Rosa, Berta, Ramon i Jaume. +/-900m, 3-4h ascens, 1h descens, */**, F, S2, Sol, fred, vent i moltíssima neu.
Després de la tempesta ve la calma? NO. Al pirineu oriental, després del "marron" entra la tramuntana...
Gran dia d'esquí de muntanya, tot i no assolir el cim que ens haviem proposat: el Roc de Madres, de 2.469m.
Aquest massis, situat enfront del Canigó, presenta moltes possibilitats per l'esquí i diferents accessos, bé pel Capcir, pel cantó de l'Aude, o per on hi hem anat nosaltres pel Conflent. La millor manera d'arribar-hi és per l'autopista de Girona fins a Perpinyà i després prendre la carretera que porta a la Cerdanya fins a Prada. Nosaltres veniem de la Molina (-18º diumenge a les 7:00am!!!) i no us ho recomenem: són 95km i més d'una hora i mitja de cotxe.
Des de Prada cal pujar per la D24 fins a Coll de Jau. A 600m ja està nevat: el dia és explèndid i els poblets que anem passant, Catllar, Mosset, són de postal. Veiem un plafò amb un rètol vermell "FERME"... Poc després ajudem a treure el cotxe d'un gendarme atrapat a la neu... Ens recomana no continuar ni amb les cadenes: el vent molt fort que bufa de nord està colgant la carretera. Amb l'ajut de les pales arribem als 1.100m, al Clot del Pasquer. Som molt lluny de l'objectiu i són les 10 tocades però ens protegim amb les màscares de neoprè i comencem a foquejar pels prats tallant la carretera que puja al Coll.
Aviat entrem al bosc i el vent deixa de fer una mica de soroll. A 1.380m deixem la carretera i enfilem una antiga pista d'esquí que puja pel clot de l'Enteunedou. Hi ha molta neu i és pols, pols, pols.... A uns 1.580m creuem un camí que ve del Coll de Jau. Girem a l'esquerra fins a una clariana. D'aquí hi ha dues opcions: baixar a creuar el riu i arribar fins el refugi (5', tancat i sense part hivernal en condicions), o bé remuntar pel bosc.
Sigui com sigui, l'itinerari és perdedor doncs no es veu el cim. El millor és prendre direcció W-SW amb el torrent de referència. A 1.600m hi ha unes mines de talc que cal deixar a l'esquerra, i pujar pel bosc, aquí més atapeït i amb més pendent. No és fins als 1.850m que s'obre una mica i entrem de ple a la vall de la Castellana. A 2.000m hi ha una gran clariana tancada pels cims de la Serra. Molt característic i punxegut és el Salt del Burro i a la seva esquerra el Roc de Madres, que deixarem per un altre dia: no tenim ganes de fer servir el frontal.
Amb en Ramon hem "debatut" si "sols 900m de desnivell i no fer cim" es mereixien o no piada. La resposta l'hem trobat desseguida en el descens: MEMORABLE: la neu pols era molt seca i ràpida (no hem pujat dels 6 graus sota zero en tot el dia). Molts viratges esquivant arbres i menjant branquillons.
Parar per respirar... quina tranquilitat, quin lloc més bonic!
Participants: Belén, Jerôme i dos amics: Rodri i Pere.
Desnivell:+720/-720
Temps: 3,5 hores pujada i 1 hora baixada
Meteo: dia esplèndid, temperatura suau.
Com que és una ruta curta ens ho prenem amb calma i sortim de Barcelona cap a les 7h del matí. Andorra queda lluny i l'entrepà que no es perdona, comencem a caminar a les 11:45h.
Deixem el cotxe a l'aparcament de les pistes de Grau Roig (2060 m), quina gentada!. Des de l'extrem sud ens dirigim al telesquí deMontmalús, per pujar ente el bosc per alguna de les pistes que hi ha del costat esquerre.
Deixem a la dreta l'arribada del telesquí (cota 2290 m) per avançar en direcció sud cap al coll que es veu al fons. Deixem la vall principal per agafar una secúndaria a la part dreta, que ens porta fins el coll de Montmalús (2704 m). La pujada és suau però constant.
Una miqueta abans del coll hem hagut de deixar els esquís, per fer el cim amb crampons i piolet; el vent que ha bufat del nord-oest els dies anteriors ha deixat pelades les crestes. Rellisca una mica is'ha d'anar amb compte amb els rocs.
Arrivem al cim arrodonit del Montmalús i fem un mos; fa vent però s'està bé, quina tranquilitat!.
La baixada és rápida i el pendent bastant suau. La neu està força bé, una mica de crosta en algun tram. La part final la fem per les pistes de Grau Roig. Per sort estem sols; les pistes ja han tancat, pràcticament. Arrivem al cotxe a les 16:45h. Hem passat un molt bon dia.
A la tornada fa una mica de mandra haver de travessar Andorra, botigues, Punts de Trobada, etc.... Per sort és dissatbe i demà podem descansar. Ha valgut la pena de totes totes.
En un principi érem deu mil vint-i-cinc per sortir a esquiar aquest dissabte però de mica en mica el Picó, Mauri, Molina i companyia han anat desinflant al personal de manera que el divendres a les onze de la nit encara estàvem amb el telèfon. Quedem en Xavi i jo... però torna a sonar el telèfon i com no!? En Jaume, l’icombustible home de les neus. Ell no podia fallar !
Avui a les sis del matí ens hem trobat tota l’intrèpida i agosarada expedició a La Garriga. Sense por a les prediccions, ni al fred, ni al vent, ni a les allaus! Hem tirat carretera amunt. I com sol passar: El temps, encara que és de nit, és clar, fà un fred normal per l’època, no hi ha boira i res ens fa pensar en el fracàs tant anunciat. El camí intenta oferir-nos alguna trampa i a les Masíes de Voltregà ens assalten els bandolers de la Gene!... però tranquis... tot està controlat. Quan ens veuen amb la nostra actitut decidida cap a l’èxit que ens porta al cim ni tant sols malgasten un bufador per veure si la llet de l’esmorzar estava caducada. Primer obstacle vençut.
Esmorzem a Ribes. Un bon entrepà amb una ampolla d’aigua ...FontVella ! Diu que els hi fan millor tracte que els de l'Aigua de Ribes... El cambrer ens explica l'estat de la questió: Ha fet molt vent, torb, i també ha nevat molt. A Núria hi deu fer mal temps però a la Cerdanya està pitjor. En fi, que ens anima...a no passar la collada i a poc més. També ens dona la notícia del dia: Els bombers estàn buscant a una dona que voluntariament s'ha pedut a la muntanya. Ho ha deixat tot preparat perquè de l'hotel contactessin amb un telèfon on un home els ha dit que havia rebut una carta... en fi, d'alló més romàntic... però que tampoc és el millor alicient per començar el dia.
Tot i així decidim pujar a Núria pel mòdic preu de 12,45 euros... això si, pots pujar al telecabina de l'alberg del pic d'Aguila...però no et deixen baixar esquiant!!! No fós que n'abusessis i baixessis més d'un cop! Uns altres bandolers... i com no, també de la Gene... estem ben arreglats.
A Núria estem a -8ºC, temperatura absolutament normal al gener a quarts de deu del matí...i fa molt de vent i neva encara més. La visibilitat és bona per perdre's. De tant en tant s'aclara una mica però als pocs minuts una ventada ens deixa com veient el canal+.
Sortim cap al Noucreus i... buf! abans de sortir de Núria ens paren almenys tres cops per advertirnos dels perills del dia d'avui... però l'expedició fa molta estona que s'ha decidit per l'èxit i no ens arrugarem pas ara, aquí, devant de tothom!! No!! Amunt. Algún element deixa anar algun mal pensament però el gros de l'expedició el neutralitza i amunt... fins que trobem un capo dels bombers que vestit amb un excel.lent North Face vermell destaca en mig de la blancor. L'home és realment amable. De debó, no ho dic amb sarcàsme. Fa temps que penso el dels bombers és l'unic uniforme amable. Ens desaconsella el seguir perquè les darreres pales del Noucreus estàn sobrecarregades i hi ha un risc alt de plaques. També ens explica una mica més com està el tema de la dona perduda.
Canvi d'objeciu: Pic d'Aguila. Hi anem però ara la moral ja està quasi aniquil.lada. De fet el cim és més una direcció cap on anar que no pas un objectiu. Obrim traça amb neu que a vegades ens arriba als genollsi aguantant unes ventades que quasi ens tomben. Al sortir del bosc s'acaba la neu. El vent s'ha l'ha endut tota. Enstreiem els esquís...i... No!!! no encara, per gaudir primer s'ha de patir! A més estem destinats a l'exit. Seguim a peu, relliscant avoltes, enfonsant-nos algún cop i deambulant com borratxos per les empentes del vent. Amunt, amunt...amunt...i...CIM!!! Estava escrit. Avui estavem cridats per l'èxit.
Ara si, la gran recompensa: Neu pols, pols, pols, pols... baixem per la famosa "pala bèstia" amb neu profunda i pols, pols, pols...
A Núria estem a punt de treure un forfait i seguir esquiant... però l'etica d'una expedició alpina no ens permet això...i els 19 euros que val el forfait de migdia (un altre cop els bandolers!! el forfait inclou el cremallera però ja l'hem pagat i ni així et fan una reducció) tampoc. I com en els tradicionals contes de l'Astèrix i les sortides del CEG, acabem celebrant l'exit amb un fabulós àpat que a falta de senglar ho hem arreglat amb un seu parent del que ens li hem menjat els peus i labotifarra!
Fins la propera que el piulador no descansa...
Ah si! el resum:
Pirineu Oriental. Núria. Pic d'Aguila 2.428m
Desnivell 468 m. Horari: una estoneta.
Expedicionaris: Berta, Ramón, Jaume, Xavi i Pere-Joan.
Dia esplèndid, ni un sol núvol, amb el cel ben blau. Enric, Lluís, Aureli, Eli, David, Carles i Roger
Deixem el cotxe a Bagergue, seguim la pista fins la Borda de Lana, ens enfilem cap al Coret de Varradòs deixant el Tuc dera Pincela a l’Oest (cim de pales prometedores que passa directament a engrossir la llista d’objectius pendents), passem per la dreta del Cap dels Malhs dera Tartèra (el cim de l’Eli i l’Aureli) i fem l’aresta del Tuc d’Armeros, alguns amb esquís, d’altres a peu. Tota la baixada és amb neu dura, molt bona a cotes altes, però espatllada per reguerots causats per pluja per sota dels 2000m.
I per la nit... Gofres casolans del xef Lluch a can Lluch, amb sucre glacé, melmelada, nocilla, melmelada i nocilla, sal i sucre, tonyina (David), tonyina amb nocilla (sí, també el David), fuet amb nocilla (exacte, també el David), melmelada amb tonyina (està clar, no? El David)...
Tuc de Parros inferior, 2708m, 23/1/05
+/-950m
Neu dura en perfecte estat fins l’inferior. El cim de Parros Superior està pelat degut al vent.
Molt bon dia fins a mig matí, ennuvolant-se quan arribem al cim i durant el descens.
Aureli, Eli, David, Carles i Roger
Deixem el cotxe al pk de Beret, descens de 75m seguint la pista que baixa al costat de la Noguera Pallaresa fins la Cabana de Parros, on girem cap a l’Oest pel bosc de Parros i el barranc de Parros, que seguim fins uns 2200m. Tirem cap al Nord per arribar amb esquís al Tuc de Parros (inferior, 2708). Decidim no arribar-nos al Tuc de Parros superior (2727), ja que està ben peladet degut a la ventada).
I la baixada... bona... molt bona... boníssima... una neu dureta que semblava que els de Baquèira ens haguessin preparat especialment per nosaltres. Si fins i tot semblava que sabés esquiar!
I, tornant, com no, brasa al portal dels pirineus.
neu dura de pujada, però transformada de tornada amb condicions immillorables per a esquiar!!!Participants: Berta, Fer, Jaume, Marina, Marta i Núria.
Una altra visió dels pirineus és possible........i no és que nom'enamori la vista a la qual estic acostumada, però és que també és fantàstic veure les coses per l'altra cara..........Sortim de les mines de Trimouns prop d'Ax-Les-Thermes a les 9:30 (Són unes mines de talc, però que ara a l'hivern estan tancades) i voregem per una pista les terraces de talc, que es confonen amb la neu, de fet tot i les afirmacions d'un autòcton no aconseguim diferenciar el talc de la neu!!!!!!
Passat el cable del muntacàrregues (5 min) ens posem els esquís i enfilem per les llomes del Courtaladou. Ben aviat ja es comença a intuir el que serà el nostre objectiu. A uns 2150m ens trobem amb una petita cresta, ens treiem els esquís i continuem amb grampons, deixem a l'esquerra la carena fins arribar al coll de Techeyrou. Des d'aquí voregem per l'esquerra un pic secundari (2256) i finalment arribem al cim!!!!!
Vista increïble del Capcir, de l'altra banda del pirineu i, fins i tot del país dels càtars!!!!!!!!!!!
El camí de baixada el fem per l'altre costat de la carena, la neu ja no està tan dura i les condicions per esquiar són magnífiques i a més a més el temps ens acompanya!!!!!
Acabem a St. Quirze amb una bona botifarra amb seques!!!!!!!!!!!!
Us envio informació de primera mà de la nevada que està caient. Entre ahir al vespre i avui han caigut els gruixos següents: Andorra La Vella 30cm Grau Roig 90 cm Ransol 70 cm A les parts altes ha fet força vent o sigui que atenció a les plaques. Segueix nevant.
Bueno, bueno...,Jaume disculpa, pero es que a comparació de la sortida tan original que vareu fer vosaltres això hem semblave una xuminada.
En realitat la sortida va estar bastant bé, la esquiada va resultar una gran disfrutada, ja que al fer bastant que no neve, la neu estave transformada, compactada de manera amable per al esquiador, devenint com una gran pista d'esquí pero sense gent.
No vam puguer baixar per la gran pala que té aquest pic degut a que la neu comence a escassejar, tot i que se sap que fa només dos setmanes Andorra estave molt bé de neu. Si baixaves per la pala et trobaves que s'acabave la neu al fons de la vall, així que vam baixar per una variant, pero igualment va esser un goig el descens. Hi eram: els amics de Lleida Josep Mª Lloses, Quim i Elisabet (segona clasificada al circuit preolimpic l'any passat) i jo mateixa.
Espero fer amb vosaltres a no molt tardar alguna d'aquestes ascencions tan exòtiques que feu.
Punt d'inici: Carretera a l'Artiga de Lin, poc més lluny d'es Bordes Desnivell: +/- 1600m Horari: Uf, dificil de dir, tot el dia.
Sortida organitzada per l'Eloi dins del cicle de sortides de la UEC de mataró. 14 esquiadors, dels quals 2 som de CEGESQUI. Sortida un poc multitudinària, amb gent de tots nivells, i amb horaris de paciència. Només 6 arribem a dalt, ja que hem sortit tard, i fins al refugi hem anat reagrupant-nos. De retorn al cotxe amb les darreres llums del dia.
Sortida poc coneguda a la Vall de l'Artiga de Lin. Deixar el cotxe allí on la pista esdevé impracticable. Nosaltres sortim de uns 950 m, una mica abans del trencall a Baricauba. Uns quilometres de pista fins al pont de Soberado (1100m), en esquis, amb grampons o a peu segons la preferència de cadascu. Creuar el pont i anar pujant per camí o pista fins al Barranc que baixa d'Auba (al tanto, es el segon!). Agafar abans de creuar el barranc un camí ascendent que va a buscar el llom. Pujar per bosc, buscant el millor camí (n'hi ha un munt!) fins a superar els pins i trobar la Cabana (1740m). Cabana acabada d'arreglar, capacitat per 4 o 6 persones, llar de foc de luxe (no he comprobat el tiratge). Fer un flanqueig, creuar el barranc, i per pales amples i suaus guanyar alçada cap els plans d'Auba. Dirigirse al coll de la dreta, i seguir remuntant el llom abocat al Plà de l'Artiga. Superar unes pales més suaus fins al peu del cim, que hem guanyat a peu per falta de neu.
Vistes magnifiques, sobretot cap a les Maladetes i la Forcanada. Ens ha faltat atravessar fins al Pic de Coma Salies, una mica més alt en direcció Sud, però era tard. El descens de supervivència. La neu crosta regelada estaba en pèsimes condicions. O neva aviat, o preferiré sortir a peu sense esquís. Atenció fanàtics, a l'artiga de Lin, vessant Pomero, s'endevinen descensos de luxe per a qui no li faci mandra fer l'aproximació! Hi tornarem!
Sergi B, Peter, LuisJavier, Roger, Berta i Jaume. +/- 1.500m; 5-7h ascens, 1-2h descens. ***, PD+, S3 (S4 a la canal).
Si voleu neu en podeu trobar, i molta, en aquest racó de l'Ariege. A sols 1h30' del refugi de la Molina (105km) per Ax Les Termes - Vicdeçous - Auzat, fins a Marc i L'Artiga.
A 1.200m on hem deixat el cotxe, ja ens hem calçat els esquís encara que els hem acabat posant a l'esquena en passar al vessant assoleiat de la vall. Els primers metres de camí són els mateixos que porten al Ref.de Pinet, a la cara nord de la Pica. De seguida hi ha un trencall cap al Port de l'Artiga, amb marques grogues, que cal seguir enmig d'un bosc de bedolls.
El camí es va enlairant en direcció W fins un punt amb restes d'un pont per on cal creuar el riu, a 1.400m. Tot i l'orientació a partir d'aquí la neu ja és contínua i abundant. En front una cinglera, "La Raspa", sembla tancar la vall. Aquesta, però, gira cap al SW per una pala de fort pendent.
S'obren nous espais: veiem els ports de l'Artiga, el de Lladorre, i els Pics de Broate i Salibarri, i el camí al Pic de Puntussan... hi haurem de tornar!
Nosaltres, abans d'arribar als Orris de Menyspelat, a 1.755m, baixem a la torrentada i ens enfilem per una canal molt dreta i estreta en la part baixa que ens ha de permetre accedir als graons superiors de la cinglera. Poc a poc el camí es va fent més fàcil. Ens decantem a cap a l'est passant sota dels contraforts de la Roca Encorbada i accedim a la fabulosa pala S que baixa dels cims de Bassiès i de Bellcaire. Amb l'objectiu davant tirem amunt, amb la Pica darrera. Ens pesen els metres que portem o la columna d'aire d'aquest m... anticicló? El coll de més a l'esquerra, on pugem, no és el bo. Flanquejem cap a l'est i accedim al coll central. El cim queda a l'esquerra. Els darrers metres són de fort pendent. Finalment cal agafar el piolet per superar el darrer ressalt, fns arribar al planer cim on hi ha una fita.
Dibuixem properes travesses en la cara nord d'aquesta muntanya amb el refugi de Bassiés als fons, i contemplem moltes muntanyes. Just davant: Montcalm, Pica, Sotllo, Broate, Salibarri... més a l'oest Montroig, Valier, Mauberme... i les muntanyes de l'Ariege.
El descens, amb neu dura primavera i les darreres llums de la tarda ens deixa més que satisfets...
Acabem la feina a Ca l'Ana, a Ventolà: Galtes amb olives, peus de porc, vedella amb bolets i mel i mató!
Bones traces!!!
+ info:
- Aquest cim només és aconsellable amb neus molt estables: la canal d'accés a la Raspa i altres parts del recorregut semblen propensos a les allaus. Tot i l'orientació S, sembla un bon cim de primavera.
- l'accés a Pinet està molt nevat, esquaible des de 1200m.
- Soulcem està tallat per la neu.
- L'accés a Marc i l'Artiga pot presentar dificultats després de nevades (tot i que fa dies que no neva, la carretera estava força glaçada).
Després d'una setmana d'incognites, per fi, el Manel logra escapar de la feina (en un moment en que els jefes van baixar la guardia) i sortim el 5 a les 17h de Barna, tirant milles cap a Viella a dormir a l'hostal Can Carles; a peu mateix de carretera sortint de Viella direcció Salardú després d'un rotonda ¡molt recomanable!. Sopar, piltra, esmorzar i milles cap a Gavarnie. Tampoc hi ha pressa total només volem arribar al Refu de Bayssellance (2651m). La sorpresa vindria després el cotxe l'havíem de deixar al principi de la pista a uns 1400 m. Només ens calia remontar 1.250 m. Posem pells i a foquejar, el dia que t'hi cagues, i tant que t'hi cagues. A les 14 h una calor de la hostia i els meus peus que comencen a cambiar la pell, a meitat de pista només portavem 2 hores i ja tenia els peus en carn viva, paro, i parem, encito els juanetes, fem un mos i a seguir remant que fa baixada cap a l'estany Oulettes. Algo ens ensumem al veure que una fita, ens indica que el camí que hem fet es de 2 hores i ens en faltes 3 fins al refu; eren les 16.30h podíem preveure que arribaríem cap a les 19.30-20.00h. No problem estem forts, som adults, sabem el que anem a fer, i tenim ganes de cremar els turrons. Passat el llac el camí comença a enfilar-se, arribat un punt ens endinsem per la llera del riu (el camí d'hiven) i perdem les traces que hi havien per devant. Fem un ultim cop d'ull al plànol, abans no es faci fosc, perque ja quasi ho era i deixem frontals a ma. Seguim foquejant, clavant ganivetes, a estones grampons, a mi ja no hem queden torron per cremar, i la nit ja es a sobre, es una realitat, el dia a donat pas a la nit. Anem pujant sense veure molt be cap a on, intuint que estem en el bon camí, no hi ha traces (ja fa estona), la nit infinita, el silenci, els estels que ens vigilen, gens de vent i gens de fred, només la respiració ofegada de 5 frontals i el cor que sembla que sorti per la boca. El Carles anava preguntant si algú no s'ho veu? jo no veia ni la punta dels skis (els frontals de leds son molt petits, cucos, no gasten només tenen l'inconvenient que no fan llum) Avancem per pales i flanquejos que la foscor ens fan veure infranquejables. Per fi intuim una franja rocosa que cal vorejar i arribar a un cambi de vessant que ens porta al refu i arribem morts, sense reserves, rebentats, alguns fins i tot sense skis. Per fi a les 21h. estem al refu, no aniriem a dormir fins a les 12. Ara el cor el notava al juanete. L'endemà no se perque teniem encara ganes de intentar el Pic Longue 3.298 m. un petit descens ens porta al principi de la galcera desfent part del camí fet la nit abans, molt aviat fem un niu de material i continuem sense pes glacera amunt a bon ritme, no volem tornar a fer part de la nit pel camí, el dia esplendit, afrontem la última pala amb grampons i fem cim, mar de núbols, pales i cims nevats, on el Carles els sap tots (com diu ell sempre hi han estat). El descens una neu que no es troba ni a les pistes, fins hi tot em crec que per fi he aprés a esquiar. Un set als pantalons després d'aterrar de cap a la neu em torna a la crua realitat d'intentar sobreviure al descens fins a la cabana de Lourdes (+900m -1600m). Arribem cap a les 17h i tenim la grata sorpresa de trobar-nos amb el Lluis, caiem en el parany d'encendre la llar de foc. L'ultim dia l'afrontem amb mes ganes, pero menys forces, la guinda el gran Tapou 3.150 m. El Manel fa el sacrifici de quedar-se a guardar tot el material que no pujariem (GRACIES MANEL MAI T'HO AGRAIREM PROU). A les 8 comencem una maquissima pujada (tots els començaments son sempre macos) suau en flanqueig de diversos barrancs que anem remontant. La llum sense el sol encara; es presiosa; la neu deseguida regelada, el sulfero del Lluis ha partit la taula en dos i ara te dos skis chungos que si la pendent es possa dreta els ha de carregar a l'esquena. Ja avançada l'ascenció trobem alguna pala amb escasa neu, encara ens queda molt, el nostre objectiu sembla amagar-se rera d'altres cims i no sempre es deixa veure. Despres d'un resalt mes dret ja entrem en una vall mes pronunciada on ens queda a la nostra dreta l'imponent Tapou seguim avançant fins el coll situat a l'esquerra per després fer la cresta fins el cim sense skis. Desde el cim veiem part del descens que estan fent la Laia, el Marc i l'Alvar del Vignemale. El dia místic, preciós i una visio de les que es queden gravades a la retina anyorant el dia de tornar a enfilar-nos a un altre cim. Com un cauboi el Lluis s'ajusta el casc i la montura de la taula a les botes i comencem un ràpid descens fins a la zona dels flanquejos, on hem de remontar algún tram. Ja arribant a la cabana la neu no es vol deixar eskiar. No ens podem dormir a la figuera, tenim que reomplir les motxilles perque tenim reserva al ref. Grenge de Holle i hem d'arribar abans de les 19h. Ens adonem que la pista no fa tanta baixada com quan l'haviem remontat feia 3 dies ( jo penso que es degut a la rotació terrestre), i a mes descobreixo que els skis no llisquen prou be en l'asfalt i si insisteixes amb prou èmfasi pots fer-ne saltar guspires. El dia també s'està quedant sense llum quan arribem als cotxes. Han sigut 10h. i +1250m -1760m. Ens espera aigua que no haurem fos, i un sopar que no hem carregat ni cuinat. El Manel ens fa brindar a tots i per tot. A partir d'aquí els meus records es tornen borrosos, recordo cantejar amb el juanete per pujar a la llitera, sento implorar al Manel desde d'alt de la llitra perque algú li passi aigua, sento el soroll que fa el cervell del Sergi a ritme de centrifugat. Els somnis es barrejan amb imatges de tres dies magnífics d'ski. Bon any i millors treces sobre asfalt.
David, JoanManel, Eli, Aureli, Ricard, Roger, Berta i Jaume.
Ostres que lluny que estan aquestes muntanyes!
Però l’anticicló també les abraça, i ens ha deixat 8 dies de bon temps i fred, ideal per les mutacions dolomítiques del virus de la grip que ens hem anat passant. De fet ja ens hagués agradat una nevadeta per tapar algunes pedres... Hem trobat força neu a les parts baixes. En canvi als colls i en alguna pala ventada ens hem emportat records...
En aquests dies hem recorregut algunes de les etapes que segueix l’Alta Via Dolomiti Settentrionali. Enlloc de fer travessa, car alguns dels refugis estan tancats, hem buscat tres punts ben situats en cadascuna de les zones: Sesto a la part més occidental, el Refugi Prato Piazza a la zona de Braies, a l’est de Sesto, i més al sud el Refugi de Senes.
1 de gener, Negerdorf 1.702m
+/-400m, 1-2h. Fàcil.
Migdia del primer dia de l’any, poble de Sexten 1.300m, cor de l’Alta Pusteria, neu per tot arreu, sol, muntanyes i avets nevats, ...
De la mateixa residència Mooserhof, on passarem les tres següents nits en zimmers una pala ens crida a tirar amunt i fer les primeres traces a les Dolomites. Amb un parell o tres d’hores més sembla fàcil fer els cims Elmo o l’Arnese. Nosaltres no ens volem perdre el primer sopar i ens quedem al llogarret de Negerdof i fem un bon descens per les pistes, mentre ens atrapen les ombres afilades de les muntanyes de Sesto i Scarperi.
2 de gener, Passo Rondoi 2.289m
+/-1.000m, 4-5h. Fàcil (si no s’ha d’obrir traça...)
A 3km del poble prenem una pista nevada que s’endinsa per la vall de Campo di Dentro. La vall és molt obaga i al cotxe el termòmetre marca -12ºC. A uns 1.250m comencem a foquejar per una pista que suaument ens porta fins el refugi Tre Scarperi 1.626m. En aquestes dates només hi serveixen menjars, i hi fan lloguer de trineus (trigarem gaire a creuar-nos amb trineus “camicaces” en els camins que porten als nostres refugis?).
D’aquest punt la cosa es complica: cal obrir traça molt profunda enmig del bosc i després enfilar cap al sud primer i després cap a l’est, una vall envoltada de parets de roca que poc a poc es va obrint. Aviat renunciem al nostre objectiu original, la Cima Piatta Alta. Ens conformem en dirigir-nos vers un coll o “forcella” que ens promet un bon descens i, el millor, en arribar dalt la primera vista de les Tre Cime di Lavaredo.
Cafès, macchiatos i capuccinos al refugi.
3 de gener, Sasso di Sesto 2.539m
+/-1.079m, 4-5h. Poc difícil. Aquesta excursió és un clàssic de la zona. La dificultat principal, a diferència del dia anterior, ha estat seguir un sender-trintxera de raquetaires. Es comença a un parell de km del poble, al pàrking de Campo Fiscalino (3€/dia).
Cal seguir les pistes d’esquí de fons fins al Refugi de Fondo Valle, on la vall es bifurca en dos. En direcció oest es puja per la vall del Sasso Vechio. Agulles, gendarmes, colls, foradades i xemeneies esculpeixen els dos laterals de la vall per on pugem.
A la part alta la vall s’obre. Apareix el Rifuggio Locatelli, a 2.405m (tancat i sense part hivernal!) i just darrera les Tre Cime di Lavaredo. Al Sasso di Sesto s’hi arriba en 20’ pujant en direcció a l’altiva Torre di Toblin. Dalt les vistes són grandíssimes. 4 de gener, Gran Piramide di Val Chiara 2.711m +/-750m, 3h. Poc difícil.
Ben esmorzats hem deixat Sesto i en 50’ de cotxe hem arribat al Refugi Pratto Piazza, a 1.991m, a la zona del Parc Natural de Prags-Braies. Des del mateix refugi veiem que la pala que puja al Pic de Valandro té algunes pedres... Ens desaconsellen també la Gran Piramide, però anem fent pujant per la cara sud, fins que hi arribem. Les vistes són millors que el descens.
5 de gener, Giavo Grande 2.480m
+/-1.500m, 5-7h. Poc difícil.
A Pratto Piazza no sols ens van tractar molt bé sinó que ens van recomenar aquesta gran excursió.
Del refugi es comença el dia amb 500m de descens per pista enmig del bosc. En aquella hora encara no hi baixen trineus, i gaudim de valent, fins arribar a l’Albergo Ponticello, a 1.491m. Ja amb les pells ens endinsem en una nova vall on, avui sí, la neu no hi falta. Ens decantem a l’oest per un pas estret on a primer cop d’ull semblava impossible passar-hi, i anem remuntant el bosc fins el simpàtic refugi de fusta Rossalmhutte. Veiem les cares nord de la Croda Rossa, la Remeda Rossa i la Croda del Beco, cims accessibles des de Senes.
Els darrers metres són molt suaus i arribem sense problema al nostre objectiu. La baixada és bona en la primera part, i una mica estressant en l’estreta pista de la part baixa. Acabem el dia fent gana, remuntant 500m fins el refugi on, de nou, un bon sopar ens espera.
6 de gener, Cima Jù di Sènes 2.543m
+600m fins el refugi. +/-400m el cim. Fàcil. Des del pàrking d’Ücia Pederü, a 1.548m, pugem al Refugi de Senes, seguint una pista trepitjada. Aquesta zona, Parc Natural de Fanes-Senes, és menys escarpada que les Dolomites que hem vist fins ara, i des del refugi hi ha moltes possibilitats per a l’esquí.
A les parts altes no hi ha prou neu, i hem de descartar la bonica Remeda Rossa. Els cims esquiables són les pales a l’est de la vall, on alguns faran el Jù di Sènes, de 2.543m, en el cordal de la Muntejela i la Cima de Riciogogn. Altres reposem i donem de menjar al virus de la grip: speck amb polenta! Això sí amb música tirolesa, so d’acordions i balls!
7 de gener, Cima di Riciogogn 2.654m
+/-700m (alguns +/-500m més pujant i baixant a Pederü).
L’Aureli, amb una contractura al coll, l’Eli, amb mal de genoll, i jo, cascat pel virus que el Ricard, el Roger i la Berta em van transmetre... fem descans al refugi. La resta s’enfilen a aquest excelent mirador de la zona. La pujada és suau al principi, per un paisatge semblant a les Bulloses. La part final és més dreta i els hi permet fer unes bones traces.
8 de gener, Cima Lavinores 2.462m
+500m / -1.100m. 3h. Poc difícil.
El darrer dia a les Dolomites ens ha deixat ben satisfets, i hem pogut fer un bon descens. Del refugi hem baixat fins al llogarret de Fodara Vedla, on també hi ha un refugi, però tancat. El lloc, com molts altres que hem vist aquests dies, és de postal. El cim, tot i la seva poca alçada, és visible des de tota la vall. S’hi puja “pel llom de darrera” i es baixa per la cara nord, més dreta... Nosaltres hem pujat i baixat per aquest vessant ombrívol.
A la part final uns metres a peu fins la darrera creu i les darreres vistes, aquest cop també sobre Cortina d’Ampezzo.
Potser no és tan lluny. Alguns hi tornarem, val la pena!
Eloi F., Martí G., Carles, Iolanda, Angèlica, Carles L.
Desnivell: +/- 1900 m aprox
2h/2h30 al refugi - 4/4h30 al cim
Aprofitant l'arribada de un front, ens disposavem a patir la primera encigalada de l'any. Dissabte el temps va ser radiant, però el Diumege no, i varem anar pujant sense cap certesa de millora entre boires i breus nevades de marró en tota regla. No confiavem en arribar enlloc, però a poc vam anar guanyant metres, i al peu de la cresta, algun clar indica que potser els nuvols es trencaran .Obrim traça per neu fonda, crestegem per roques verglassades i apareixem dalt del cim, per sobre els nuvols. Tot és blanc sota l'horitzó, tot es blau per sobre, i entre mig només emergeixen els cims més alts, com Vignemale, Perdut, Balaitus o Infiernos.
Uahhhhhhhhh! Fantastic. Quin gran dia de muntanya!
La neu crosta en el descens, ens submergim de nou a la boira, i tornem al cotxe sota la pluja. Sembla mentida, costa de creure.
Dissabte 1: Trencall per sobre Grust, carretera de Luz St. Sauveur a Luz Ardiden, 1100m aprox. Seguir la pista fins a Aynis, i remuntar la vall fins el refugi Lliure (2035m - 5/6 places)
Diumenge 2: guanyar alçada per la vall en direcció Sud fins apropar-se a la base del cim (2600 aprox). Orientar-se cap al est i anar a buscar unes pales de inclinació creixent que en direcció sud altre cop menen a l'aresta somital. Guanyarla sense esquís per fortes pendents i algun pas de roca. Resseguir l'aresta uns 200 metres de desnivell, sense gaires dificultats però sobre vessants força penjats.
Àlvar, Jordi G., Carles L., Lluís, Pili V., Berta, Jaume, Luís Javier, Sergi B.
+/-1. 200m , 4-5h ascens, 1h30’ descens.
Fantàstica descoberta de la Vall de Sarrahèra amagada sota la cara Nord de Pic de Sarrahèra.
Després de la ressaca del pont i pensant en fer una sortideta tranquila de "post-pont", a les 8:00 h del matí preparàvem bàrtuls a la boca nord del túnel de Viella per anar a la Tuca de Betrén. Després de resseguir la pista que, sortint una mica abans de la boca passa per sobre el túnel, i pujar un trosset entre bosc, ens calcem els esquís i vall amunt anem descobrint les parets de la cara nord del Tuc de Sarrahèra.
La vall s'obre i comencem a pensar en el dibuix que deixarem en la neu pols sobre la qual estem obrint traça. Anem guanyant alçada ja entre roques i "tubets" fins arribar una mica més amunt del coll de bargadèra. La Tuca de Betrén és més baixa i a més està més lluny que el Tuc de Bargadèra, així que fem cap al bargadèra tot grimpant (uns més que els altres, fins a tres vies diferents per fer cim...).
Descens espectacular per una neu pols seca on anem deixant dibuix entre crits de oh !!, uhhh!!, si !!, iupi !!.
Punt de sortda: Boca nord del Tunel (1400m) Desnivell: +/- 1205m Horari: Tot depen de quan corris. Posem 3h30 de pujada. Esquiadors: Luis ("surfero"), Montse, Maggi, Jordi G., Alvar, Carles ("palilleros")
Dia clar i temperatura fresca a l'ombra. Tot i que ens calcem els esquis ben aviat, no trobem continuitat que a partir del refugi de Pontet, en sortir del bosc. La neu primer crosta va tornant-se pols a mida que guanyem alçada. Dimecres passat va caure un pam de neu fresca, i en aquests vessant obacs en que al desembre no s'apropa el sol, la neu es manté genial per esquiar.
Dalt del cim, la vista es excelent, primer pla sobre la vall de Mulleres, les Maladetes treuen el cap al darrera. Però el millor, la baixada. Per qui no l'hagi fet, no son pales fortes, però sí amb continuitat. Practicament no s'ha de remar enlloc, i la neu ... que bona estaba! "Grande Course" recomanable de totes totes i ideal per estrenar botes.
Aquesta neu s'ha d'aprofitar quan un se la troba. Extrany sindrome aquest en que tornes al cotxe a la tarda amb més ganes encara de les que tenies al matí en sortir.
4rt dia, +1.00m / -925m; Col de Bareges 2.450m - Pic d'Aygües Cluses 2.620m - Cabana - Hourquette Nere 2.465m - Lac de Bastan - Hourquette de Caderolles 2.495m - Ref. Campana de Cloutou 2.225m.
5è dia, -850m; Descens a Artigues 1.350m.
Escrit de Peter C.
Had you been driving up the tortuous road which leads from Artigues to La Mongie at 12 ‘0’ clock on Wednesday 8th December 2004 you would have been greeted with a curious sight. You would have seen seven unshaven men and one young woman in the process of stripping to their underwear, rubbing themselves down with wet towels, getting dressed again and then engaging in exercises reminiscent of Tai Chi or Yoga. They would all have been distinguished by a look of manic glee in their eyes. Strange as it may appear, these were not members of some strange religious cult despite the ecstatic look on their faces; they were in fact members of the Club Excursionista de Gracia returning from their most recent ski tour through the Parc Naturelle de Neouvielle.
The expedition had begun in Barcelona the previous Friday and I, the sole English member of the Catalan group had driven up with Jaume, Berta and Roger to the Val d’Aran, whilst Ricard, Joan and Manel made their way separately. The group joined together and enjoyed Carles’ hospitality in Casarilh before heading off with him the next morning towards La Mongie. The drive through the foothills of the Pyrenees, though beautiful because of the autumnal trees that refused to accept the onset of winter, did not bode well. There was snow, but not much, in the mountains to the north. We wondered whether we would be able to make the traverse planned.
The tour proper started on a curve on the road which is used as a route for the Tour de France, a little bit further than Artigues, at about 1350m. We equipped ourselves with all we needed for five days and started on the first leg. Despite the weather forecast that had indicated poor weather, there were only a few clouds, which during the course of the afternoon dissolved, allowing the sun to push through. There was a group ahead but they seemed to be taking a different route to ours. Getting started again after a summer is always a challenge and this was no exception. Would all the equipment function correctly? Would the skins stick? Would the boots rub? Would my legs buckle under the weight of the sack? Would I understand anything they were saying in Catalan? All these worries dispersed as we got into the rhythm of the first ascent. We were headed towards the Refuge de Campana de Cloutou, a well equipped but unmanned refuge situated by the Lac du Campana at 2225m. The route, on foot to start with, through lack of snow, and then soon after on skis, winding its way past lakes and through pine woods, was an excellent introduction to the tour. Not too exhausting but not too easy either. Hard enough to make you feel you had accomplished something when you got there, but not so tiring that you couldn’t take in the magnificence of the mountains and the snow covered lakes rising terrace-like towards the peaks, a landscape not unlike the Aigues Tortes.
The hut, a simple tent-shaped structure, afforded us all we needed when we arrived in the late afternoon. We had collected water from the river earlier and the wood-burning stove in the centre of the hut provided warmth. Our first attempt at catering with the selection of camping cookers gave us a selection of gourmet dishes ranging from fideua to spaghetti and I distinguished myself by overturning Manel’s campstove and throwing most of the contents of my pan over the table and over him. I still have a lot to learn.
We had been surprised by the fact that the group that was ahead of us had not arrived before us and we became increasingly perturbed by the fact that they were still not there well after dark. At 6ish they were spotted a short distance away, but it was not until 7 that they finally rolled in. It was only when they appeared that we could understand why they had taken so long. Their equipment was original for a mountain walk in December. No Gore-Tex, no map, no compass, no headlamp, no skis, no snow-shoes! They were wearing jeans, some had summer walking boots, and a few of them had gaiters. They had climbed the 800 metres from the road by foot! And this was not the only thing. They had brought with them all they needed to celebrate ‘reveillon.’ Rum cocktails, champagne, liqueur de prunes, cassoulet, chestnuts, a Discman with loudspeakers – the works. They were determined to have a good time and a good time they had – singing, laughing, telling jokes until exhausted they collapsed in heaps all round the hut. The following morning was an obstacle course as we climbed over the bodies scattered in the kitchen and around the tables.
Our route for day two was a long one, needing countless skin changes. Our destination was the refuge by the Lac d’Aubert and we had to cross a landscape over cols, on snow -covered lakes, and down pine-clad slopes to get there. The first climb took us to the Hourquette de Caderolles at 2495 metres. The ski down was our first descent of the trip and the mixture of ice and crust saw us taking our first few turns with care and the adrenalin rush which comes from the uncertainty of the legs after a summer’s rest. The weather was stupendous and the views of the wide open valley helped to remove the fear. The next couple of hours took us across more than one snow-covered lake and over fields of powder glinting in the sun. There isn’t a way to describe effect of sun on snow that isn’t a cliché. The snow sparkled like diamonds – dammit! We wound our way around the western edge of the valley over two more cols before reaching the col d’Aumar on the southern edge at 2381m and dropping past the Lac D’Aumar to our final destination, the chilly, high-roofed hut beside the Lac D’Aubert at 2418m. As we arrived, the sun was setting and we settled in for a long, freezing evening, watching the temperatures recorded on Ricard’s thermometer confirming the cold registering on our rapidly cooling feet. The condensation of our breath curled up, merging with the steam from the boiling water in the pots. Even Manel struggled to find humour in the surroundings and we all retired to the bunks when our feet could stand it no longer. I think I was wearing more layers of clothing than during the day!
We awoke to Jaume’s cries of ‘son las vuit’ and clung to our nests for as long as we could before struggling out and into the hut. The sun finally penetrated through the ice on the window, illuminating the word ‘Hola’ which some joker had traced in the ice the day before. Glad to be up and on our way again and in the morning sun, our route skirted around the eastern side of the lake, providing us with increasingly impressive views of Neouvielle, a trapezoid block soaring from the western edge of the lake. We could see the four members of a group from Avila retreating, insect-like from an attempt on the summit that they had started before the sun had risen. As we slid around to the north east of the lake to the Hourquette d’Aubert at 2498 we were rewarded with stunning views of a necklace of lakes dropping down the valley and the sheer mountain sides of the Posets in the far distance. A ski down the the Lac Nere followed and then a climb up to our first peak of the trip, the Pic de Madamete at 2657. We met a couple of Basques coming down at the col and we made the last 100 metres on foot. It was satisfying to have made our first ascent, and with the sky still blue, the evening’s hut visible in the valley below at the bottom of north facing slopes of enticing powder, and the 360 degree views of mountains we could enjoy it to the full.
The last of the sun’s rays were just climbing up the wall of the hut when we reached the Cabane d’Aygues Cluses at 2150m. Jaume had predicted that it would be the ‘pitjor’ of the four nights, a prospect that caused me some anxiety because it was difficult to imagine a more miserable hole than that of the previous night. The cabin was tiny, a raised platform covered with four roughly cut rectangles of foam to serve as bedding and a fireplace in the corner to provide warmth. We set off in two groups to collect wood and water and as night fell we retreated to the hut to cook and huddle around the fire. I don’t think anyone could have been untouched by the magic of the place. The fire we got going was huge and sent out waves of heat which filled the place and left a scent of pine cones. The socks hanging up to dry provided a Christmas note. The light of the fire, together with the few candles in bottles created a dance of yellow light and shade as we clambered over each other, preparing our dinner, trying not to upset the stoves. Ricard, the Ferran Adria of the mountains sat Buddha-like under the Estelada he had brought, sharing out his gourmet Pasta alla Putanesca whilst others chewed at embutidos and cheese. A steady stream of ( for me half-understood ) jokes emanated from the ever cheerful Manel, and when you went outside to pee and closed the door on the warmth behind you the cold and the number and brightness of stars in the winter sky quite simply took your breath away.
We awoke the following morning after a somewhat sleepless night. The enchantment was all very well but sardines had it easy compared to our sleeping arrangements and sardines don’t have to cope with the orchestra of snores, carefully timed and varied in volume to prevent you from screening them out. Perched precariously on the edge of the platform nearest the fire, with my knee dug into the concrete for balance, I couldn’t help thinking of the children’s song ‘There were eight in the bed and the little one said ‘roll over, roll over’ They all rolled over and one fell out, there were seven in the bed and the little one said ‘roll over, roll over’ etc etc etc.
We left our cooking things and spare clothing in the hut to pick up on our return and headed toward the Pic d’Aygues Cluses at 2620m. A straightforward climb to the col over a gently undulating bank took us through snow that promised well for the descent to follow. We abandoned ski poles and clung to rocks and our ice axes for the final climb to the peak along a worryingly sheer ridge. After enjoying a few moments on the peak we retreated due to the clouds massing in the south and the east and heading our way. We still had a long way to go to return to the cabin of the first night. The descent that had had our mouths watering on the way up lived up to its promise and we flew down yelping cries of delight and carving pigtails through the powder. Two cols later, the Hourquette Nere at 2465 and the Hourquette de Caderolles at 2495, a long valley traverse including a lake-crossing whose ice was far from certain, and a descent in the twilight and we were back at the Campana de Cloutou. By the last night we were becoming adept at the search for wood and we returned from the woods with our rucksacks full of branches and dead trees under our arms. The scene was set for a festive last night. The wood burning stove, carefully stoked by Manel, sent out heat to raise the temperature to over 20 degrees. It was only when we noticed that the escape pipe was turning red that we realised that we might have overdone it. Food was pooled and we could gorge on the remainsof our provisions, working our way steadily through the bars of chocolate and turron which Carles had saved for the last night. Manel provided a running description of the film apparently visible through the glass of the stove – something about a hero failing in the fight against a fire destroying a building, as far as my Catalan would let me understand!
And then it was the last day and the descent to the cars. A good six inches of snow had fallen during the night, concealing the rocks and the holes into which we crashed and tumbled and against which we scraped and scarred our skis. We were lucky to come away unscathed because the treachery of the hidden obstacles was added to by the consistency of the snow which resembled quick drying cement and made turning almost impossible at times. However the descent through the trees was beautiful and when at times the mountains appeared through the whiteness of the mist and you could see the peaks and the sharp blue beyond, it sent your spirits soaring. We arrived at the road drenched with sweat and threw off our clothes with immense relief. Five days away from warm running water has its consequences.
The trip back to Barcelona was broken by quite excellent meal at ‘Er Occitan’ in Bossost in the Val d’Aran. What a privilege to be cooked for and served after four nights of pasta cooked on a camp stove. We ate very well.
Is the best of the tour like this the delight you experience when it is over? Certainly I was immensely relieved to have made it and I am appreciating the comforts of home. I think however that it is for the richness and the completeness of the experience that we put ourselves through the experience again and again. It isn’t any one thing: It is not just the meditative state you enter when climbing up or the thrill of skiing down. It is not only the ecstasy of the mountains, or even the real camaraderie (and I think this tour will remain in my memory as one in which the group worked outstandingly well together, providing solid mutual support, so essential in the mountains) It isn’t just the satisfaction of doing something physical all day when our lives are normally so cerebral. It is the mix. And when you look back you forget the blisters and the exhaustion and the fear and when the next tour is advertised you say to yourself ‘OK – It’ll be fun’
Versió Zen, per Manel C.
Si els agents Malder i Scali haguessin conduït per la tortuosa carretera que ascendeix des de Artigues a la Mongie cap a les 12:00 del divendres 8 de desembre de 2004, haurien obert un nou “Expedient–X”:
Haurien vist 7 “tiarros” i una “tiarreta” arrancant-se una extra-capa de greix amb rasqueta entre el polartec-100 i el windstoper o gore, seguint amb un procés de “bany de fricció per osmosis amb estovalles humides marca babe....”.
Però el que més destaca de l’ escena es l’ èxtasi residual que il·lumina les pupil·les dels seus ulls.
Son maníacs ? Són membres d’ un culte estrany ? Que han experimentat ?
Bé.... Aquest podria ser un fragment de piada “estil-Manel”, però penso que seria embrutar la poètica piada d’en Peter. Tot i que d’ alguna manera em vaig comprometre a traduir la piada d’ en Peter, repto a que algú la tradueixi en lloc meu. Jo me l’he llegida uns cops i no soc prou valent ni tinc temps per fer-ho, i el meu vocabulari poètic en català no es prou complert.
L’ únic que faré i que em suggereix la “Piada d’ en Peter” es un intent de PIADA-ZEN que intenti donar una explicació a les vivències “místiques”experimentades en aquesta sortida o en d’ altres, a partir d’ alguns extractes Zen d’un llibre que recomano fermament a tothom:
“El Lleopard de las Neus” d’ un altre Peter, d’ en Peter Mathiessen.
És un diari on es recullen les experiències durant un trekking al Dolpo, Nepal, on barreja sensacions, coneixements de budisme, estats de la ment, vivències zen, costums tibetans, etc.....Simplement espero que aquestes sensacions poètiques Zen del Peter Mathiessen– no es el Peter de la piada - que potser us resultin una mica confuses, us ajudin o complementin les vostres vivències donat el cas, sense pretendre en cap moment donar una explicació als vostres estats mentals, emocions, sensacions o pensaments íntims. No incloc dades tècniques ni geogràfiques perquè ja ho ha fet el nostre Peter en la seva magnifica piada.
PIADA ZEN :
COMENCEM A FOQUEJAR ...........
Neu i silenci, immensitat blanca. La nostra traça s’ endinsa en el llac gelat. No hi ha ningú. Únicament la nostra solitud és advertida pels pics vibrants en roca i els cims escombrats pels vents. La quietud tot ho envolta. Flocs de neu que el vent s’ emporta.
- Perquè mai un floc de neu cau on no li correspon ?
- Perquè tots els pics estan nevats i aquell no ?
( Son Koans, tenen una resposta no-lógica, no val utilitzar la raó)
Aquestes immenses roquetats, intensifiquen el nostre sentiment de transitorietat e insignificança. No som res. Em deixo anar lleuger...., lleuger..... És la adherència, la sensació i el só de cada pas el que m’omple de vida. Soc part de les coses. L’opressió d’aquesta immensitat, explica la por a la impermanencia o la mort, el ànsia amb que consumim els grapats d’ experiència pura, present vital en que som vida, èxtasi, i en que la nostra solitud es dilueix en l’eternitat.
ASCENSIÓ
Llisquem a través de boira i núvols, respirem l’ aire enrarit de la altitud, lliscant sobre el gel relliscós i la neu. Per fi, a través del que semblava un pòrtic de núvols als camins del sol i la lluna, arribem al coll, totalment sense alè i quasi morts de fred. Té calent.
A LA CRESTA
Rellisca un peu, fracció de segon....Les agulles de la por em travessen el cor i les temples.... L’eternitat es creua en el moment present. Pensament i acció no són diferents. Pedra, aire, gel, sol, por a caure i jo som u.
FEM CIM
Una vegada al cim, encara em falta la respiració, escolto el vent en la meva pròpia respiració, el silenci vibrant, el foc a la neu, la vertiginosa ascensió de les roques..... Contradiccions. Tot l’ univers es per mi. L’univers em te tot per a ell.
El mal temps no existeix. Es un estat de la ment ? L’ indiferència en frontel fred i les dificultats no es ni duresa ni ascetisme, sinó que es la tranquil·la acceptació de tot el que succeeix, font de la calma interior. Quan la ment es buida com una vall o un canyó, es descobreix el poder del camí. Obrir-se a l’ exterior deixant que entri tota la vida, i fent esclatar en mil bocins aquesta vella corassa, i expulsar fora la pròpia energia.....Volar. Omplir la pròpia respiració amb la plenitud del ser.
DESCENS I REFUGI
Molt aviat el sol s’ amagarà i la lluna s’ aixecarà lluent en el cel. Ens refugiarem i enamorarem dels miracles corrents. Uns anem a recollir llenya, altres anem a buscar aigua al llac. El xiuxiueig dels amics a l’ arribar la nit, el foc de la llenya fumejant a l’ estufa enmig d' espurnes, els aliments toscos e insípids, les privacions i la senzillesa, i la satisfaccióde realitzar només una cosa en cada moment. A l’ acte mateix d’ inhalar l’aire, resideix el secret, la finalitat de la meditació no es il·luminació, es estar atent inclòs en els moments que restenen d’extraordinari. Es ser del present, exclusivament del present. Portar aquesta consciència del ara a cada succés de la vida ordinària.
Bé......
Són alguns del extractes que he tret d’ aquest llibre.
Des de Prada cal pujar per la D24 fins a Coll de Jau. A 600m ja està nevat: el dia és explèndid i els poblets que anem passant, Catllar, Mosset, són de postal. Veiem un plafò amb un rètol vermell "FERME"... Poc després ajudem a treure el cotxe d'un gendarme atrapat a la neu... Ens recomana no continuar ni amb les cadenes: el vent molt fort que bufa de nord està colgant la carretera. Amb l'ajut de les pales arribem als 1.100m, al Clot del Pasquer. Som molt lluny de l'objectiu i són les 10 tocades però ens protegim amb les màscares de neoprè i comencem a foquejar pels prats tallant la carretera que puja al Coll.
Sigui com sigui, l'itinerari és perdedor doncs no es veu el cim. El millor és prendre direcció W-SW amb el torrent de referència. A 1.600m hi ha unes mines de talc que cal deixar a l'esquerra, i pujar pel bosc, aquí més atapeït i amb més pendent. No és fins als 1.850m que s'obre una mica i entrem de ple a la vall de la Castellana. A 2.000m hi ha una gran clariana tancada pels cims de la Serra. Molt característic i punxegut és el Salt del Burro i a la seva esquerra el Roc de Madres, que deixarem per un altre dia: no tenim ganes de fer servir el frontal.
Tot i així decidim pujar a Núria pel mòdic preu de 12,45 euros... això si, pots pujar al telecabina de l'alberg del pic d'Aguila...però no et deixen baixar esquiant!!! No fós que n'abusessis i baixessis més d'un cop! Uns altres bandolers... i com no, també de la Gene... estem ben arreglats.
S'obren nous espais: veiem els ports de l'Artiga, el de Lladorre, i els Pics de Broate i Salibarri, i el camí al Pic de Puntussan... hi haurem de tornar!
Amb l'objectiu davant tirem amunt, amb la Pica darrera. Ens pesen els metres que portem o la columna d'aire d'aquest m... anticicló? El coll de més a l'esquerra, on pugem, no és el bo. Flanquejem cap a l'est i accedim al coll central. El cim queda a l'esquerra. Els darrers metres són de fort pendent. Finalment cal agafar el piolet per superar el darrer ressalt, fns arribar al planer cim on hi ha una fita.
Dibuixem properes travesses en la cara nord d'aquesta muntanya amb el refugi de Bassiés als fons, i contemplem moltes muntanyes. Just davant: Montcalm, Pica, Sotllo, Broate, Salibarri... més a l'oest Montroig, Valier, Mauberme... i les muntanyes de l'Ariege.
Aquesta excursió és un clàssic de la zona. La dificultat principal, a diferència del dia anterior, ha estat seguir un sender-trintxera de raquetaires. Es comença a un parell de km del poble, al pàrking de Campo Fiscalino (3€/dia).
Des del pàrking d’Ücia Pederü, a 1.548m, pugem al Refugi de Senes, seguint una pista trepitjada. Aquesta zona, Parc Natural de Fanes-Senes, és menys escarpada que les Dolomites que hem vist fins ara, i des del refugi hi ha moltes possibilitats per a l’esquí.
Fins la propera !!
