Outback Pallarès, backside Couserans

Escapada de cap de setmana per la part més alta del Pallars Sobirà per investigar el que s’hi amaga darrera. Cosim una travessa amb sortida des de la pista de Quanca a Noarre i arribada al Pla de Boavi fent nit a la cabana dera Hilheta sobre el circ de Cagateilha. Capçaleres de valls del Couserans que ens hem mirat alguna vegada sense arribar a submergir-nos-hi. I a les que tornarem. Hi ha molta feina a fer i s’ho val. Però no hi ha drecera possible, cal programar jornades llargues, i anar ben lluny abans no arribar-hi.

No hem trobat les millors condicions per voltar per les obagues, amb neu endurida, crostes infumables i  gel ocasional per les pluges passades. També hem fet baixades per neu cremeta al punt just de transformació. De fet, penso que hem tastat totes neus possibles al llarg dels dos dies. I és que pel que fa a l'esquí de muntanya, som insaciables, i hem de posar fil a l’agulla, que la neu se’ns fon i recula ràpidament i si esperem farem tard. A l’horitzó, cap al nord, poca neu, Guzet no sembla una estació d’esquí. I al Pallars, les solanes no fan cara de mes de març tampoc. Queda poca cera per cremar. Sensació de que si no canvia el panorama, esquiarem poc aquesta primavera.

Dissabte 18 de març 

 

Pista de Quanca a Noarre (1.600m) – Port de la Lleia – Pic de la Lleia (2.755m) – Estany Blanc – Collet de Montabona – Pic de Montabona (2.795m) – Estanh i refugi dera Hilheta  (1.824m). 7h, +1.500m/-1.275m, S3

 

Sortim més tard del que voldríem però la logística dels cotxes ens entreté. Sortim de cota 1.600m on les primeres congestes fan intransitable la pista. Pugem per Pleta Palomera cap a l’Estanyet de Flamisella per trobar la neu abans (altrament, segurament hauríem entrat per Noarre i Pleta de Guerossos).  El nostre Arija no acaba de trobar-se bé i emprèn una retirada a temps que li permetrà l’endemà tornar-hi amb el Boss. Continuem a tres, amb en Roger i en Marc, tres trincos, guanyant metres per la solana fins a treure el cap sobre l’obaga de l’Aliot (avui no toca). Arribem al Pic de la Lleia (2.755m) amb les ganivetes posades per no lliscar pala avall abans de treure pells.

Descens breu fins a l’Estany Blanc on posem pells de nou, mirant de reüll les canals del vessant O del Certascan. En poca estona estaran al punt, però avui tampoc no toca. Remuntem al collet del Montabona al N del Certascan Nord. Fem un flanqueig descendent cap al N per superar l’aresta NE del Montabona i enfilem pel vessant obac  de darrera fins al cim, que assolim amb grampons.

Descens NE cap a l’Estanh dera Hilheta passant per l’Estanh de Montabona, la Tèse de Campet i la base del contrafort rocós al N del cim del Campet. Neus molt variades que no ens permeten deixar-nos anar com voldríem. Quan la neu millora per cota, entra la boira que s’havia mantingut baixa i ens dificulta la orientació per trobar el collet d’accés a l’estany. Per sort el trobem sense més i arribem al refugi després de vorejar l’estany.

Decidim aturar aquí l’etapa. Estem cansadots, les ampolles de vi i el rebost que hem carregat a l’esquena es fan notar. Ens instal·lem al refugi i dediquem el que queda de tarda a la feixuga tasca d’alleugerir la motxil·la per l’endemà berenant a gust. Fem un descans ajaguts sota el sac fins que es fa de nit i passem al plat principal del sopar en segona convocatòria . Confortable nit gràcies als matalassos del refugi (4 lliteres, matalassos, cap manta, estufa però sense llenya al voltant).

Diumenge 19 de març

Refugi  dera Hilheta  (1.824m) – port de Colatx (E) – Pic de Turguilha (2.527m) - Estany de la Crousette – Coll O del Pic de Laquet – Coll S del Pic de Mede – Orris de Turon d’Ars – Vall d’Ars (1.790m) – Port de Guiló (2.372m) – Estanys de Guiló i de Romedo de Baix – Pla de Boavi – Presa de Montalto (1.400m). 9h, +1.670m/-2.095m, S4

Sortim més d’hora avui, i sembla que es nota que la motxilla pensa menys. Llarga pujada cap a la collada més alta a l’E del Port de Colatx (2.430), primer per un barranc força dret (ganivetes o grampons) i per terreny més franc a la part alta. El sol ens dona vida i gaudim de ser on som. Esplèndides vistes al Montabona, Senó i Pic del Cap de l’Estanh, Valier, .... Darrera nostre, els poblets de St. Lizier i Sérac semblen encara adormits, envoltats de verd ja.

Quan traiem el cap al vessant S, veiem tot el massís de la Pica i la molta feina que ens hi queda per fer. Decidim no flanquejar cap al Pic de Turguilha i traiem pells per assaborir aquesta neu del vessant sud que sembla estar al punt. Primer descens al dente per a gourmets, fins que diem prou. Reprenem  el camí cap amunt i ens enfilem al Pic de Turgilha (2.528m), darrers metres a peu.

Repassem el mapa i les opcions pel que queda de dia. Decidim fer un descens N en direcció a la cabana de Turguilha, no per gaudir de la neu (que ens fa patir més que no altra cosa) si no per que ens criden l’atenció el Pic de Seron i el Pic du Laquet. Remuntem per aquest vessant solà fins al collet a l’O del Pic du Laquet.

Consultem mapa de nou i provem el descens N primer fins al coll i E després cap a la vall d’Ars. Aquesta baixada esdevé més laboriosa del previst. Un cop al coll, cal baixar una canal força dreta per accedir al vessant E. Després la neu ja s’ha humitejat força i busquem les obagues com qui busca les voreres a l’ombra una tarda d’agost. Finalment arribem a la cabana dels Orris de Turon d’Ars, que no decep les expectatives que ens havíem fet. Hi tornarem, però per fer-hi nit. Ganyipem i acabem de baixar al fons de la vall (1.790m).

 

Fins aquí ha arribat una allau colossal que ja hem observat des del cim de Turguilha. Una placa immensa sota el Pic de Guiló, amb una cicatriu de 700m d’ample a cota 2.500m i que a corregut gairebé 2km. Impressiona ... i ens fa traçar a mig vessant per les pales a l’E del barranc per evitar el dipòsit. Tanmateix, la neu en aquest vessant aguanta bé el pas de les hores i avancem còmodament. Retrobem la nostra vella amiga crosta abans d’arribar al Port de Guiló.

Últim descens del dia, O fins als estanys de Guiló (pas mal la neige) i S després (prou acceptable). La part baixa del barranc de Romedo no és per relaxar-se, amb trams a peu, desgrimpades amb esquís a l’esquena, engorgats que cal superar, flanquejos sobre salts d’aigua, dipòsits d’allaus, etc. Sort d’algunes fites. Descalcem definitivament a cota 1.690m, on el camí passa a ser més solà. Força gerra d’aquí endavant amb les branques vinclades per allaus passats que ens barren el pas contínuament. Passeig després de Boavi a Montalto, contens pels dos dies passats en absoluta solitud en un dels racons més salvatges dels Pirineus.

Bones traces. 

Roger, Marc i Carlesx2