Poi d’Estanho (2390 m)

Val d’Aran

8h – amb la calma – 1200 m, S2, **

Neus, Blai, Pep, Carles i Montse

Dijous ens cau la nevada “més generosa” fins ara de la temporada, acompanyada de vent del NO... Els 25 cm (més els 10 cm de dilluns) s’han posat damunt de la “neu pols reciclada” de les orientacions obagues que hem estat esquiant les darreres setmanes. Divendres, i de manera més acusada, dissabte, els termòmetres s’enfilen, i força!, i la neu nova s’humiteja.... sniff, sniff. El resultat d’aquesta combinació és la formació de plaques molt compactes sobre d’una capa de “monstres” anomenats facetes (grans amb cares planes). Aquestes plaques són molt fràgils, ja que col·lapsen amb molta facilitat. Amb aquestes condicions, dissabte esdevé un dia dominat per les percussions freqüents dels “wumfffs”... Aquí us ho expliquem amb més detall.

Amb la disponibilitat temporal d’un vehicle tot terreny, avui escollim la remota vall d’Escunhau, amb les opcions del Pujoalbo, el Tuc dera Aubeta, el Tuc de Roques Blanques i el Poi d’Estanho com punts culminants que tanquen el circ de l’estanho d’Escunhau. Tanmateix, el gros gel format en un dels barrancs ens fan deixar el cotxe a la cota 1200 m. Ens equipem, calcem els esquís i cap amunt. Resseguim la pista principal, però també fem drecera per un prat i per un camí que ens porta de manera més directe a l’entrada de la vall d’Escunhau. La neu està molt podrida, i els pams sota els esquís són inevitables. Continuem per la pista principal, deixant sempre a la nostra esquerra el barranc de Bargadèra, fins el Prat dera Lana (1780 m, final de la pista).

Ganyipem una mica i ens hidratem. Fa molta calor, i el sol encara té una mica de força darrera d’un cel cobert amb núvols alts. Seguim pel fons de la vall en direcció l’estanho d’Escunhau i comença el concert de “wumfffs” acompanyats de fractures que propaguen a distància. A l’estanho, decidim que avui no és el dia per intentar el Pujoalbo i girem cua cap a la cabana de l’estanho. El temps encara aguanta així que creiem que el Poi d’Estanho pot ser un bon pla B. Des de la cabana, remuntem uns prats de pendent suau en direcció NO, i tot seguit prenem la vall penjada ara en direcció SO entre el Tuc de Roques Blanques i el Poi d’Estanho. En una pendent orientada a NE observem una placa de mida petita desencadenada a distància per un grup d’heliesquiadors el dia abans... Nosaltres continuem, traçant l'itinerari més suau i amb l’entrada sobtada del mal temps, ens plantem sota la pala cimera orientada a l’E amb un pendent més dret. Al costat, la pala N del Tuc de Roques Blanques es presenta com una amenaça. Així que deixem la distància de seguretat i d’un en un remuntem la pala, amb voltes maria curtes per aconseguir guanyar el coll i amb pocs metres per llom planer assolir el cim.

Treiem pells, ens abriguem, ulleres de tempesta indispensables i cap avall, d’un en un, sense perdre’ns de vista i reagrupant-nos en indrets segurs. A la pala del cim, la neu encara es deixa conduir, més avall, la neu és cada vegada més pesada. Tornem a la vall principal del barranc de Bargadèra fins al Prat dera Lana, on ens refugiem en una de les seves cabanes i mengem una mica. A partir d’aquí, la pluja ens acompanya durant tot el camí de tornada fins el cotxe.

Fotos del Pep

Bones traces!