No van morir amb les botes posades

Sortida de cicle 16-17 de desembre 

Desembre de 1823, al Far Far West de Catalunya. La neu comença a cobrir les muntanyes i un grup temerari d’exploradors s’endinsa entre pedres, branques i arbustos, sense témer óssos, llops, ni indígenes aranesos.

El dia anterior un comboi amb 3 caravanes carregades dels tipus més estrafolaris han sortit a la recerca de l’or preuat, l’escassa pols blanca que només es troba a les muntanyes més recòndites.

La caravana del reverend Cesc va a tota velocitat entre congosts i engorjats, per evitar els grups de bandolers i les milícies de mossos de quadra, mentre els passatgers resem en silenci esperant no trobar-nos de cara un atac de la tribu Cayenne. De miracle no atropellem dos cérvols amb el carruatge, llàstima perquè segons ens comenta l’hostaler de Salardú, actualment es paguen millor que les pells de bisont.

Al carruatge del reverend Xavi un grup d’emigrants ultra tradicionalistes del Valley i Vic’s Plain canten cançons folk dels Squirrels mentre el reverend Xavi està desitjant saltar en marxa del carro. A destacar la incorporació a l’expedició d'un jove del Valley, jove de cos i esperit d’ancià, prepareu-vos pels recitals amb l’ukelele en properes expedicions, perquè apunta que la música que li agrada és folk anterior a Joan Baez i Ballant amb llops. Fans de Kevin Costner esteu de sort, apunta a ser tan plasta com ell.

La tercera caravana, la del reverend Àlex, preparada amb tots els luxes per anar a trobar or al Klondike, és la més endarrerida. Mentre les dues primeres caravanes arriben a la vall promesa, la del reverend Àlex i la tia Ely fan nit en mig de les praderies d’Esterri, on passaran la nit sense por d’indis o bèsties salvatges.

Les 2 primeres caravanes es planten al petit poble del Far West on no es veu ni un madrileny ni un pijo de l’upper pel carrer... Serà una emboscada? Ens estaran observant darrere de les cortines apuntant-nos amb els seus Winchester? La música folk dels Squirrels els ha fet amagar-se tement l’arribada dels temibles cegesquiers?

La porta del refugi Rosta, on passarem les properes nits són tancades, però un sinistre hostaler ens acull... El refugi sembla ben bé un Saloon, una casa de colons d’un western, i l’hostaler ens ofereix un sopar escàs però ben rebut pels viatgers cansats, i ens adormim esperant que no ens assassinin a la nit per robar-nos les pertinences.

Dissabte +-950 Volta al Muntanyó, estany de Pudo i Tuc des Arcoïls

Rebem un esmorzar generós, tot i que sospitem que pugui portar alguna droga per captar-nos per alguna secta religiosa de l’oest llunyà que permeti la poligàmia i banyar-se en pols blanca cada dia, i ens encaminem a cercar terres de pastures on instal·lar-nos per passar-hi un bon hivern.

 L’or blanc és escàs tot i les darreres nevades i pensem que només trobarem bones condicions per al bestiar a la Bonaigua, on trobem cims pelats pel vent, però prou or blanc per passar el dia, travessant el coll del Muntanyó i voltant l’estany de Pudo. Ascendim fins l’avantcim del Muntanyó i ens tirem per la pala com fletxes, com si vinguessin els indis a petar-nos... La pala.

Or blanc transformat per la calor, és cara força sud, però suficient per un primer dia d’expedició. 

El boig del folk convenç un parell d’insensats per seguir una mica més enllà cap al Tuc dels Arcoïls, entre ells en Júnior, un passerell que es va unir a l’expedició fa un parell d’anys sense saber que els cegesquiers eren una secta més perillosa que Amish o Davidians, on una nova pala disfrutona es presenta prou estable.

Quan arribem al refugi trobem el sheriff al costat de la llar de foc, amb la pistola sempre a punt.

Ha vingut a posar una mica d’ordre, i amb l’ajuda d’un guia indígena decidim on podrem trobar més or blanc l’endemà.

Alguns ens escapem a veure un rodeo al bar, però novament els cowboys del New Camp ens deceben caient dels bous a la primera sacsejada.

Diumenge +-1100 Tuc dera Pincela 2.539m

L’endemà ens aixequem amb un dels reverends que ha agafat la tuberculosi, segurament de freqüentar massa el Saloon i les ballarines de Can Can. N’hem vist alguna amb cames peludes i pèl al pit, que s’assembla sospitosament a algun dels expedicionaris.

La caravana del reverend i la tia Ely han de renunciar a l’or blanc, però la resta, amb la protecció del sheriff ens endinsem en el territori indicat pel guia indígena, que mai falla.

Hem de fer un bon tros de pista nevada,  però a les obagues trobem l’or blanc en pols intacte, per fi el mannà que hem vingut a buscar.

És possible que veient l’èxit de l’expedició l’or blanc atregui més cegesquiers a les muntanyes i que calgui lluitar en el futur amb les tribus nadiues de madriles i uppers, però per iniciar la temporada hem explorat territoris molt prometedors.

Hem sigut: els reverends al capdavant de les seves caravanes Xavi, Cesc i Can Can Àlex, les ties Ely, Immy i Roser of Vic, a l’ukelele Adrià el del folk, Adrià Júnior del Penedès, el sheriff solitari Ricard i l'Hèctor com a notari. Agraïment especial al guia indígena Carles fletxa afilada, sempre encertat en els seus consells.