Lluis, Carles, Sergi X., Pili V., Manel, Ramon, ¿Marc, Alvar, Laia?
Després d'una setmana d'incognites, per fi, el Manel logra escapar de la feina (en un moment en que els jefes van baixar la guardia) i sortim el 5 a les 17h de Barna, tirant milles cap a Viella a dormir a l'hostal Can Carles; a peu mateix de carretera sortint de Viella direcció Salardú després d'un rotonda ¡molt recomanable!. Sopar, piltra, esmorzar i milles cap a Gavarnie. Tampoc hi ha pressa total només volem arribar al Refu de Bayssellance (2651m). La sorpresa vindria després el cotxe l'havíem de deixar al principi de la pista a uns 1400 m. Només ens calia remontar 1.250 m. Posem pells i a foquejar, el dia que t'hi cagues, i tant que t'hi cagues. A les 14 h una calor de la hostia i els meus peus que comencen a cambiar la pell, a meitat de pista només portavem 2 hores i ja tenia els peus en carn viva, paro, i parem, encito els juanetes, fem un mos i a seguir remant que fa baixada cap a l'estany Oulettes. Algo ens ensumem al veure que una fita, ens indica que el camí que hem fet es de 2 hores i ens en faltes 3 fins al refu; eren les 16.30h podíem preveure que arribaríem cap a les 19.30-20.00h. No problem estem forts, som adults, sabem el que anem a fer, i tenim ganes de cremar els turrons. Passat el llac el camí comença a enfilar-se, arribat un punt ens endinsem per la llera del riu (el camí d'hiven) i perdem les traces que hi havien per devant. Fem un ultim cop d'ull al plànol, abans no es faci fosc, perque ja quasi ho era i deixem frontals a ma. Seguim foquejant, clavant ganivetes, a estones grampons, a mi ja no hem queden torron per cremar, i la nit ja es a sobre, es una realitat, el dia a donat pas a la nit. Anem pujant sense veure molt be cap a on, intuint que estem en el bon camí, no hi ha traces (ja fa estona), la nit infinita, el silenci, els estels que ens vigilen, gens de vent i gens de fred, només la respiració ofegada de 5 frontals i el cor que sembla que sorti per la boca. El Carles anava preguntant si algú no s'ho veu? jo no veia ni la punta dels skis (els frontals de leds son molt petits, cucos, no gasten només tenen l'inconvenient que no fan llum) Avancem per pales i flanquejos que la foscor ens fan veure infranquejables. Per fi intuim una franja rocosa que cal vorejar i arribar a un cambi de vessant que ens porta al refu i arribem morts, sense reserves, rebentats, alguns fins i tot sense skis. Per fi a les 21h. estem al refu, no aniriem a dormir fins a les 12. Ara el cor el notava al juanete.
L'endemà no se perque teniem encara ganes de intentar el Pic Longue 3.298 m. un petit descens ens porta al principi de la galcera desfent part del camí fet la nit abans, molt aviat fem un niu de material i continuem sense pes glacera amunt a bon ritme, no volem tornar a fer part de la nit pel camí, el dia esplendit, afrontem la última pala amb grampons i fem cim, mar de núbols, pales i cims nevats, on el Carles els sap tots (com diu ell sempre hi han estat). El descens una neu que no es troba ni a les pistes, fins hi tot em crec que per fi he aprés a esquiar. Un set als pantalons després d'aterrar de cap a la neu em torna a la crua realitat d'intentar sobreviure al descens fins a la cabana de Lourdes (+900m -1600m). Arribem cap a les 17h i tenim la grata sorpresa de trobar-nos amb el Lluis, caiem en el parany d'encendre la llar de foc.
L'ultim dia l'afrontem amb mes ganes, pero menys forces, la guinda el gran Tapou 3.150 m. El Manel fa el sacrifici de quedar-se a guardar tot el material que no pujariem (GRACIES MANEL MAI T'HO AGRAIREM PROU).
A les 8 comencem una maquissima pujada (tots els començaments son sempre macos) suau en flanqueig de diversos barrancs que anem remontant. La llum sense el sol encara; es presiosa; la neu deseguida regelada, el sulfero del Lluis ha partit la taula en dos i ara te dos skis chungos que si la pendent es possa dreta els ha de carregar a l'esquena. Ja avançada l'ascenció trobem alguna pala amb escasa neu, encara ens queda molt, el nostre objectiu sembla amagar-se rera d'altres cims i no sempre es deixa veure. Despres d'un resalt mes dret ja entrem en una vall mes pronunciada on ens queda a la nostra dreta l'imponent Tapou seguim avançant fins el coll situat a l'esquerra per després fer la cresta fins el cim sense skis. Desde el cim veiem part del descens que estan fent la Laia, el Marc i l'Alvar del Vignemale. El dia místic, preciós i una visio de les que es queden gravades a la retina anyorant el dia de tornar a enfilar-nos a un altre cim.
Com un cauboi el Lluis s'ajusta el casc i la montura de la taula a les botes i comencem un ràpid descens fins a la zona dels flanquejos, on hem de remontar algún tram. Ja arribant a la cabana la neu no es vol deixar eskiar. No ens podem dormir a la figuera, tenim que reomplir les motxilles perque tenim reserva al ref. Grenge de Holle i hem d'arribar abans de les 19h.
Ens adonem que la pista no fa tanta baixada com quan l'haviem remontat feia 3 dies ( jo penso que es degut a la rotació terrestre), i a mes descobreixo que els skis no llisquen prou be en l'asfalt i si insisteixes amb prou èmfasi pots fer-ne saltar guspires. El dia també s'està quedant sense llum quan arribem als cotxes. Han sigut 10h. i +1250m -1760m.
Ens espera aigua que no haurem fos, i un sopar que no hem carregat ni cuinat. El Manel ens fa brindar a tots i per tot. A partir d'aquí els meus records es tornen borrosos, recordo cantejar amb el juanete per pujar a la llitera, sento implorar al Manel desde d'alt de la llitra perque algú li passi aigua, sento el soroll que fa el cervell del Sergi a ritme de centrifugat. Els somnis es barrejan amb imatges de tres dies magnífics d'ski.
Bon any i millors treces sobre asfalt.
L'endemà no se perque teniem encara ganes de intentar el Pic Longue 3.298 m. un petit descens ens porta al principi de la galcera desfent part del camí fet la nit abans, molt aviat fem un niu de material i continuem sense pes glacera amunt a bon ritme, no volem tornar a fer part de la nit pel camí, el dia esplendit, afrontem la última pala amb grampons i fem cim, mar de núbols, pales i cims nevats, on el Carles els sap tots (com diu ell sempre hi han estat). El descens una neu que no es troba ni a les pistes, fins hi tot em crec que per fi he aprés a esquiar. Un set als pantalons després d'aterrar de cap a la neu em torna a la crua realitat d'intentar sobreviure al descens fins a la cabana de Lourdes (+900m -1600m). Arribem cap a les 17h i tenim la grata sorpresa de trobar-nos amb el Lluis, caiem en el parany d'encendre la llar de foc.
L'ultim dia l'afrontem amb mes ganes, pero menys forces, la guinda el gran Tapou 3.150 m. El Manel fa el sacrifici de quedar-se a guardar tot el material que no pujariem (GRACIES MANEL MAI T'HO AGRAIREM PROU).
A les 8 comencem una maquissima pujada (tots els començaments son sempre macos) suau en flanqueig de diversos barrancs que anem remontant. La llum sense el sol encara; es presiosa; la neu deseguida regelada, el sulfero del Lluis ha partit la taula en dos i ara te dos skis chungos que si la pendent es possa dreta els ha de carregar a l'esquena. Ja avançada l'ascenció trobem alguna pala amb escasa neu, encara ens queda molt, el nostre objectiu sembla amagar-se rera d'altres cims i no sempre es deixa veure. Despres d'un resalt mes dret ja entrem en una vall mes pronunciada on ens queda a la nostra dreta l'imponent Tapou seguim avançant fins el coll situat a l'esquerra per després fer la cresta fins el cim sense skis. Desde el cim veiem part del descens que estan fent la Laia, el Marc i l'Alvar del Vignemale. El dia místic, preciós i una visio de les que es queden gravades a la retina anyorant el dia de tornar a enfilar-nos a un altre cim.
Com un cauboi el Lluis s'ajusta el casc i la montura de la taula a les botes i comencem un ràpid descens fins a la zona dels flanquejos, on hem de remontar algún tram. Ja arribant a la cabana la neu no es vol deixar eskiar. No ens podem dormir a la figuera, tenim que reomplir les motxilles perque tenim reserva al ref. Grenge de Holle i hem d'arribar abans de les 19h.
Ens adonem que la pista no fa tanta baixada com quan l'haviem remontat feia 3 dies ( jo penso que es degut a la rotació terrestre), i a mes descobreixo que els skis no llisquen prou be en l'asfalt i si insisteixes amb prou èmfasi pots fer-ne saltar guspires. El dia també s'està quedant sense llum quan arribem als cotxes. Han sigut 10h. i +1250m -1760m.
Ens espera aigua que no haurem fos, i un sopar que no hem carregat ni cuinat. El Manel ens fa brindar a tots i per tot. A partir d'aquí els meus records es tornen borrosos, recordo cantejar amb el juanete per pujar a la llitera, sento implorar al Manel desde d'alt de la llitra perque algú li passi aigua, sento el soroll que fa el cervell del Sergi a ritme de centrifugat. Els somnis es barrejan amb imatges de tres dies magnífics d'ski.
Bon any i millors treces sobre asfalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada