13 de des. 2004

Piada - Tuc de Bargadera 2584m - 12/12/2004

Enviat per Sergi B.
Àlvar, Jordi G., Carles L., Lluís, Pili V., Berta, Jaume, Luís Javier, Sergi B.
+/-1. 200m , 4-5h ascens, 1h30’ descens.

Fantàstica descoberta de la Vall de Sarrahèra amagada sota la cara Nord de Pic de Sarrahèra.

Després de la ressaca del pont i pensant en fer una sortideta tranquila de "post-pont", a les 8:00 h del matí preparàvem bàrtuls a la boca nord del túnel de Viella per anar a la Tuca de Betrén. Després de resseguir la pista que, sortint una mica abans de la boca passa per sobre el túnel, i pujar un trosset entre bosc, ens calcem els esquís i vall amunt anem descobrint les parets de la cara nord del Tuc de Sarrahèra.

La vall s'obre i comencem a pensar en el dibuix que deixarem en la neu pols sobre la qual estem obrint traça. Anem guanyant alçada ja entre roques i "tubets" fins arribar una mica més amunt del coll de bargadèra. La Tuca de Betrén és més baixa i a més està més lluny que el Tuc de Bargadèra, així que fem cap al bargadèra tot grimpant (uns més que els altres, fins a tres vies diferents per fer cim...).

Descens espectacular per una neu pols seca on anem deixant dibuix entre crits de oh !!, uhhh!!, si !!, iupi !!.

Fins la propera !!
Sergi B.

Piada - Tuc del Port de Vielha 2605m - 11/12/2004

Enviat per Carles Ll.

Punt de sortda: Boca nord del Tunel (1400m)
Desnivell: +/- 1205m
Horari: Tot depen de quan corris. Posem 3h30 de pujada.
Esquiadors: Luis ("surfero"), Montse, Maggi, Jordi G., Alvar, Carles ("palilleros")

Dia clar i temperatura fresca a l'ombra. Tot i que ens calcem els esquis ben aviat, no trobem continuitat que a partir del refugi de Pontet, en sortir del bosc. La neu primer crosta va tornant-se pols a mida que guanyem alçada. Dimecres passat va caure un pam de neu fresca, i en aquests vessant obacs en que al desembre no s'apropa el sol, la neu es manté genial per esquiar.

Dalt del cim, la vista es excelent, primer pla sobre la vall de Mulleres, les Maladetes treuen el cap al darrera. Però el millor, la baixada. Per qui no l'hagi fet, no son pales fortes, però sí amb continuitat. Practicament no s'ha de remar enlloc, i la neu ... que bona estaba! "Grande Course" recomanable de totes totes i ideal per estrenar botes.

Aquesta neu s'ha d'aprofitar quan un se la troba. Extrany sindrome aquest en que tornes al cotxe a la tarda amb més ganes encara de les que tenies al matí en sortir.

Anims, a esquiar!

10 de des. 2004

Piada - Bigorra Traverse - 4 a 8/12/2004

Escrit per Peter C. i Manel C. Enviat per Jaume J

4th to 8th/12/2004 In alphabetical order: Berta, Carles, Jaume, JoanManel, Manel, Peter, Ricard and Roger.

Quina travessa!

...al final teniu la piada que ha escrit en Peter Collins, thanks!!! No patiu: en Manel ha promès una traducció adaptada...

5 dies entre la Mongie, Caderoles, Aygües Cluses, Bareges i el Neuouvielle, amb bon temps, dormint en refugis i cabanes:

1er dia, +85Om; Artigues-La Mongie 1.350m - Ref. Campana de Cloutou 2.225m

2on dia, +750m / -825m; "els tres colls" Hourquette de Caderolles 2.495m - Col de Gourguet 2.405m - Col d'Aumar 2.385m - Ref. d'Aubert 2.150m.

3er dia, +1.050m / -1.050m; Col d'Aubert 2.498m - Estany Negre 2.200m - Pic de Madamete 2.657m - Cabana d'Aygües Cluses 2.150m.

4rt dia, +1.00m / -925m; Col de Bareges 2.450m - Pic d'Aygües Cluses 2.620m - Cabana - Hourquette Nere 2.465m - Lac de Bastan - Hourquette de Caderolles 2.495m - Ref. Campana de Cloutou 2.225m.

5è dia, -850m; Descens a Artigues 1.350m.

Escrit de Peter C.
Had you been driving up the tortuous road which leads from Artigues to La Mongie at 12 ‘0’ clock on Wednesday 8th December 2004 you would have been greeted with a curious sight. You would have seen seven unshaven men and one young woman in the process of stripping to their underwear, rubbing themselves down with wet towels, getting dressed again and then engaging in exercises reminiscent of Tai Chi or Yoga. They would all have been distinguished by a look of manic glee in their eyes. Strange as it may appear, these were not members of some strange religious cult despite the ecstatic look on their faces; they were in fact members of the Club Excursionista de Gracia returning from their most recent ski tour through the Parc Naturelle de Neouvielle.

The expedition had begun in Barcelona the previous Friday and I, the sole English member of the Catalan group had driven up with Jaume, Berta and Roger to the Val d’Aran, whilst Ricard, Joan and Manel made their way separately. The group joined together and enjoyed Carles’ hospitality in Casarilh before heading off with him the next morning towards La Mongie. The drive through the foothills of the Pyrenees, though beautiful because of the autumnal trees that refused to accept the onset of winter, did not bode well. There was snow, but not much, in the mountains to the north. We wondered whether we would be able to make the traverse planned.

The tour proper started on a curve on the road which is used as a route for the Tour de France, a little bit further than Artigues, at about 1350m. We equipped ourselves with all we needed for five days and started on the first leg. Despite the weather forecast that had indicated poor weather, there were only a few clouds, which during the course of the afternoon dissolved, allowing the sun to push through. There was a group ahead but they seemed to be taking a different route to ours. Getting started again after a summer is always a challenge and this was no exception. Would all the equipment function correctly? Would the skins stick? Would the boots rub? Would my legs buckle under the weight of the sack? Would I understand anything they were saying in Catalan? All these worries dispersed as we got into the rhythm of the first ascent. We were headed towards the Refuge de Campana de Cloutou, a well equipped but unmanned refuge situated by the Lac du Campana at 2225m. The route, on foot to start with, through lack of snow, and then soon after on skis, winding its way past lakes and through pine woods, was an excellent introduction to the tour. Not too exhausting but not too easy either. Hard enough to make you feel you had accomplished something when you got there, but not so tiring that you couldn’t take in the magnificence of the mountains and the snow covered lakes rising terrace-like towards the peaks, a landscape not unlike the Aigues Tortes.

The hut, a simple tent-shaped structure, afforded us all we needed when we arrived in the late afternoon.
We had collected water from the river earlier and the wood-burning stove in the centre of the hut provided warmth. Our first attempt at catering with the selection of camping cookers gave us a selection of gourmet dishes ranging from fideua to spaghetti and I distinguished myself by overturning Manel’s campstove and throwing most of the contents of my pan over the table and over him. I still have a lot to learn.

We had been surprised by the fact that the group that was ahead of us had not arrived before us and we became increasingly perturbed by the fact that they were still not there well after dark. At 6ish they were spotted a short distance away, but it was not until 7 that they finally rolled in. It was only when they appeared that we could understand why they had taken so long. Their equipment was original for a mountain walk in December. No Gore-Tex, no map, no compass, no headlamp, no skis, no snow-shoes! They were wearing jeans, some had summer walking boots, and a few of them had gaiters. They had climbed the 800 metres from the road by foot! And this was not the only thing. They had brought with them all they needed to celebrate ‘reveillon.’ Rum cocktails, champagne, liqueur de prunes, cassoulet, chestnuts, a Discman with loudspeakers – the works. They were determined to have a good time and a good time they had – singing, laughing, telling jokes until exhausted they collapsed in heaps all round the hut. The following morning was an obstacle course as we climbed over the bodies scattered in the kitchen and around the tables.

Our route for day two was a long one, needing countless skin changes. Our destination was the refuge by the Lac d’Aubert and we had to cross a landscape over cols, on snow -covered lakes, and down pine-clad slopes to get there. The first climb took us to the Hourquette de Caderolles at 2495 metres. The ski down was our first descent of the trip and the mixture of ice and crust saw us taking our first few turns with care and the adrenalin rush which comes from the uncertainty of the legs after a summer’s rest. The weather was stupendous and the views of the wide open valley helped to remove the fear. The next couple of hours took us across more than one snow-covered lake and over fields of powder glinting in the sun. There isn’t a way to describe effect of sun on snow that isn’t a cliché. The snow sparkled like diamonds – dammit! We wound our way around the western edge of the valley over two more cols before reaching the col d’Aumar on the southern edge at 2381m and dropping past the Lac D’Aumar to our final destination, the chilly, high-roofed hut beside the Lac D’Aubert at 2418m. As we arrived, the sun was setting and we settled in for a long, freezing evening, watching the temperatures recorded on Ricard’s thermometer confirming the cold registering on our rapidly cooling feet. The condensation of our breath curled up, merging with the steam from the boiling water in the pots. Even Manel struggled to find humour in the surroundings and we all retired to the bunks when our feet could stand it no longer. I think I was wearing more layers of clothing than during the day!

We awoke to Jaume’s cries of ‘son las vuit’ and clung to our nests for as long as we could before struggling out and into the hut. The sun finally penetrated through the ice on the window, illuminating the word ‘Hola’ which some joker had traced in the ice the day before. Glad to be up and on our way again and in the morning sun, our route skirted around the eastern side of the lake, providing us with increasingly impressive views of Neouvielle, a trapezoid block soaring from the western edge of the lake. We could see the four members of a group from Avila retreating, insect-like from an attempt on the summit that they had started before the sun had risen. As we slid around to the north east of the lake to the Hourquette d’Aubert at 2498 we were rewarded with stunning views of a necklace of lakes dropping down the valley and the sheer mountain sides of the Posets in the far distance. A ski down the the Lac Nere followed and then a climb up to our first peak of the trip, the Pic de Madamete at 2657. We met a couple of Basques coming down at the col and we made the last 100 metres on foot. It was satisfying to have made our first ascent, and with the sky still blue, the evening’s hut visible in the valley below at the bottom of north facing slopes of enticing powder, and the 360 degree views of mountains we could enjoy it to the full.

The last of the sun’s rays were just climbing up the wall of the hut when we reached the Cabane d’Aygues Cluses at 2150m. Jaume had predicted that it would be the ‘pitjor’ of the four nights, a prospect that caused me some anxiety because it was difficult to imagine a more miserable hole than that of the previous night. The cabin was tiny, a raised platform covered with four roughly cut rectangles of foam to serve as bedding and a fireplace in the corner to provide warmth. We set off in two groups to collect wood and water and as night fell we retreated to the hut to cook and huddle around the fire. I don’t think anyone could have been untouched by the magic of the place. The fire we got going was huge and sent out waves of heat which filled the place and left a scent of pine cones. The socks hanging up to dry provided a Christmas note. The light of the fire, together with the few candles in bottles created a dance of yellow light and shade as we clambered over each other, preparing our dinner, trying not to upset the stoves. Ricard, the Ferran Adria of the mountains sat Buddha-like under the Estelada he had brought, sharing out his gourmet Pasta alla Putanesca whilst others chewed at embutidos and cheese. A steady stream of ( for me half-understood ) jokes emanated from the ever cheerful Manel, and when you went outside to pee and closed the door on the warmth behind you the cold and the number and brightness of stars in the winter sky quite simply took your breath away.

We awoke the following morning after a somewhat sleepless night. The enchantment was all very well but sardines had it easy compared to our sleeping arrangements and sardines don’t have to cope with the orchestra of snores, carefully timed and varied in volume to prevent you from screening them out. Perched precariously on the edge of the platform nearest the fire, with my knee dug into the concrete for balance, I couldn’t help thinking of the children’s song ‘There were eight in the bed and the little one said ‘roll over, roll over’ They all rolled over and one fell out, there were seven in the bed and the little one said ‘roll over, roll over’ etc etc etc.

We left our cooking things and spare clothing in the hut to pick up on our return and headed toward the Pic d’Aygues Cluses at 2620m. A straightforward climb to the col over a gently undulating bank took us through snow that promised well for the descent to follow. We abandoned ski poles and clung to rocks and our ice axes for the final climb to the peak along a worryingly sheer ridge. After enjoying a few moments on the peak we retreated due to the clouds massing in the south and the east and heading our way. We still had a long way to go to return to the cabin of the first night. The descent that had had our mouths watering on the way up lived up to its promise and we flew down yelping cries of delight and carving pigtails through the powder. Two cols later, the Hourquette Nere at 2465 and the Hourquette de Caderolles at 2495, a long valley traverse including a lake-crossing whose ice was far from certain, and a descent in the twilight and we were back at the Campana de Cloutou. By the last night we were becoming adept at the search for wood and we returned from the woods with our rucksacks full of branches and dead trees under our arms. The scene was set for a festive last night. The wood burning stove, carefully stoked by Manel, sent out heat to raise the temperature to over 20 degrees. It was only when we noticed that the escape pipe was turning red that we realised that we might have overdone it. Food was pooled and we could gorge on the remainsof our provisions, working our way steadily through the bars of chocolate and turron which Carles had saved for the last night. Manel provided a running description of the film apparently visible through the glass of the stove – something about a hero failing in the fight against a fire destroying a building, as far as my Catalan would let me understand!

And then it was the last day and the descent to the cars. A good six inches of snow had fallen during the night, concealing the rocks and the holes into which we crashed and tumbled and against which we scraped and scarred our skis. We were lucky to come away unscathed because the treachery of the hidden obstacles was added to by the consistency of the snow which resembled quick drying cement and made turning almost impossible at times. However the descent through the trees was beautiful and when at times the mountains appeared through the whiteness of the mist and you could see the peaks and the sharp blue beyond, it sent your spirits soaring. We arrived at the road drenched with sweat and threw off our clothes with immense relief. Five days away from warm running water has its consequences.

The trip back to Barcelona was broken by quite excellent meal at ‘Er Occitan’ in Bossost in the Val d’Aran. What a privilege to be cooked for and served after four nights of pasta cooked on a camp stove. We ate very well.

Is the best of the tour like this the delight you experience when it is over? Certainly I was immensely relieved to have made it and I am appreciating the comforts of home. I think however that it is for the richness and the completeness of the experience that we put ourselves through the experience again and again. It isn’t any one thing: It is not just the meditative state you enter when climbing up or the thrill of skiing down. It is not only the ecstasy of the mountains, or even the real camaraderie (and I think this tour will remain in my memory as one in which the group worked outstandingly well together, providing solid mutual support, so essential in the mountains) It isn’t just the satisfaction of doing something physical all day when our lives are normally so cerebral. It is the mix. And when you look back you forget the blisters and the exhaustion and the fear and when the next tour is advertised you say to yourself ‘OK – It’ll be fun’

Versió Zen, per Manel C.
Si els agents Malder i Scali haguessin conduït per la tortuosa carretera que ascendeix des de Artigues a la Mongie cap a les 12:00 del divendres 8 de desembre de 2004, haurien obert un nou “Expedient–X”:

Haurien vist 7 “tiarros” i una “tiarreta” arrancant-se una extra-capa de greix amb rasqueta entre el polartec-100 i el windstoper o gore, seguint amb un procés de “bany de fricció per osmosis amb estovalles humides marca babe....”.

Però el que més destaca de l’ escena es l’ èxtasi residual que il·lumina les pupil·les dels seus ulls.

Son maníacs ? Són membres d’ un culte estrany ? Que han experimentat ?

Bé.... Aquest podria ser un fragment de piada “estil-Manel”, però penso que seria embrutar la poètica piada d’en Peter. Tot i que d’ alguna manera em vaig comprometre a traduir la piada d’ en Peter, repto a que algú la tradueixi en lloc meu. Jo me l’he llegida uns cops i no soc prou valent ni tinc temps per fer-ho, i el meu vocabulari poètic en català no es prou complert.

L’ únic que faré i que em suggereix la “Piada d’ en Peter” es un intent de PIADA-ZEN que intenti donar una explicació a les vivències “místiques”experimentades en aquesta sortida o en d’ altres, a partir d’ alguns extractes Zen d’un llibre que recomano fermament a tothom:

“El Lleopard de las Neus” d’ un altre Peter, d’ en Peter Mathiessen.

És un diari on es recullen les experiències durant un trekking al Dolpo, Nepal, on barreja sensacions, coneixements de budisme, estats de la ment, vivències zen, costums tibetans, etc.....Simplement espero que aquestes sensacions poètiques Zen del Peter Mathiessen– no es el Peter de la piada - que potser us resultin una mica confuses, us ajudin o complementin les vostres vivències donat el cas, sense pretendre en cap moment donar una explicació als vostres estats mentals, emocions, sensacions o pensaments íntims. No incloc dades tècniques ni geogràfiques perquè ja ho ha fet el nostre Peter en la seva magnifica piada.



Neu i silenci, immensitat blanca. La nostra traça s’ endinsa en el llac gelat. No hi ha ningú. Únicament la nostra solitud és advertida pels pics vibrants en roca i els cims escombrats pels vents. La quietud tot ho envolta. Flocs de neu que el vent s’ emporta.
- Perquè mai un floc de neu cau on no li correspon ?
- Perquè tots els pics estan nevats i aquell no ?
( Son Koans, tenen una resposta no-lógica, no val utilitzar la raó)

Aquestes immenses roquetats, intensifiquen el nostre sentiment de transitorietat e insignificança. No som res. Em deixo anar lleuger...., lleuger..... És la adherència, la sensació i el só de cada pas el que m’omple de vida. Soc part de les coses. L’opressió d’aquesta immensitat, explica la por a la impermanencia o la mort, el ànsia amb que consumim els grapats d’ experiència pura, present vital en que som vida, èxtasi, i en que la nostra solitud es dilueix en l’eternitat.

Llisquem a través de boira i núvols, respirem l’ aire enrarit de la altitud, lliscant sobre el gel relliscós i la neu. Per fi, a través del que semblava un pòrtic de núvols als camins del sol i la lluna, arribem al coll, totalment sense alè i quasi morts de fred. Té calent.

Rellisca un peu, fracció de segon....Les agulles de la por em travessen el cor i les temples.... L’eternitat es creua en el moment present. Pensament i acció no són diferents. Pedra, aire, gel, sol, por a caure i jo som u.
Una vegada al cim, encara em falta la respiració, escolto el vent en la meva pròpia respiració, el silenci vibrant, el foc a la neu, la vertiginosa ascensió de les roques..... Contradiccions. Tot l’ univers es per mi. L’univers em te tot per a ell.

El mal temps no existeix. Es un estat de la ment ? L’ indiferència en frontel fred i les dificultats no es ni duresa ni ascetisme, sinó que es la tranquil·la acceptació de tot el que succeeix, font de la calma interior. Quan la ment es buida com una vall o un canyó, es descobreix el poder del camí. Obrir-se a l’ exterior deixant que entri tota la vida, i fent esclatar en mil bocins aquesta vella corassa, i expulsar fora la pròpia energia.....Volar. Omplir la pròpia respiració amb la plenitud del ser.

Molt aviat el sol s’ amagarà i la lluna s’ aixecarà lluent en el cel. Ens refugiarem i enamorarem dels miracles corrents. Uns anem a recollir llenya, altres anem a buscar aigua al llac. El xiuxiueig dels amics a l’ arribar la nit, el foc de la llenya fumejant a l’ estufa enmig d' espurnes, els aliments toscos e insípids, les privacions i la senzillesa, i la satisfaccióde realitzar només una cosa en cada moment. A l’ acte mateix d’ inhalar l’aire, resideix el secret, la finalitat de la meditació no es il·luminació, es estar atent inclòs en els moments que restenen d’extraordinari. Es ser del present, exclusivament del present. Portar aquesta consciència del ara a cada succés de la vida ordinària.

Són alguns del extractes que he tret d’ aquest llibre.

Bon profit i bones piades !!!
Fins aviat,

29 de nov. 2004

Piada - Pic d'Alba 3118m - 28/11/2004

Manel B., Berta i Jaume
+/-1.400m , 4-5h ascens, 1h30’ descens.

Primer 3mil amb esquís de la temporada!

De bon matí, passades les boires de la plana hem arribat a l’Hospital de Benàs, a 1.754m. Allí mateix ja es comença a foquejar. La neu és escassa als vessants sud, i als nord no en sobra, però suficient. De fet hi ha més neu en aquesta alçada que per sobre els 3mil metres, on el vent ha castigat la zona.

Volíem pujar per la canal de la Coma de Forau Tancau, però poca neu... i hem anat a buscar l’itinerari normal i també directe entre la Tuqueta Blanca i el Pic de Paderna. En aquest punt és obligat el pas per una canal molt dreta i avui gelada al matí i a la tarda.

La pujada segueix una valleta orientada a nord amb la cresta de la Tuca Blanca a la dreta, molt bonica.

A uns 2.900m, ja sense esquís, cal remuntar una canaleta, a la primavera carregadíssima de neu, però avui amb més roca de l’habitual. Un cop dalt, es progressa per petites pales i corredors de neu, i sense dificultats s’arriba a l’avantcim. D’aquí al cim cal seguir uns metres de cresta aèria i amb algun “passet”. Bones vistes en totes direccions i més neu cap a l’Aran que en aquesta zona.

Neu crosta primer, dura després i una mica transformada a la part final... esperant la gran nevada!

Puríssima: si tot va bé, 5 de nosaltres farem travessa per la Bigòrra, al nord del Neouvielle entre Bareges i Sant Lary (variant de la descrita al Vèrtex 173). La travessa promet, però cal carregar sac i menjar per 4 dies, doncs els refugis o aixoplucs no estaran guardats.

Bones traces!

22 de nov. 2004

Piada - Tuc de la Salana 2482m i trobada cegesqui - 21/11/2004

+/- 800m, 2-3h pujada...
Fantàstic dia d'esquí de muntanya: força neu, temps explèndid, magnífiques vistes i, sobretot, bona companyia: 38 esquiador@s!!! i una traça més que llarga!!!
Des dels Banys de Tredós ens hem enfilat per la coma de Montaner fins als pletius de la Salana. D'aquí hem anat a buscar, uns per la dreta i uns per l'esquerra, el collet situat a l'oest, remuntant els darrers metres per un terreny on el vent i el sol han fet de les seves.

Dalt del cim ens hi hem retrobat TOTS i hi ha hagut temps per contemplar moltes muntanyes, des de la Pica fins al Possets, passant pel Mauberme, el Valier o el proper Montardo.

La baixada: uns pel mateix itinerari, altres per la cara SE. Segur que n'hem fet en millors condicions, però ningú a pres mal ni a calgut treure els frontals.

Felicitats a tots per la trobada i el sopar, amb 44 participants, i, sobretot,
bones traces!

15 de nov. 2004

Piada - Tuc dera Salana 2480m - 14/11/2004

Enviat per pasdeguia.

Fantàstic inici de temporada d'esquí de muntanya a la Val d'Aran. Tota la vall sota un mantell blanc que oscila entre els 20cm i 1'5m de neu recent caiguda.
Cim: Tuc dera Salana 2480m
Punt de partida: Banys de Tredòs
Desnivell: 800m
Horari: 2'45h de pujada i 1'30 de baixada (a ritme de senyors, això si)
Estat de la neu: Polç fonda a la vall, polç ventada a la carena
Condicions metereològiques: Hem estat entre els -7 i -8 graus de temperatura, el dia ha estat a estones amb sol i estones amb nuvols baixos portats pel vent fort del Nord, el qual s'ha fet notar sobretot a la carena i el cim.
Participants: Carles, Jaume, Àlex, Manel, Berta, Lluís (nou colega de la vall) i Ricard.

Després d'un bon i tranquil esmorzar, amenitzat amb música, hem procedit a la presentació del menjar d'atac del Manel, els nous Conguitos, amb un breu debat sobre la multiculturalitat. Un cop les vaques ha deixat el camí lliure del túnel de Viella, el lluis ha pogut arribar i hem iniciat l'aproximació amb cotxes cap als banys de Tredós.

La pista d'accés és practicable amb 4X4 o cadenes, absteniu-vos conductors mediocres !!

A uns 200m dels Banys hem deixat els cotxes i hem iniciat la feixuga tasca de desenganxar les pells, les quals portaven ja alguns mesos tranquiles (Jaume apart), després d'això ens hem dedicat a la noble tasca d'obrir traça, feina no gens menspreable donada l'acumulació de neu. Si, si, insisteixo, MOLTA NEU !!

Bona Temporada !!

10 de nov. 2004

Quan la neu veus arribar...

Enviat per pasdeguia.

Posa els esquís a encerar !!

Proverbi cegesqui del segle I abans de la nevada final.


Amb això posem a hivernar el cegestiu i gaudim de l'hivern al cegesquí

Bones traces

14 de set. 2004

Sopar ritual cegestiu i esperits inuit

Enviat per Manel C.

Comparteixo l' opinió d' en Ramon. Que heu estat fent aquest estiu ? Segur que hi ha algú que no ha parat i començara la temporada a tope. En el meu cas he fet "panxing", hi he passat uns mesos una mica tàntrics sense trepitjar un gr ni un tros de gespa que no sigui urbà i embrutant els meus chakres i espirit. Començo des d' aquest moment a calentar motors. Com l' any passat em va funcionar començar la temporada possant-me els esquís amb pluja i amb una condició física patetica, espero repetir la tècnica. No estaria a mès un bon sopar.
Penso que ens hauriem de prendre lo del sopar seriosament. L' argument basic es que si no fem un sopar ritual, els espirits protectors de les neus que ens han anant coneixent, adoptant i donant-nos seguretat cada temporada d' esqui de muntanya ens abandonin i a la vegada es retrassi una mica la neu.
Es el cas dels espirits dels esquimals - paraula que significa "menjadors de carn cruda", no cal que anem a un restaurant japonès o menjem "bistec tàrtar" cru, penso que els espirits no seran massa exigents - tot i que ells s' anomenen "unangan inuit ". Creuen en multitut d' espirits, localitzats a les persones, animals, indrets i objectes inanimats - com ARVA, pala, cantimplora, frontal, isostar, etc ... cadascú que busque on cregui - i 3 classes de forces humanes: l' espirit inmortal, l' alé i el calor del cos - pareu atenció en demanar all-i-oli i dutxar-vos abans del sopar - i l' anima.
Bé ...no m' enrotllo més, penso que per tenir un bon auguri i una bona temporada de neu cal que fem el sopar ritual aviat. Penso que la idea del "aquell que tots escolten" - jefe en inuit - Carles Ll. es molt bona. Fins i tot podriem instituir-la a l' inici de cada temporada. O bé fixem data o quedem pel primer cap de setmana amb neu i aprofitem la sortida amb previsió de meteo bona o dolenta. Penseu com diu "el guru de la neu" d' en Jaume, que "el mal temps es un estat de la ment".
Fins aviat,
Resposta a email de Ramon O.
Ja fa dies que estic pensant en això del sopar i no ho vec molt clar, mes aviat em fa una mica de por. Penso que el Carles vol crear un ambient cordial avans d'iniciar un llarg ivern d'encigalades; ell i el Roger que está molt calladet, s'han estat entrenant tot l'estiu.
Rera l'oferta d'un sopar s'amagan una serie de preguntes: Heu estat entrenant? teniu els cantos ben esmolats? les pells llisquen be? Atipeu-vos el dia del sopar perque hi hauran molts caps de setmana que no tindrem ni temps de fer un mos, ... Tot això es el que ensumo que hi ha rera un inocent sopar cordial i divertit.

20 d’ag. 2004

Andes de Xile i Argentina amb esquís - juliol i agost 2004

“...la calle más larga, el río más ancho, la montaña más alta...” deia la cançó de moda a Argentina aquest darrer mes d’agost, i quan més la sentia més entenia la grandesa d’aquest país. Tenen el que ells anomenen “la argentinidad al palo”. En aquesta part de l’hemisferi sud i en ple hivern, mirant els immensos paisatges hi veus constantment la seva bandera, amb el blau cel i el blanc dels cims dels Andes nevats o les pinzellades de núvols que hi deixa el fort vent.

Les paraules Argentina i Andes ens aboquen a l’Aconcagua i els seus prop de 7.000m, però més al sud, encara que perden alçada, les muntanyes guanyen en qualitat de neu i les possibilitats que se’ns obren per a l’esquí de muntanya es tornen inabastables en unes soles vacances. En la primera part d’aquest reportatge us faig cinc cèntims de tres zones d’Argentina: Cajón Grande a Mendoza, Caviahue al nord de la Patagònia i Bariloche més al sud.

En la segona part ressenyo volcans de l’Araucania xilena i de la zona de Santiago de Xile.

Queden, però, centenars de projectes per altres anys com per exemple el volcà Domuyo, el Sosneado o algun dels cims, encara verges per l’esquí!, al sud de la Patagònia.

1a part
Cajón Grande: còndors, cavalls, termes, asados, i grans pendents

De Mendoza a San Rafael, tastant els vins de la província, és clar!, i després Malargüe i un tros de la famosa Ruta 40 que baixa pel costat argentí dels Andes, fins a Las Loicas.

Si al poble no hi ha neu, val la pena pujar al refugi a cavall amb els posteros: són 20km resseguint el Río Grande fins els 2.025m on es troba el refugi. És fàcil imaginar-lo a l’estiu, ple de gent que ve a fer banys termals, però al juliol això només és terreny per als esquiadors de muntanya i totes les “piscines” són per a nosaltres.

El lloc està presidit pel Cerro Campanario, cim de 4.042m molt bonic. Dues grans valls molt amples d’uns 10km de llargària s’obren d’est a oest, separades per la Cuchilla de las Overas. En general no és un terreny propens a les allaus, però cal vigilar les zones on el vent hi acumula plaques, o les hores després de grans nevades. Hi ha ascensions per a tots els gustos i orientacions. Això sí, quan més a l’est i a prop de Xile millor és la qualitat de la neu i el seu gruix.

Cap de Meneco 2.950m; 30/07/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-950m, 4h ascens i 1h baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.

Excel·lent mirador del Cerro Campanario. Cal creuar el riu davant del refugi fent acrobàcies sobre uns cables de ferro i després recórrer 2km totalment plans (ideals per al Kite-Ski) fins els pendents que baixen del coll. L’orientació és nord, així que cal matinar perquè el sol hi pica de valent i estem a una latitud equivalent a la del Marroc. Amb amples llaçades s’arriba dalt i s’obren nous espais: el Volcancito cap al sud i les canals del Cerro Campanario, molt dretes, just al davant. De totes maneres l’ascensió al Cerro té passos de roca difícils i per un terreny molt descompost.

El descens, sota la mirada dels còndors, el fem pel camí de pujada, espantant llebres i guineus. Al refugi ens espera una pensió més que complerta: pollo al disco, asado i vi malbec. I abans de tancar-nos al sac, res millor que un bany a 39ºC sota la lluna plena?

Cerro del Callao 3.310m; 31/07/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-1.500m, 6h ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD. Dificultat esquí: S3/S4.

Excursió llarga i molt variada, amb trams de fort pendent i orientació sud que conserven molt bé la neu pols. Des del refugi cal tirar enrere per vorejar l'extrem més baix de la Cuchilla de las Overas. Ja a l’altra vall, es creua l’Arroyo Turbio i es progressa fins a la segona torrentera per pujar cap a unes franges rocoses, molt característiques de la zona. El tros final és dret i s’ha de buscar el millor pas per evitar les cornises.

Arribem a 2.600m dalt d'un gran altiplà que cal travessar fins a sota el cim, format per vàries torres i diverses canals més o menys amples. Triem una de la dreta d'uns 35º, i que al tros final es converteix en un laberint de gendarmes de roca. Deixem els esquís al coll, a 3.200m, on bufa un vent fort, i en 30' fem cim i moltes fotos.

Des del cim és possible el descens per les pales orientades a l’oest, però tenim els esquís al coll i allí retornem. Val la pena: la neu i el pendent ens fan gaudir. Tornant cap al refugi encara hi ha possibilitats per a descobrir noves pales i racons, així com buscar els millors passos per la sortida de l’endemà.

Cuchilla de las Overas 3.030m; 1/08/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-1.250m, 5h30' ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.

Aquest itinerari s’enfila des del mateix refugi per la carena que divideix la vall de Cajón. Fins que no s’arriba al fil divisori, el pendent és fort i glaçat en algun tram, però un cop dalt l’únic inconvenient és el fort vent que hi bufa i alguna cornisa fàcil d’evitar. Des d’aquí cal anar progressant en direcció oest, durant uns 6km, fins al cim, fent petites pujades i baixades, i descalçant els esquís en algun tram on el vent ha deixat les roques descobertes.

La vista del Cerro Campanario des d’aquest punt permet imaginar nous itineraris. També ens sobta la vista d’un volcà capat, el Descabezado. La tornada l’hem fet resseguint la carena, però fent el descens per unes pales oposades a les de pujada en les que ja ens havíem fixat el dia anterior.

De nou al refugi, hem compartit sopar amb un gaucho, en Belisario, que ens ha ajudat a posar noms als petits cims que hi ha a la Cuchilla de las Overas o de las Ovejas.

Caviahue: l’energia del volcà

Dilluns dia 2 s'ha llevat nevant... Avanço la retirada i marxo cap als freds del sud.

Si bé el camí més curt seria baixar per la Ruta 40, resulta més ràpid i amb millors combinacions de transport públic anar de Malargüe a Neuquén en un bus nocturn, i després prendre un altre transport en direcció Zapala.

Caviahue, a 1.600m d’alçada, és un poble curiós: la gent s’hi mou amb motos de neu i orugues-ratrac. És on l’exèrcit argentí entrenava al personal que destinava a la seva plataforma de l’Antàrtida, ja que gaudia d’unes condicions d’innivació i temperatura semblants. A prop del poble hi ha la “Fábrica”, complex termal que genera electricitat a partir de la força del volcà, i on també hi ha uns banys amb poders curatius.

Més que recomanable és l’allotjament al Refugi d’en Caniche al bell mig del poble, i des d’on es poden fer vàries excursions al volcà, a les cascades del Río Agrio o a un petit corredor de 200m de desnivell visible des del menjador.

Volcà Copahue 2.953m (cràter a 2.820m); 4/08/2004
+/-1.300m, 5h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.

Això és la Patagònia! Ha estat tota la nit nevant sobre la neu que ja hi havia... Però el dia s'ha llevat amb sol i he tirat amunt, esquís als peus des del mateix poble.

L'ascensió és molt bonica: primer es creua un bosc d'araucàries aucanes, arbres espectaculars de l'època dels dinosaures, i després és anar fent en direcció oest cap al volcà, creuant unes petites pistes d’esquí amb tres remuntadors. Hi ha una zona de poc pendent entre els 2.000 i 2.300m i a continuació es redreça resseguint una morena que baixa d’una obertura al punt més baix del cràter, a 2.820m.

Dins del cràter hi ha una llacuna glaçada, amb sols dues obertures de color turquesa. Cal dir que els dos aixoplucs que es ressenyen en algun mapa estan destrossats per les recents erupcions dels anys 1.995 i 2.000, en el record de tots els caviahuencs perquè van deixar el paisatge cobert de cendra i de blocs de glaç del cràter.

A la baixada, neu pols fins la porta del refugi. I ha caigut la nit i ha començat a nevar de nou. Dins, però, he compartit històries i aventures amb aquests argentins tan hospitalaris que fins i tot parlen de la crisi que pateixen amb un desbordant sentit de l’humor. Com diuen ells amb ironia: qué boludos!

Bariloche: les portes de l’autèntica Patagònia

Un nou trajecte nocturn m’ha portat a San Carlos de Bariloche. Hi he arribat a les 7 del matí, amb un fred glacial, però aquí és fàcil de combatre: és una ciutat turística, plena d’allotjaments i famosa per les seves xocolateries i altres ofertes gastronòmiques.

Bariloche és a la riba sud est del llac Nahuel Huapi, per sobre els 800m d’alçada i envoltada per boscos i cims nevats. Hi ha complexos d’esquí i la seu del Club Andino, on es pot trobar informació i companys per fer sortides i travesses.
La muntanya més alta i atraient de la zona és el Cerro Tronador, de 3.554m. Però a l’agost el fred és molt viu i el dia massa curt per intentar-ho. Cal tenir en compte que en aquesta zona de la Patagònia, sense arribar als extrems del Parc Nacional del Paine, més al sud, el temps és molt canviant i ho fa molt ràpidament. Les travesses, amb molt bona xarxa de refugis, són recomanables més avançada la temporada als mesos de setembre i octubre.

Cerro Chall-Huaco 2.054m; 6/08/2004
+/-800m, 2h30' ascens, 35' baixada.
Dificultat global: F. Dificultat esquí: S2.

Com el Taga però a la Patagònia, amb Bariloche i el llac Nahuel Huapi als peus.

Aquest cim és de les sortides més senzilles a fer des de Bariloche i de fet ha estat una excursió de tarda. Per la ruta 258 en transport públic (bus 40, 60 o 81), i després a peu fins al refugi. En el meu cas, però, he aprofitat l’oferiment d’uns turistes brasilers per anar en el seu 4x4, i en 40’ m’he plantat al Refugi Neumeyer, a 1.250m (40'). El refugi és semblant a qualsevol dels Pirineus, amb serveis i lloc per a 40 persones.

La neu comença als 1000m, i per sobre els 1500 hi ha 20cm de nou pols recent caiguda. El terreny recorda una mica al Turó de l'Home, però aquí el bosc és de lengas. Aquests arbres són molt fotogènics, semblants als faigs, despullats de fulles i amb branques com braços i que sustenten neu, i fongs com teranyines.

L'altra particularitat d'aquest bosc és que no té matolls i s'hi esquia de manera divertida entremig.

Cal progressar en direcció sud-oest fins a sortir a una clariana, cap als 1.600m, on s’obra una magnífica pala. Per evitar possibles plaques he anat a buscar el fil de la carena que mena al cim, amb vistes de tota la cordillera i els propers Cerro Blanco, Cerro Nireco, les torres del Cerro Catedral, Bariloche, els llacs i, destacant a l’horitzó, el Volcà Tronador.

Esquiar amb la llum de darrera hora de la tarda i amb una neu pols molt seca durant uns 400m de contínues ziga-zagues, ha estat gratificant. Després el bosc, més entretingut, i finalment les fotos i explicacions amb el brasilers, que acabaven de descobrir la neu.

Cerro Meta 2.105m; 7/08/2004; amb Víctor Kerajcirk
+/-1200m (+600m de pujada al refugi, 4h; +600m al cim, 2h; 3h30' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S3/S4.

També a la zona del Chall-Huaco, a 30' en coxe des de Bariloche. El punt d’inici és a la mateixa pista, en una granja a la vora del riu Ñireco, a uns 900m d’alçada.

He pogut fer aquesta excursió amb en Víctor, guia local, que necessitava ajuda per pujar menjar i una bombona de butà al refugi Villa Horrible. L'oferta era interessant: sortir acompanyat, i amb guia però sense ser client! Amb la traginada m'he guanyat el servei: 2 hores amb esquís a l'esquena i 2 hores més amb esquís fins el refugi, per recórrer la llarguíssima vall del riu Ñireco i guanyar poca alçada: dels 1000 als 1500m.

El passeig ha tornat a ser molt bonic, per bosc de lengas, i la visita al refugi també: de construcció de troncs, i colgat per més de dos metres de neu.

Del refugi hem girat cap al nord per pujar al cim més dret de la zona: una pala de més de 600m carregada de neu pols, amb un tros final amb moltes canaletes i pendents interessants.

Descens pel mateix itinerari, amb mar de núvols a la vall. De nou a Bariloche hem anat a la cancha i he pogut conèixer els companys per la sortida del diumenge. L’ambient m’ha recordat a les nostres trobades de dijous per preparar les sortides del Cicle. El cim però ha tornat a ser el Chall-Huaco, perquè la boira ens ha desviat dels nostres objectius: el Cerro Blanco i el Ñireco.

2a part
Xile: la regió de l’araucania i els seus volcans

Des de Bariloche he creuat a Xile pel Paso Puyehue en direcció a Osorno. El principal problema ha estat descartar volcans: a tort i a dret, formes còniques perfectes i molt nevades són un reclam constant en aquesta regió. El volcà Osorno, de 2.652m, amb moltes esquerdes, no és aconsellable fer-lo en solitari; el Lanín, de 3.776m, sembla massa dur en ple hivern i requereix dos dies seguits de bon temps. Altres, senzillament no tenen bones combinacions per arribar als seus peus o, com passa al volcà Villarrica o als Nevados del Chillán, hi ha arribat el boom turístic de l’esquí de pista i perden atractiu.

La proximitat de l’oceà Pacífic fa que la innivació sigui superior a la de l’altre costat del Andes però el temps també és molt més inestable. I tampoc fan asados, tot i que les pailas de marisc i el bon peix no hi falten.

Així doncs he pres direcció nord, atacant tres volcans: el Llaima, el Lonquimay i l’Antuco, tot fent un bon tast de la regió passant per Osorno, Valdivia, Los Ángeles i Temuco.

Volcà Llaima 3.125m; 10/08/2004
+/-1700m, 5h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: D-. Dificultat esquí: S3/S4.

Avui he conegut el puelche: el soroll que feia no m’ha deixat dormir gaire, i en sortir a les 7 del matí (encara fosc) la temperatura a 1.450m era de més de 10ºC positius. El puelche és un vent càlid que ve de la Cordillera, d'oest a est, i que es menja la neu... Ha bufat tot el dia a moltíssims km/h, portant núvols i un ambient gris.

L'aproximació al volcà es fa des de Temuco, via Vilcún i Chelquenco, i després per pista de ripio en mal estat fins al Refugio Llaima, a 1.450m, 160 places i un sol hoste.

Tot i el vent càlid, a 1.400m ja hi ha un metre de neu, això si: sopeta, sopeta. Cal matinar perquè hi ha 1.700m de muntanya per endavant. Del refugi mateix se segueix un cable, testimoni d'un antic remuntador, fins a una creu a uns 1.800m. El volcà és sempre davant, cap a l'est.

S'ha d'anar a buscar el punt més baix de la cara nord. Fins no s'hi arriba el pendent és molt suau. Els següents 1000m de desnivell són directes i amb ressalts de fins a 40 graus. A 2.500m, el vent i el pendent ja no deixen fer voltes maria i és recomanable continuar amb grampons. Una màscara de neoprè també és doblement útil per protegir-se del “vent blanc” i dels gasos que a partir dels 2.800m desprenen les fumaroles.

S'arriba de manera sobtada al cim. El cràter d'uns 100m de diàmetre es precipita verticalment en un forat on no es veu el final... embolcallat de parets de glaç i roca i emetent, seqüencialment, esbufegades amb forta olor a sofre.

El primer tram del descens ha estat de subsistència. Després millor, empès pel vent, amb una neu primavera fàcil d'esquiar.

Volcà Lonquimay 2.865m; 12/08/2004
+/-1265m, 3h30' ascens, 30' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S3.

Aquí els homes dels temps també s'equivoquen: havia de fer mal temps i el dia s'ha llevat fred, però radiant.

La mestressa del lloc on he dormit (Malalcallhiuelo, a 120km de Temuco, amb 2h de bus) m'ha pujat els 10km de pista fins al "Centro de Montaña Corralco": noves pistes d’esquí amb, de moment, 3 remuntadors que no passen dels 1.900m.

L'itinerari és molt evident: per la pala que penja a la cara est del volcà. Per accedir-hi, el millor pas (i més protegit del vent) és en un punt amb roques a 2.200m. Després, més amunt, és aconsellable continuar per la carena nord directe fins al cim.

El final és força dret, amb neu dura i vent, molt de vent. Així que grampons i amunt. De nou magnífiques vistes a tots els volcans de la regió i del cràter, molt obert amb 700m de diàmetre i colgat de neu.

Volcà Antuco 2.985m; 14/08/2004
+/-1535m, 4h30' ascens, 45' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S4.

Sol i 30cm de neu acabada de caure?
Sí! i costa obrir traça, però hi ha res més gratificant?

L'itinerari és més que evident: amunt per la cara nord. Fins als 1.800 se segueix un antic telesquí (l'únic), i d'aquest punt, el volcà s'aixeca en una pala de 1.000m i pendent sostingut de més de 30º.

La nevada de la nit, encara que humida per la proximitat del mar, i el pendent m’han obligat a estar alerta amb el risc d’allaus, progressant per una mena de lloms i carenes formats en erupcions recents del volcà. Aquestes mateixes erupcions són l’origen d’una immensa llacuna que recorda els fiords del mar del Nord, i que fa que l’ambient de la muntanya sigui molt especial.

Als darrers metres s'arriba a un avantcim i cal pujar per un gel blavós preciós fins al cràter. Al seu punt més alt, aquí sí, hi ha una creu amb un mirall.

Però ha entrat un front de l’est amb un vent molt humit que m’ha deixat blanc, ha tret el relleu i m’ha complicat la baixada, amb una neu molt pesada... ja se sap a les cares nord!

Santiago de Xile, Valparaiso i el Cajón del Maipo

Recomanar l’esquí de travessa als Andes de Xile i Argentina és la millor manera que se m’acut per acabar aquest article. Els reptes no hi tenen límits i els seus pendents nevats, i la seva gent, són d’aquells que no s’obliden.

Els darrers dies de viatge m’han portat a la capital, on no hi falten divertiments culturals i gastronòmics. També val la pena fer una escapada a la costa i a la ciutat de Valparaiso, coneguda pels ascensores, que comuniquen la zona marítima amb els barris situats als escarpats turons.

Però des de Santiago cims de 4 i 5.000m es veuen massa propers com per no aprofitar-ho i fer la darrera esquiada.

Cerro La Parva 4.047m; 18/08/2004
+/-1300m, 4h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: PD. Dificultat esquí: S3.

7 del matí: sona el despertador! Esmorzar ràpid i cap al Metro, L1, fins a Escuela Militar. Allí un minibús i a les 10 del matí ja es pot ser a més de 2.750m, a l'Estació de la Parva, foquejant cap amunt. És dur pujar amb les pells veient que funcionen tots els remuntadors, hi ha neu pols i poquíssims esquiadors. Les pistes són maques, hi ha molts forapistes i canaletes, i arriben fins als 3.400m. Es remunten per l'esquerra, deixant-les enrera passant per un coll. Es puja per una pala força dreta fins a una antena: és la Falsa Parva, de 3.800m i escaig. Sols resta una carena ampla i fàcil, sense neu, fins la Parva. El temps es complica. Entre els núvols s’intueixen uns quants 5000 i el Cerro Plomo, amb formes rocoses espectaculars. Corro cap avall i, tot i que la boira m'atrapa, a les 7 de la tarda ja torno a ser a 700m sobre el nivell del mar a Santiago. La muntanya s'ha acomiadat nevant: s'acosta un altre hivern... a l’hemisferi nord! Bones traces!

Dades pràctiques

Com arribar-hi Els millors punts de partida per recórrer aquesta zona dels Andes, amb connexions aèries internacionals, són Santiago de Xile, Mendoza, Neuquén o San Carlos de Bariloche. En ambdós països els serveis d’autobusos són excel·lents i a preus molt econòmics. Els controls duaners són exigents i cal portar el passaport en regla i el corresponent segell d’entrada del país per a sortir-ne (no és permès creuar fora dels passos fronterers).

Època aconsellable En general, el seu hivern és més curt però més intens. És possible esquiar-hi de mitjans juliol fins l’octubre, encara que més al sud la temporada pot ser més llarga i la neu sempre comença a menys alçada. El temps és més inestable quan més a prop de Xile o quan més al sud. El vent és l’element meteorològic més perillós a tota la zona.

Altres informacions Excepte a la zona de San Carlos de Bariloche on hi ha una important xarxa de refugis, a la resta del territori són molt escassos i, en general, cal ser autosuficient. Al costat xilè, però, és possible fer sortides d’un dia sortint des dels pobles als peus dels volcans. A totes les ciutats i a la majoria de pobles és fàcil trobar-hi allotjament i tot tipus d’equipaments. Fora de les capitals és difícil trobar mapes. Els del exercit no són prou detallats per a l’esquí de travessa, però són útils. De la zona de Bariloche hi ha publicacions amb mapes excursionistes, i que es poden trobar a la sèu del Club Andino
Links i adreces interessants
http://www.clubandino.com.ar/ (C/20 de Febrero, 30, San Carlos de Bariloche, Río Negro, Argentina)
http://feach.cl/ (Federación Andinismo de Chile)
http://www.laslenas.com/ (informació pistes d’esquí prop de Cajón Grande)
http://www.caviahue.com/ (informació pistes del poble de Caviahue i volcà Copahue)
http://www.corralco.com/ (informació pistes d’esquí prop de volcà Lonquimay)
http://www.skirando.ch/ (ressenyes dels cims de la zona)
En cas d’accident. Tel. 105 o bé 42-2479
(publicat a Mai Enrera)

28 de juny 2004

Piada - Strahlhorn 4190m - 27/06/2004

Desnivell: +/-1.250m
Durada: 5-6h pujada, 1h descens.

Vista del Strahlhorn des del Allalinhorn:

Gran ambient de muntanya al Brittannia Hütte, amb glaceres als peus i festival de 4000’s a tort i a dret. Al refugi hi ha 20 muntanyencs amb objectius repartits: Rimpfischhorn, Allalinhorn, Fluchthorn... Compartim taula amb un australià que viu a suècia, un anglès i tres suïssos molt suïssos. Bon sopar!

El despertador sona abans de les 3. Cal baixar a la glacera Hohlaub, travessar-la i continuar per la llarguíssima glacera d’Allalin. Hi ha molta neu i aquest cop prescindim de la corda.

A quarts de 6 les primeres llums del dia ja il.luminen el nostre objectiu…La càmara dispara a moltes kb per minut !

Costa guanyar alçada en una gelera tant llarga, però finalment arribem a 3.780m, a l’Alderpass. Aquest coll és la via d’accés a Tasch i Zermmatt, i està flanquejat pels 400m de pared de roca del Rimpfischhorn (recordes Carles!).

Del coll decidim fer el primer tram amb crampons. Bufa un vent molt fort i núvols lenticulars continuen acumulant Gb de fotos. De nou amb esquís arribem a l’avancim. Sorprenentment som els primers i ens cal obrir traça a l’aresta mixta que en 10’ mena al cim.

L’espectacle de 4000’s és superb: El Mont Rosa és a tocar, el Liskam el Breithorn, el Cerví, la Dent Blanche, el Rimpfischhorn, l’Allalin, l’Alphubel, el Tasch, el Dom, el Weismies... i el descens, buf!, el millor del pont. Fins i tot hi ha neu pols abans del Alderpass, i la part final de la gelera és un “shus” on vas deixant la traça i la baba...

Per baixar a Saas Fee remuntem fins la cabina de Feldskin (3.000m)... i carretera...

No us preocupeu, és la meva darrera piada (o piulada)... de la setmana (he intentat tancar els esquís a la funda, però la cremallera està trencada!!!)

Bones traces!!!