Roger Ll., David T. i Pilar L.
+/- 1.500m; unes 5h ascens, unes 2h descens. Sense dificultat tècnica; però un pèl llarg (bé, tot és relatiu...)
Per la previsió del marron meteorològic del diumenge, decidim pujar a hores intempestives el divendres (gràcies, planificadors de les obres en la C-16, per escollir la millor època de l'any per fer-hi obres: la temporadad'esquí...), fer la sortida dissabte i mirar com plou diumenge.
Dormim a algun forat que trobem a les lliteres del refugi de La Molina i al matí següent, amb una certa nostàlgia per aquel somni que hem deixat massa a mitges, enfilem cap a Andorra, el petit país dels Pirineus que més s'assembla a un formatge de gruyère ("bon dia, senyor douaner... comencem d'hora, eh?").
Deixem el cotxe al final de la carretera que puja a Arinsal a 2 quarts d'11. Des d'alli (uns 1500m) carreguem els esquís uns 15 min., fins a trobar la neu a un troç de pista que ens porta a l'inici d'un bosquet no massa dens. Després de travessar un pont gairebé colgat per la neu, continuem pujant per la vora esquerra del riu. En acabar la zona frondosa, deixant a la dreta un petit corredor pintat dels blaus intensos del glaç, arriba un tram de forta pujada que ens portarà a peu del refugi de Coma Pedrosa (uns 2200m).
Es el moment de fer una paradeta, cruspir-se les restes de turró de xocolata dels nadals del David i gaudir de la calma (tot i ser Andorra..) de la Coma. Descobreixo els efectes secundaris al·lucinògens de l'esmentat turró quan ens descobreixo immersos en una conversa sobre dietètica, entropia de l'univers i biologia mol·lecular... L'airet ens comença a refredar, així que cap a la una ens decidim a afrontar la segona etapa de l'ascensió, uns altres 700m. Baixem uns 50m ala coma. Per pura logística (sempre hi ha diferents velocitats quan toca arrencar...) ens distanciem poc, però suficient com per sentir la màgia de la solitud de l'indret i extasiar-nos amb el sorroll del silenci i les brilantors de la neu...
Tornant del breu moment d'èxtasi, ens encarem a la vall, que puja, puja... Anem per feina i prenem un ritme constant que ens porta al cim al cap d'unes dues hores. A mitja vall, pujant a mà dreta, queda el desviament que portaria al Coma Pedrosa, el sostre d'Andorra (encara no li han fet un túnel amb mètode austíac per travessar-lo...).
Arribem al Pic de Sanfonts (288m) amb els esquís als peus i allí podem gaudir d'una imponent visió dels cims que ens envolten. La climatologia està de la nostra part i els núvols, llunyans però en aproximació, ens permeten contemplar un cop més la meravellosa abundància pirinenca(sensació que, afortunadament, reneix en cada cim). Molt a prop, l'imponent Coma Pedrosa, amb 100m més d'alçada, impressionant en la seva presència.
I després... el descens... la neu, en un estat increïble, més de 800m debaixada que farien sentir-se geloses a les millors pistes...Arriben al collet de Coma Pedrosa i, al cap d'uns 200m, retornem al bosquet que, ara, curiosament, (em) fa l'impressió s'haver-se densificat... Ai!Coníferes de les valls, què farem els esquiadors novells (33% dels components d'aquesta sortida) el dia en què no us trobem... De què alimentarem les nostres fantasies (concretitzades en el restant 66%...) de surar damunt de l'abundosa virginitat de les neus acumulades? Unes quantes (unes quantes!!!) voltes maria més tard retrobo la resta del grup (amb aquesta cara de paciència que està íntimament lligada per mi a l'esquí de muntanya... aprofito per dir gràcies...),
Ens treiem els esquís i cap al cotxe, després d'un lapse surrealista de temps en què un túnel ens atrapa...Són les 17.30 i el cel està ben cobert.
La tornada, entre somnis i una depurada selecció musical, amb parada a la fonda Cadí de Pons.... donde fueron felices i comieron codornices (almenys jo!)
I el millor de tot.... és que demà ja torna a ser dissabte i la catifablanca dels Pirineus ens espera...!!! : - )
Bones traces!
Gaudiu dels paradissos blancs...Pilar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada