Piada - Travessa al Stelvio - 4 a 11/04/2004

Quina travessa! i quantes coses per recordar i explicar... Els que en volgueu saber 5 cèntims podeu llegir la piada d'en Pere-Joan a continuació (tant llarga com els metres que hem fet, més de 10.000!), o veure algunes de les "Fotos".

Buona settimana a tutti. Ciao amici sciatori!

Els participants, Peter, Pepe, Toni R., Pili, Lorena, Àlex, Sergi, David, Berta, Carles, Pere Joan, Cinta i Jaume.

Escrit per Pere-Joan:

Ep Colla!! ja hem tornat del Parco Nationale de l'Stelvio, al Ortler-Cevedale Gruppe.

Hem estat seguint la ruta ressenyada per l'Oriol Guasch. 7 dies de neu, de refugi en refugi, gaudint del bo i millor de la muntanya... i del dolent també... No us fotaré la tabarra amb allò de que vam sortir al vell mig de la gèlida matinada quan la muntanya cridava a les nostres ànimes a engrandir-se amb l'esforç de la superació de cada metre... no. Deixeu-me que us ho expliqui una mica a la meva manera... un pel sarcàstica...

Comencem per sortir el dissabte a les 04.15 del matí (això, així ja no pot anar bé!). Més de 14 hores de cotxe per arribar a Santa Caterina de Valfurva !! On és això? I jo que sé! : A Itàlia, al Süd-Tyrol... o sigui que no és Itàlia....però si que és Itàlia. Bé són Austríacs però no! Són italians... bé i que voleu que us digui!? Catalunya i Espanya, oi? Doncs Süd Tyrol i Itàlia... entén millor? Bé, si! El Berlusconi encara hi és...però ja li arronsaran el lifting aviat, ja... i llavors... tornarem al començament: A l'Albergo Gletschers Forni.

Només arribar ens vàrem adonar d'on érem: Al regne de la pasta chiuta amb fromaggio (pel delir d'alguns i algunes...que no tots i totes!). Guardes raonablement atents i simpàtics, habitacions confortables (llençols i aigua calenta)...i poc temps per dormir perquè hi ha feina a fer i a les 6.00 ja sona la primera de les 15 alarmes (som 13 però algú en deu portar més d'una per allò de que posats a tocar...)...

1ª etapa. Dia 04.04.04 (bonic,oi?)

Ref. Cesare Branca (2493) + Cima Pasquale (3553).

Dia: Mig bo al començament i cada cop pitjor. Neva i fa boira. Ja coneixem al personal, oi? Pujar al refu i descansar per demà? Algú té mal d'altura per pensar això? Si és migdia? El guarda diu que el Pasquale és el més proper dels cims... no explico més. Al cim hi ha una vista increïble.... vaja, que no t'ho pots creure! Pujar tant amunt per veure tant poc...bé, poc no. Simplement RES. Això si, al cim hi neva de valent i fa molt fred i no hi ha prou boira com per impedir una foto. Estem contents. Només arribar i el primer cim! Ara, a veure qui és el maco que baixa d'aquí! Sort que el Carles i en Jaume saben resseguir el que queda de les traces de pujada i encara fem una bona esquiada abans de l'esperada pasta i la birra di quaranta!

Anècdota 1 : Pugem a 3553 el dia 04.04.04

Anècdota 2 : Trobem al mateix grup de catalans que l'any passat a laSilvretta i fan el mateix que nosaltres. Tothom es compra els mateixos llibres!

2ª Etapa. Ref. Brianca i...

Fa un temps de gossos i el refu està de conya... però sempre hi ha algun integrista que ha d'aixafar la guitarra: Per què no sortim? Queeee??? Has vist om neva? Però si no et veus la punta del nas!... però ja hi som. Jo dic que vam fer el cim de l'Isolda Persa (2742) i em quedo tant ample i puc anotar la bretolada de sortir, però el cert és que ens plantem al mig de la gelera...bé, en mig de la boira en algun lloc on només hi ha molta beu. La baixada però, molt disfrutona. Seguint l'ombra del del davant i plena d'emoció. Un cop al refu, uns, els de més edat i seny, ens quedem gaudint de la tranquil·litat de l'hotelet d'alçada. Uns altres els hi agafa per enfilar-se a una cascada de gel i quedar com pollets de geladets. I encara a quatre més els hi dona per tornar a foquejar a munt en mig de la boira fins que aquesta escampa i acaben fent el cim de la Punta San Mateo (3678). Són l'enveja i l'admiració del grup.

Anècdota: Jo estic més mort que viu. Una bona febrada, tos, mal de cap i ni gota de gana... si,si, de veritat: Quasi ni sopo ni esmorzo. Cardat de veritat.

Etapa 3. Refugi Casati (3254) Palon de la Mare (3703) Monte Cevedale (3769)

Avui si! Avui si que quasi la caguem... Palon de la Mare...la Mare del palón!. 1600 metres de desnivell de pujada i quasi 14 hores non-stop. Us ho explico? La veritat és que entre la febre, la manca d'entrenament i de menjar s'em va produir una mena d'hipòxia cerebral que em va deixar arrossegar pel grup cap al dur camí de l'èxit... quasi exitus. Em faltava oxigen al cervell quan vaig estar d'acord amb continuar... em sembla que a tots en faltava oxìgen...o seny! De fet a dalt del palon de la Mare quasi ningú del grup tenia massa clar continuar. No es veia res i estàvem a mil graus sota zero amb molt de vent i havíem de baixar un grapat de metres fins al Col de la Mare. No hi havia quasi neu. Només gel que obligava a anar sense esquís i amb crampons. S'ha d'estar boig... però hi havia en Tonio, un navegant (això si: com navegava de bé) del grup de la Silvretta que ho tenia molt clar i ens va engrescar. Mare meva amb la mare del Palon de la mare. Quin palón!!. No hi havia nassos de baixar amb esquís (cap a on??!!) i a peu el temps passava i passava...Vam remuntar al coll de sota el cim del Cevedale (uns 40 metres per sota del cim però si ningú es xiva, per nosaltres el cim ja està fet!!). L'altre costat només és qüestió de posar els esquís i fer una ràpida i plaent baixada fins al refugi... ??? però aquesta any hi ha poca neu!!! Ja ens veieu en una pala de més de 50ª amb els motxilots, el cansament, el fred (uns -17 o -20ºC), el vent, la boira, els esquís a l'esquena, els crampons d'alumini, la neu que deixa pas al verglass...i com no! la nit que s'acosta! Sport d'aventura total. Si un cau, caiem tots: Algú deia que ja no hi havia solidaritat al monte? Sort del bon ofici de la concurrència i no va passar res. O sí... va passar l'inevitable:

Es va fer de nit.

Al mig de la gelera, nevant, amb boira, a 3500 metres, mil graus sota zero, mitja penya (jo el primer) esconyada... i de nit !!! Morts per congelació? Nooo! Il navegante!, Antonio, il navegante! Va sorgir amb el lideratge innat del capità de vaixell, amb una estupenda brúixola, un mapa mullat i mal plegat un altímetre ens va guiar cap avall. Això si, la brúixola no marcava les esquerdes i l'amic i en Carles en van tastar una cada un... però sense consequències. Quasi a les 10 de la nit vam veure una llumeta i vam sentir la sirena que el guarda feia sonar per a nosaltres.

Vam arribar fets pols.

Neu pols. Perquè érem un grup de "copitos de nieve" però amb la cara morada i el nas blanc.
De la birra, aquest cop de mezzo litri, que ens vam fotre ja en parlarem una altra hora perquè es mereix un capítol a part.

Etapa 4. Baixada al Zufallhütte.

Més de 1100 metres de baixada!!!De fet havíem de pujar al Butzen-Spitze però el dia va començar com havia acabat: Boira, nevant, fred... (al rebedor del refugi estàvem a -5ºC) i, a part d'algun boques com ara jo (que ja no podia ni pronunciar el meu nom però encara insistia con un ruc) que volíem pujar a un cimet de 3500 de davant del refu, la majoria que encara conservava una mica de senderi va decidir de baixar per la gelera en un moment de clariana. Quin encert!!!

Neu pols fins els genolls i baixant per on i com volíem! uauuuu!!! Tant va ser que a poc per arribar al refugi uns quant van decidir pujar quasi 800 metres més amunt per només gaudir d'aquella estupenda neu alpina. Els altres ens vam esperar al refugi resignats amb uns snabs de benvinguda i un kaissesmarhs (o com es digui) i, of course, una birra grande.

Etapa 5. Refugi Pizzini (2706) i Cima Marmotta (3330)

Increïble!!!! Fa bo!!!! Cel blau! Aquí també és blau el cel! Quin fred però... Pugem al cim que he dit i per fi podem gaudir de la vista: Dolomiti di Brenta, Adamello, el fet els dies anteriors i... el Gran Zebrú, que és per demà. Quin tros de muntanya!. Pujada bé de poc més de mil dos-cents metres i baixada super de quasi 500... i... la Zufallfernen. Què és això? Com us ho diria... és com un mal son molt llarg i blanc que mai para de pujar. Quan creus que s'acaba torna a començar i anar fent... i de mica en mica torna a nevar!! I doncs si no?. Tornem al refugio casati (3254) fem un té i la gran recompensa: Baixada amb neu super pols cap al refugi Pizzini on retrobem als amics bascos que també van seguint l'itinerari amb certes variants.

Molta més birra i aquest cop un mal vini rosso di la casa que entra de mort.

Etapa 6. GRAN ZEBRÚ (3859)

Quina muntanya! Molt dreta, bona neu, bona traça (si els gavatxos no la trenquen)...El dia segueix com tots: Ara sol ara neva. Un fred que pela però... Hem fet el cim!!!! Alguns companys baixen des de quasi el mateix cim amb els esquís als peus!!! Si coneixeu aquest cim ja sabeu el que vull dir... i si no us quedareu més tranquils si no ho sabeu. Això si, quasi tots baixem esquiant a canal d''accés. Quin nivell!!! Fins al refugi és tot neu pols i amples i verges (més o menys que avui en dia...) pales.

Avui la birra és més dolça!! i la guarda a qui l'Àlex quasi s'ha lligat ens deixa repetir de tot!!

Etapa 7 Cima di Forni (3233)

El dia que sap que és el nostra darrer es lleva més bonic que mai. Neu pols per on miris! Uns quants decideixen tornar al Cevedale (els molt esquirols no estan d'acord en que vam fer cim i el volen pujar!) El cert és que aquest cop si que fan el cim fins dalt de tot. Això si. amb l'ajuda de les eines de tallar perquè hi ha molt gel. Els pobres marxem cap al Forni on hi arribem còmodament amb els esquís als peus. La vista sobre el Zebrú, el Gran Zebrú i l'Ortler val la pena imaginarse-la ja que les boires no permeten gaire mes.

La baixada torna a ser espectacular. Neu pols, bones pendents i nivell... molt de nivell de tots els participants/es.

Al refugi Forni una mica de tot: Pasta amb funghi, birra, capuccino i un bon gilatto.

En Jaume, en Carles i la Berta no tenen prou voluntat i es veuen arrossegats a quedar-se un dia mes per fer el Tresero (3594). La resta agafem els cotxes i afrontem la mes penosa de les etapes: l'autostrada cap a casa on hem arribat aquest matí.

Salut i molta, molta neu!!!!