29 de març:Pistes d'Espot Esquí - Refugi Josep Ma Blanc +850m F
Des del final dels aparcaments de les pistes s'intueix un camí que va a buscar la vall de Peguera sense perdre cota, als 1700m es troba amb el GR, d'aquí seguim el camí clàssic fins el refugi.
Una opció era agafar els remuntadors per guanyar temps i saltar pel coll de Sudorn, però a l'estació ens informen que el bitllet d'un sol trajecte pels remuntadors ja no existeix.
Reflexió: Un dels èxits dels anteriors gestors de les pistes, públiques per cert, va ser la introducció del tiquet refugi o d'una sola anada. Aquest tipus de serveis són els que fan conciliar les pistes amb altres tipus de visitants de la muntanya.
En un moment en el que es parla de crisi de les estacions d'esquí, es tractaria de donar valor afegit a la gestió i no de treure'n.
D'altra banda, mentre fèiem drecera pel mig del bosc (ja sabeu de què parlo...) ens trobem una raqueta de neu deixada i l'altra ben enterrada sota la neu, després d'assegurar-nos que el propietari no estigués també per allà enterrat, vam desenterrar la raqueta, amb l'ajuda de la pala, i vam continuar el camí, òbviament amb les raquetes a sobre.
Se m'acut allò tan nostrat de "Si no sabes torear pa que te metes".
El dia no està per moltes alegries, climatològicament parlant, així que ens enfilem cap al coll de Monastero. Al refugi hi ha força gent i quasi tothom, tret de nosaltres, van amb raquetes de neu.
La intenció de tothom és travessar el coll de Monestero arribar a l'Estany de Sant Maurici i baixar a Espot. L'ús de material de seguretat (Arva, Pala i Sonda) és escàs entre els presents. Molts no estan federats. A uns quants els hi sorprenia el pendent de les darreres pales del coll de Monestero, només un grup a més a més de nosaltres salta el coll. El vent bufa fort de nord i el pas del coll es complica... Nosaltres tirem avall, gaudim del descens, més o menys, i fem allò que tantes vegades ens agrada fer...transgredir: travessem el llac de Sant Maurici per la meitat...
La reflexió és que no hi ha reflexió sobre l'ús dels refugis, les advertències als usuaris, la formació i la consciència del lloc on estem.
Les finestres, igual que les portes, es poden obrir o tancar. Si estan mig tancades es poden tancar del tot, però no és el cas d'avui. Tot i estar la finestra del temps mig tancada, a mig matí ha escampat i el sol i el bon temps ha ocupat tots els racons de la vall i els cims. Sortim del refugi en direcció al Ratera quan tots els grups, tret d'un i nosaltres, han abandonat i s'han precipitat vall avall com si a Espot estiguessin repartint sopa d'all.
Atrapem el grup que ha sortit mitja hora davant nostre, al flanqueig previ del coll de Ratera, des del coll mirem enrere i veiem que el grup només ha avançat pocs metres... ja no els tornem a veure.
Entre el coll de Ratera i el cim, a mesura que el sol s'ha anat imposant i el bon rotllo s'ha instal·lat entre nosaltres, s'afegeixen uns nois bascos i un grup de francesos, una parella que passava per allà i el típic solitari. Un clàssic vaja.
Reflexió: el mal temps no existeix, és un estat mental, sobretot quan surt el sol i n'hi ha que no tenen paciència.
El dia torna a sortir rúfol, neva suaument i constant. Gaudim de l'esmorzar del refugi, la tranquil·litat, la xerrada amb els guardes i altres muntanyencs ociosos.
Dia de retorn, avui sembla que la finestra romandrà gairebé tancada, així que calcem esquís i gaudim d'un bon descens amb uns ditets de neu pols fins a l'Estany de Sant Maurici.
De l'estany agafem un taxi fins a Espot i les pistes d'esquí. Per obrir la pista fins l'estany de Sant Maurici ha calgut fer una bona trinxera de neu en alguns trams, un esforç notable si ho comparem amb el poc esforç que s'ha esmerçat en obrir l'aparcament de l'entrada del Parc Nacional per Espot.
Reflexió: L'esquí de pista no està en els seus millors moments, però confiar el futur d'una vall al transport en taxi és, a més a més d'antiquat, poc efectiu.
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
parany de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l'home que tinc al meu davant.
Setmana Santa, Salvador Espriu (Any Espriu)
2 comentaris:
molt interessant la reflexió de que no hi ha reflexió.
En les darreres escapades als Alps, tant a St Sorlin d'Arves com a Pralognan-La Vanoise em va agradar com integren l'esquí de muntanya als seus "dominis", amb forfaits pietons econòmics, itineraris recomenats, organitzant activitats d'esquí de muntanya, butlletins d'allaus i de meteo exhautius (no sols la banderola d'allaus), etc.
Ahir diumenge vam baixar en taxi de Sant Maurici fins a Espot.
- Ja sé que la simpatia dels xofers no és obligatòria però ajudaria.
- Que no parlin (alguns) mai en català tampoc és obligatori però ajudaria.
- Que no corrin a més de 30 Km/h (recordo que és un Parc Natural) també ajudaria.
- Que no vulguin lligar els esquís i les motxilles, encara que el client pesat "pixapins" els ho demani també ajudaria.
- Que un cop vegin uns isards, i per que els clients (no esquiadors) facin fotos d'acció, toquin el clàxon per espantar-los (recordo un altre vegada que és un Parc Natural) també ajudaria.
En fi... :-S
Publica un comentari a l'entrada