/S3  Diumenge: +850 -1350m F/S3

Una sortida de cicle amb travessa, bon “parte” i millor temps, sospitosos habituals, esporàdics més o menys entranyables i, per sobre de tot, una nova fornada d’esquiadors de muntanya que neix amb el curs 2017 i que té nom: “males traces”.

360 graus i neu fins on arribava l’horitzó. Miressis on miressis només blanc i més blanc.

Desprès de citar-nos a La Molina i dormir al refugi del CEG començàvem la sortida des del coll de Pimorent, per encarar una jornada de geometria variable pel que fa a l’exigència dels itineraris però amb un objectiu final comú: el Refugi de Besines. La logística de cotxes i les anades i vingudes de conductors habituals en una travessa fa que tots plegats comencem a foquejar a les les deu tocades del matí.

En total 17, entre persones i animals de menes molt diverses, entre ells 5 il·lusos júniors del curs del 2017, innocents sense saber el que els esperava. Organitzats en diferents grups, comencem a enfilar la Coma d’en Garcia. L’ascensió suau fins a la portella del mateix nom és el primer punt de bifurcació: un grupet aposta per baixar des d’allà al refugi. La resta enfila amb l’objectiu de fer cim al Coma d’Or. Una ascensió que segueix l’itinerari clàssic i que no presenta dificultats tècniques fa que gairebé tots puguem coronar i compartir cim.

Arribem al Puig de Coma d’Or 2826m, sense problemes, excepte un parell de prudents que prefereixen reservar forces pel que pugui ser. Al Coma d’Or ens dividim en dos grups, els humans i els pro. Vistes bestials, Carlit, Cerdanya, Conflent, a tot arreu neu i més neu, fotografies espectaculars.

Els humans anem baixant cap al refugi de Bessines desfent camí i després flanquejant cap a la vall del Besines. La neu en molt bones condicions per esquiar, travessem un tram de bosc i alguna pala i arribem al refugi sense dificultats, o això pensem. Algun enginyer il·luminat va situar el refugi a dalt d’un sortint com si fos un castell a defensar, així que hem de carregar els esquís fins dalt per arribar a l’acollidor refugi.

Els que encara teniem corda i ganes de més muntanya, el Puig Pedrós és el següent objectiu. El descens per la pala nord del Coma d’Or presenta una neu pols que deixa molt bones sensacions i anuncia una orgia de neu que està per venir. Són les tres de la tarda i som a peu de Puig Pedrós. Posem pells i seguim una traça que ens fa molt còmoda l’ascensió per una neu que comença a estar endurida fins a la punta nord del Puig Pedrós.

Vistes espectaculars i humor excel·lent. La idea d’esperar la posta de sol i fer descens amb frontal “a la Bigorra manera” afortunadament no fa fortuna i anem a buscar el pas que ens ha de portar fins al refugi. Un descens amb neu força dura, nou canvi de pells i un flanqueig no excessivament exposat però més relliscós del que alguns voldrien ens porta al balcó que anuncia una baixada amb neu pols de les que es recorden. L’orientació nord d’aquestes pales ha mantingut una neu de les que costa de trobar i encara més d’oblidar. Baixada memorable i arribada al refugi encara amb llum de dia i somriure d’orella a orella.

El refugi és acollidor si ets un cadàver a conservar o un ós polar en hibernació. A dins el refugi la temperatura és apta per congelar bacallà, així que com afortunadament fa dia de platja, passem la tarda prenent el sol a la terrassa del refugi i picant-nos els dits dels peus amb martells per mirar de reviure’ls. Quan per fi marxa el sol, el guarda del refugi encén l’estufa de llenya i passem a la sala, on es passa de temperatures polars a una agradable temperatura de -25. Anem amb tota la roba que tenim i de tant en tant ens posem un mirall davant la boca per estar segurs que encara respirem.

El sopar és bo, si obviem la sopa de sobre, però l’estofat, formatge i postre de xocolata o massa marró són prou dignes. Cauen 5 de vi i unes copetes d’Armagnac.

L’endemà quan sortim dels sarcòfags s’ha decidit anar al Pic de Lanós que fem tots amb excepció de la Mercè, que patint una dolença lleu ha tirat cap al coll de Pimorent. Quan la cosa s’enfila una mica hem de posar ganivetes perquè hi ha una pala amb una mica de pendent i neu dura, però sense més. Pel camí el Ricard afirma haver vist 2 ossos i assegura que no és tracta de ningú del CEG amb els pantalons baixats i les cames peludes.

Seguim la vall fins arribar al peu del Lanós i com que trobem neu dura tastem l’estabilitat que donen les ganivetes a l’hora de traçar-hi ascensos. Alguns descobreixen que treballen molt millor sense alces quan ja són gairebé dalt del cim…

Una bona pràctica sempre farà més servei que el millor dels cursos d’iniciació. Som setze i som al cim. D’aquí estant, la sortida potser un pèl complicada als ulls del guarda per la pal nord-est és una timba impracticable per bona part del grup i la idea d’anar a buscar la vall fins a Merens es converteix en una quimera. 

Canvi de plans. La travessa serà fins a Porta. Ens tirem per la pala sud  fins a cota 2350m on tornem a posar pells i enfilem cap a la portella de Lanós. Seguim guanyant alçada en direcció sud buscant el millor pas per enfocar la baixada fins a la resclosa de l’estany de Lanós i procurant fer el mínim canvi de pells possible.

Traiem pells i iniciem el descens a 2500m. La baixada cap a Porta és un gaudir fins que arribem al bosc, bona neu i bones traces, hem de remuntar una mica per superar la presa de Lanós.

El Jesús diu: A partir d’aquí, la intuïció pot més que els mapes i l’esquí senglar està servit. Bosc, flanquejos, remades i neu que oscil·la entre pesada i gelada. Una bona estona de bosc que no arriba a encigalada però que tampoc està tan lluny. Arribada al pàrquing d’estiu d’El Passet i baixada final més o menys accidentada en funció de la capacitat de cadascú per trobar el pas adequat per rius i rierols. 

L’Hector diu: Al bosc la cosa es complica grau encigalada menor. La pendent ens condueix cap al riu, però la vall enlloc d’obrir-se es va tancant i sembla que acabarà en barranc. Un grup opta per remuntar una mica i mirar de passar-ho per més amunt però uns quants innocents ens dirigim directes al barranc con un par, flanquejant pel mig de branques i neu dureta. De cop, ens trobem davant una paret del riu plena de gel i els júniors comencem a fer tuf de caqueta. Afortunadament, just quan hem vist la mort de cara, la vall s’obre i es fa més passadora fins la pista de Porta.

La pista fa molt poca pendent i anem alternant esquís als peus i a l’esquena. Gairebé arribant veiem uns muflons, tot i que per les banyes no descartem que sigui algú del club que mentre fa muntanya la dona aprofita.

Gran sortida, gran neu, grans paisatges, gran refugi, un cap de setmana brutal. 

Bona estrena de “Males traces” i bones traces generals!

Hector Alonso i Jesús Cartañà