Quan reserves una estada als Alps pel Nadal es fa difícil preveure que un anticicló King Size deixarà la neu tan pasteta com si et
trobessis al maig, però
malgrat tot, 9 intrèpids esquiadors ens vam trobar
a dos bonics i acollidors apartaments de l’estació d’esquí d’Orcieres,
que si et diuen que són cel·les de la policia secreta de l’alemanya oriental ho entens tot, per
passar una bucòlica estada.
Dia 1 - Les Pélissons
2470m +/-700m; F/S2
Despr
és de la
bacanal de cap d
’any, del descontrol i
desfasament d
’haver-nos pres una copeta de
cava i haver anat a dormir a les 12:05 escoltant les campanades per internet
menjant el ra
ïm amb retard, decidim que el
primer dia d
’esqu
í farem una sortida f
àcil prop
de pistes, sense haver d
’agafar
el cotxe. Ens dirigim als P
élissons,
i observem els magn
ífics paisatges que ens
recorden la Casa de la Pradera, no perquè sembli
el Far-West, sin
ó perqu
è a les cares sud la neu ha marxat de totes les pendents i
veiem m
és verd que a la gespa del Camp
Nou.
Per sort, l’itinerari
cap als Pélissons té la mateixa orientació que l’estació d’esquí, i arribem al cim sense problemes,
això sí,
havent d’esquivar alguns isards amb
ulleres de sol i banyador prenent un daikiri. Amb això del canvi climàtic
estem pensant en deixar l’esquí i dedicar-nos a vendre ous ferrats i
frankfurts cuinats al capó del
cotxe.
Arribem sense problema els 7 que ja hi som per cap d’any, Nat, Gerard, Oriol, Sancho,
Julio, Uxue i Hèctor
Dia 2 - Le Palástre 2.279m
+/-1200m; F/S2-S3
Ens dirigim cap al poble de Le Richards on surten algunes
rutes clàssiques de la zona i novament
ens trobem neu transformada i escassa, però suficient
per pujar al cim de Le Palástre,
els últims metres traient esquís, però sense necessitar
crampons amb la neu tova, abans que la neu es fongui i hi instal·lin uns parasols i una piscina.
Com
se’ns fa una mica curt, seguim direcció la Pointe Sud de la Venasque
esquivant marmotes en bikini. Com és tard decidim baixar sense pujar la
pala final de la Venasque i aprofitar que encara es pot esquiar abans el sol no
esclati i faci desaparèixer el
planeta mentre Bruce Willis intenta fer una nau per salvar uns quants WASP
(White Asquiadors Suficientment Potables). Evidentment deixa fora de la nau
qualsevol habitant del Raval o que no baixi S4 amb els ulls tancats.
Aquest dia ja se’ns han
unit els furgoneteros Mireia i Oscar, a més de Nat,
Gerard, Oriol, Sancho, Julio, Uxue i Hèctor,
així que fem un ple.
Dia 3 - Aresta est de La Récula 2.420m
+/-850 PD/S3
Aquí les forces
comencen a defallir. La calor afluixa, però sembla
que l’apocalipsi en forma de canvi
d’aigües
comença a afectar el grup. El
Julio, un asturià fornit amic del Sancho, un altre
asturià fornit(es veu que la fabada
fa miracles a l’hora de pujar), es veu
afectat pel canvi d’aigües entre els Picos d’Europa
i els Alps. En concret perquè la nit
abans ha canviat tota l’aigua per
una caixa de sidra que ha portat d’Astúries i les conseqüencies són per cagar-s’hi.
Literalment. El Julio es queda aferrat al bidet i un altre grupet decideix quedar-se
a esquiar a pistes.
Els valents ens dirigim al bonic poble d’Ancelle, des d’on surt el camí cap a
La Récula, un bonic cim de la
cadena dels Autanes, també anomenada
Petite Autane d’Orcières.
Pensem que una cara nord potser tindrà millor neu, però ens
trobem que el maleït poble està completament a l’obaga i congelat, S5, crampons i
piolet imprescindibles per travessar el poble fins la pista cap a La Récula sense trencar-te el fèmur. No entenem com hi pot viure algú aquí. Ho
entenem quan ens trobem el típic
ramader francès simpàtic que ens diu ça
glisse, mentre intentem no deixar-nos les dents al terra amb les botes d’esquí i els
esquís carregats a l’esquena i fent patinatge sobre el gel
dels carrers.
Seguint la pista l’esquiada
és possible. Ens trobem un bosc justet
de neu i seguim una carena fins a l’aresta
que mena al vèrtex est de La Récula. Ens calen crampons per fer l’aresta, i ens trobem que no et pots
endinsar al bosc perquè és zona protegida pel gall fer. Si en
queda algun que no hagi acabat a l’ast amb
la calor dels darrers dies.
Paisatge espectacular. Desfem camí amb crampons fins que pensem que podem posar esquís. Alguns només ho pensen, perquè cada
dos girs van per terra. Kamikazes i esquiadors sobrevivim i arribem al cotxe
després de travessar l’infern gelat del poble on no hi van
rodar Joc de Trons perquè els
llops aquells mazo bèsties s’hi congelaven.
Hem estat Oscar, Mireia, Sancho, Uxue, Hèctor.
Dia 4 - Cábanes
de Terces 2.050 +/- 600 F/S3
Sembla que avui el Julio ja s’ha
pogut separar del bidet. S’arrossega
i ens implora una mica d’arròs bullit i que no li deixem tornar a
tastar la sidra mai més.
Hi ha un grupet que marxen l’endemà, així que
decidim triar un trajecte a l’abast
de tothom per fer una sortida de germanor. Acaba amb punyalades i els
esquiadors maleint els ossos per l’itinerari: aproximació de remada sense desnivell, flanqueig
per camí estret, tots els ingredients
perquè li facin vudú a qui ha cercat la ruta.
La zona és dins
el parc nacional dels ecrins, sortint del poble de Prapic. Veiem animals,
isards i humans traient escuma per la boca, però
novament paisatges fantàstics i
una esquiada cegesquí autèntica.
Hem pujat Oscar, Mireia, Sancho, Uxue, Nat, Oriol, Gerard.
Ens acomiadem d’alguns
que ja marxen, sembla que per sempre, després de
les encigalades d’aquests dies dubtem que els
tornem a veure.
Dia 5 - Fracàs a La
Pousterle +/-600 F/S3
En petit comitè i amb
el Julio ja recuperat, almenys físicament,
de la resta hi ha qui no es refà mai, sortim
del poble de La Coche per fer un intent d’un clàssic de la zona, la Pousterle. Amb
una orientació molt similar a la vall de la
Venasque pensem que trobarem neu. Però ens
trobem que té molt més de bosc i que per tant té moltes més zones amb neu irregular. Els que encara no ho havien entès descobreixen la veritable essència del cegesquiador intrèpid, i del que els costarà fer soles i cantos.
Pugem com podem passant clapes de neu fins que sembla que la
part alta de la Pousterle està massa
ventada per passar-hi amb esquís.
Retrocedim amb la cua entre cames ( o cap a dins, ja que aquest dia sí que fa un fred que pela), arriba l’hivern ara, just quan hem de marxar
dels Alps.
Hem pujat Oscar, Mireia, Julio, Uxue, Sancho i Hèctor
Tants dies de condicions de neu adverses ens han afectat. Tenim
una amb estrebada, i sembla que el virus de la Sidra es propaga. La Mireia surt
de l’habitació que hem vist morts vivents més afavorits a les pel·lícules, mentre
l’Hèctor passa
una nit pitjor de l’habitual, que ja és dir.
Agafem el cotxe i fugim d’aquell
antre de perdició.
Gran èxit de
l’estada a Orcieres. Hem descobert que massa sidra fermentada fa anar fluix de ventre.
