Roncs, soroll i neu

Ens animem a fer una escapada cap a l’Aragó, sortint el divendres tarda i parant a sopar unes tapes de migas i ternasco a Biescas, una cosa lleugereta per començar el cap de setmana.

Passem la nit al refugi Casa de piedra dels Baños de Panticosa, on jo passo la nit desvetllat, i no, no és pel que penseu marranos, sinó perquè un desconegut que dorm a la llitera del costat sembla que s’hagi empassat tots els roncadors del club a la vegada, no diré noms, però els sismògrafs del Pirineu detecten terratrèmols cada cop que el senyor aquest respira.

Vistes des del cim del Garmo Negro

Garmo Negro 3.064 +1450 PD/S3

Tot i la mala nit, sortim el dissabte a bona hora, cap a les 8, després d’esmorzar. Ens sembla que no cal matinar més i ens equivoquem, la calor que fa és tremenda, ens hem d’anar posant crema cada poc i donar de beure als camells i altres bèsties del desert perquè no morin deshidratades.

De seguida avancem un grup d’una vintena d’esquiadors amb guia que han sortit davant nostre. Sembla un grup bastant d’iniciació, i avancen ben poc a poc.

Per accedir dels Baños a la vall del Garmo, es travessa un bosc força dret que rarament és esquiable, el dissabte no és l’excepció. Els primers 400m de desnivell els fem amb els esquís a l’esquena, fins que entre el Mallato inferior i el Mallato superior la neu es torna contínua.

El Garmo Negro és una d’aquelles muntanyes que no dona treva, són quasi 1500m de desnivell en només uns 5km, així que la pendent és acusada en tot el trajecte, sense trobar pràcticament ni un replà per tenir un respir.

En el camí de pujada ens trobem un segon grup d’una vintena amb guia, en aquest cas muntanyencs amb botes i grampons. Com la pendent és pronunciada, no és un terreny apte per les raquetes, i els excursionistes es van enfonsant fins els genolls, l’engonal i destrossant les traces d’esquí i les pales de baixada. Amb la calorada que fa la neu està estovada i no ens cal posar ganivetes enlloc, però el grup de muntanyencs vinga clavar grampons i trinxar la neu.

Després del Mallato Alto passem una canal on calen algunes voltes Maria, i unes quantes voltes més calen per superar la llarga pala final fins al cim, al que arribem amb esquís als peus.

Dels grups amb guia van caient víctimes. El grup d’esquiadors novells l’hem perdut de vista, i del grup de trinxeraires muntanyencs només en veiem uns pocs arribar al cim. Uns pocs més ens els trobem pujant la pala quan comencem a baixar, però la majoria els espera a baix de la pala.

La pala del Garmo Negro és ampla i espectacular. Llarga i disfrutona de baixada, però hem d’anar esquivant excursionistes, i sobretot els forats que han fet a la neu. Per sort com n’han pujat molt poquets podem trobar una traça divertida.

La pala somital, prou ampla

L’orientació de tota la sortida és est sud-est, així que la neu està transformadíssima. A la pala prou consistent, a mida que es perd alçada més pasta. A tenir en compte que pràcticament tota la baixada és S3, així que amb condicions diferents cal vigilar risc d’allaus o neu dura.

Arribem cap a les 3 al refugi, i passem la tarda fent cerveses i passant del sol a l’ombra per por de cremar-nos.

Al sopar ens situen a una taula amb els nostres futurs companys d’habitació, un parell de catalans amb els que de seguida trobem cegesquiadors coneguts en comú i uns bascos d’aquells que poden tallar troncs amb les mans mentre aixequen pedres de 300 kilos amb els peus.

El grup dels 20 esquiadors novells arriba a les 21h30, 1h30 tard al sopar, fosc i destrossats. Les han passat canutes amb les voltes maria de pujada, la baixada contínua S3, la calor i el porteig. La majoria no han arribat al cim i un bon nombre va dient que l’endemà es queda al refugi descansant, perquè estan fets puré. Es nota que no han fet el Curs d’Iniciació de Cegesquí. 

La nit torna a ser terrible. Aquest cop el gran roncaire no hi és, però els bascos es lleven a les 5 del matí, es posen a fer la bossa mitja hora, i a comentar el darrer partit de la Reial Societat en basc, amb aquelles veus tan finetes que tenen els bascos que aixequen pedres de 500 kilos mentre llegeixen el diari.

Completament desvetllats i havent dormit poquíssim altre cop, ens aixequem a quarts de 7 per fer la motxilla i esmorzar.

Arroyetas 2573m +-850m PD/S3

Ens fa mandra tornar a portejar 300 o 400 m de desnivell els esquís per fer una altra sortida des dels Baños, així que havent esmorzat agafem el cotxe direcció al Portalet. Aparquem al pàrquing d’Anayet de l’estació de Formigal i tirem pel barranc de Culivillas.

Barranc de Culivillas

Aquesta pujada transcorre per un barranc, així que s’ha de vigilar amb risc d’allaus elevat, sobretot amb la cara oest quan està força carregada de neu. Al principi és el mateix camí que porta al Espelunciecha o al Vértice de Anayet, però feta una tercera part, has de decidir si tires a l’est cap a aquests dos darrers cims, o si tires més a l’oest.

Amb la calorada que vam passar el dissabte optem per tirar per l’oest. La pifiem, perquè ens trobem que la vall oest encara no ha rebut prou calor, i que ha refrescat una mica el diumenge, de manera que ens trobem la neu dura i hem de posar ganivetes bona part del trajecte. Per la banda més assolellada del Vértice i l’Espelunciecha, segurament hauríem arribat relaxadament al Vértice sense patiment, però ens toca fer unes quantes voltes Maria amb neu dura.

Vistes al Midi d'Osseau

Ens plantem al coll des del que s’arriba al cim pelat de neu, que s’ha de fer caminant els últims metres. Desfem camí des del coll. Tenim una baixada amb bona pendent, esquiable però amb neu dura, i després flanquegem pel barranc per tal de no enclotar-nos al riu.

Sortida més curteta però perfecta per tornar aviat a Barcelona, dos dies molt complerts. Ens aturem a picar una altra cosa lleugereta a Sabiñánigo, uns torreznos, unes racions de truita de patates i 3 o 4 senglars dels de l’Obèlix.

Quan arribem a Barcelona me’n vaig a dormir de pet.

Hem estat Sancho i Hèctor