Enviat per Carles Ll.Sembla que la neu que el passat hivern no va caure a Europa ha anat a parar als Andes. Des de l’any 1995 que no es veien els gruixos que s’acumulen encara avui a Chile i Argentina. I l’hem anat a cercar. Durant 3 setmanes, el Joan B., l’Eli R., el Roger Ll., i el Carles Ll. hem voltat per l’Araucania i la regió dels Llacs mirant de pujar els cims més significatius i característics d’aquesta part de la Cordillera.
Volem a Santiago el 25 d’agost, lloguem un turisme i conduïm cap al sud. Els volcans que busquem es troben entre 500 i 1000 km al sud de la capital.
La primera setmana el temps és excel·lent, serè i fred. Aconseguim pujar al Chillán tot i la nostra baixa forma, al Lonquimay tot i els accessos impossibles, i al Villarrica malgrat el vent que ens tomba. "À la poche!" L’Antuco l’haurem de deixar per la tornada, fa massa vent per creure que hi podrem pujar.
La segona setmana ens és adversa. Dos dies per aconseguir portar el nostre auto a l’altra banda de la frontera pel pas Mamuil Malal (quanta neu i quins forats al ripio!). Diem "chauuu, fins la propera" al Lanín. Bariloche havia de ser la terra promesa, on la neu és "poudreuse", el temps més estable, i el bife, el bife, ... esdevé la consolació. Segueix plovent (que li demanin al Joan!) i la neu, és clar, és podrida i pesada. Així no anem enlloc! Tantes llàgrimes no son bones per la nostra moral. Fugim de nou a Chile, l’Osorno ha de ser la nostra redempció. Esperem dos dies al refugi. El despertador sona fluixet comparat amb el vent, i la boira no ens deixar ni veure’l.
Però tenim esperances en la tercera setmana. A hores d’ara ja som adictes a l’accuweather.com, i l’snow-forecast.com no pot fallar. I dimarts arriba el dia que esperàvem, ho celebrem des del cràter del Llaima. L’endemà encara fa bo, el Sierra Nevada ens recompensa amb una sortida llarga, variada, i completa. I per no faltar a la promesa, l’Antuco s’afegeix el darrer - i pels pèls - als records que ens enduem d’aquests dies passats als Andes.
20/08/07 Volcán Chillán (Chillán Nuevo) 3186 m.
+/-1500m, 5h l’ascens/1h el descens, S2, orientacions S, SO i O
Cap dificultat tret del desnivell. A vegades les maquines de l’estació tenen l’estranya mania de pujar fins a escassos 400m del cim. L’estació no emet forfaits vàlids per una sola pujada.Des de la carretera d’accés son clarament visibles els 2 volcans, el Nuevo a l’esquerra i el Viejo, a la dreta. No confondre’ls amb el Nevado Chillán, uns km més al nord.
Des de l’aparcament més alt de l’estació (1700m) remuntar per les pistes fins a la cota 2500 on acaba el telecadira Don Otto, el més important del centre. Aquí tornem a veure el volcà amb la fumarola característica. Deixem enrere l’estació, travessem una petita planícia i seguim una curta valleta direcció N-NE fins la cota 2750m. Cal flanquejar cap al E sota la base del cim per anar a buscar el coll entre els 2 volcans per suaus pales. Els darrers 100 metres son una mica més drets, fàcils tanmateix. El cràter te uns 200m de diàmetre i és fàcil donar-li la volta. Descens senzill fins l’estació, per pistes vermelles després.
31/08/07 Lonquimay (2965m)
+/- 1250m, 4h l’ascens/1h el descens, S3, orientacions E i SE
Cim directe des de la base de l’estació de Corralco. La part alta és dreta i sovint glaçada. Prudència. La pista d’accés (10kms) pots ser complicada, inclús amb tot terreny, si ha nevat o plogut recentment. Remuntar per qualsevol banda de l’estació fins superar l’alçada de l’únic telecadira. Seguir encara pel llom que davalla del cim per acabar anant a buscar una fondalada a la dreta.
Remuntar una gran pala cada cop més dreta que acabarem superant per la dreta fins arribar al cim. Descens pel mateix itinerari. 30ª a 35ª sortint del cim.
02/09/07 Villarrica (2847m)
+/- 1550m, 5h l’ascens/ 1h el descens, S2/S3 si s’esquia des del cim, orientacions N i NO
El volcà més popular i més repetit, l’espectacle del cràter s’ho mereix i justifica anar-hi. Compte a l’hora d’inhalar els vapors, perill d’asfíxia. Gel en els darrers 150m.
Accessos: 15 km per ripio, prou còmodes si no neva ni plou.No te gaire pèrdua. Remuntar l’estació fins el telecadira més alt (el de l’esquerra). Seguir per les pales de l’esquerra, amb tendència a l’esquerra (SE) per vorejar un ressalt més dret. Cap a 2400 la ruta al cim és visible de nou. Els darrers 150m a 35º ens van obligar a posar grampons.
11/09/07 Llaima (3120m)
+/- 1650m, 5h30 l’ascens/ 1h30 el descens, S2/S3 la darrera pala, orientacions O i NO
És el més alt dels volcans que hem pujat. El seu cràter també és el mes profund, i té activitat. Si n’hagués de triar només un, seria aquest. Molt de compte en el tram proper a les fumaroles sota el cim. L’escalfor per l’activitat geotèrmica fon la neu en contacte amb el terreny i crea cavitats trampa on és fàcil caure. Anar amb quatre ulls! Si es gira boira, creuar el pla a 2000m pot ser complicat a la tornada. Accessos per pista de ripio fins l’estació d’esquí de les Araucàries. La vam trobar impracticable, però no sempre es troba en condicions tan pèssimes.
Remuntar l’estació fins arribar a un gran pla dominat pel volcà. Creuar lo en direcció al con i anar guanyant alçada suaument per les pales de l’esquerra. Cap a 2550m, anirem ascendint en flanqueig cap a l’esquerra per evitar les pales més dretes que baixen directament de l’aresta. Aviat trobarem una coma que remuntarem cap a les fumaroles de mig vessant. Queda només una pala que es va redreçant. Deixar els esquis on el gel ens impideixi seguir sobre les fustes. Guanyar fàcilment el cim entre les formacions esculpides pel vent. Descens pel mateix itinerari.
12/09/07 Sierra Nevada (2550m)
+/-1600m, 6h l’ascens / 2h30 el descens, S2/S3 el primer gir, orientació N
L’única muntanya que vam pujar que no era un volcà. La més baixa, però també la més llarga (24km A+R). Solitària, passa per uns boscos d’araucàries i coigües que ja de per si justifiquen la visita. Compte amb les cornises del tram intermitg de l’ascensió. Accessos oberts.
Des de les termes de Malalcahuello, seguir la pista fins un trencall a 300m. Seguir-ne una altra que abandona el fons de la vall, puja a ma dreta i va a buscar el plateau que s’endevina ja. Un cop a dalt, seguir al S el que sembla una pista. Cap a 1300, deixem la cornisa per endinsar-nos a la dreta dins del bosc per una pista amb pintura groga. Cap a 1400 cal començar a pujar per dins del bosc, sempre en direcció S, per anar a trobar tard o d’hora el llom de nou. A 1700 s’acaba la vegetació i seguirem sempre pel llom lluny de les cornises. Arribats a 2200m, ens trobem davant un cim rocós que voregem per sota cap a l’esquerra (SE) fent un llarg i fàcil flanqueig. Seguim pujant per pales senzilles fins trobar un plateau a 2375m. Encarar la darrera pala i més dreta, amb esquis fins al cim. Descens pel mateix itinerari.
15/09/07 Antuco (2985m)
+/-1600m, 4h30 l’ascens /1h el descens, S2/S3 per sobre l’avantcim, orientació N i NO
El vent que sempre bufa a l’Antuco és la major dificultat a l’hora de fer cim. Pujar-hi ha estat ben bé un regal, no hi confiàvem. Esplèndides vistes sobre la laguna Laja. Descens directe i sostingut, una bona esquiada. La ruta no te secret, el volcà és al davant mateix. Només apuntar que cal atacar-lo per l’esquerra, aprofitant una mena de valleta que forma un cordó de lava. No cal seguir el telearrastre fins al final, ja abans ens podem decantar cap a l’E. Tampoc cal entrar ben bé per aquesta vall, ens podem enfilar per les pales més directes cap al S. La tendència és però anar orientant-se progressivament de E a S, i SO els darrers 300m. Hi ha un avantcim a escassos 80m del cim. Crater inactiu a dalt. Descens pel mateix itinerari.
4 apunts per qui hi viatgi:
Cal portar sempre grampons per que la neu sovint és dura o gelada. També podeu trobar formacions caòtiques de gel a les parts altes dels cims. No en va el vent pot ser la principal dificultat per ascendir aquests cims. El dia pot ser radiant, però si bufa el "puelche", vigileu que el vent no arranqui la porta del cotxe quan en baixeu! El "viento blanco" és temible quan apareix. No vam veure rastres d’allaus ni vam trobar condicions que ens fessis patir al respecte. Cal estar però alerta de possible plaques. Porteu l’equip complert per allaus.
Pot ser que en alguna estació us puguin vendre un forfait per una sola pujada (per escurçar desnivells) però informeu-vos en abans. No hi conteu d’entrada. En alguna estació aproximen amb la ratrack. En general son amables, a les Araucaries especialment. Si el volcà es troba inclòs dins una reserva nacional, CONAF pot cobrar-vos un ticket per entrar-hi, o exigir la seva autorització abans de l’ascensió. Així ho teniem entès al Villarrica, però ningú va preguntar res, i no vam pagar tampoc.Qui tingui intenció de visitar aquests cims, que no s’ho pensi dos cops.
Endavant.
Contacteu-nos si voleu més informació.
Bones traces.
Ara farem una excursió per la zona de l'Aspiring. No podem fer-lo, però ens hi apropem anant a dormir a l'Aspiring Hut, refu molt fred! Aquest cop no hem llogat esquís......
Celebrem el dia sopant a Twizel, el poble fantasmagòric. Ens dirigim a Wanaka, per tornar ben aviat pel matí els esquís de lloguer i recuperar FINALMENT els nostres (l'aeroport de Wanaka és molt tiny i només hi ha un vol diari, si la boira ho permet). Ara ja toca veure la costa oest......i és que hi ha un canvi tan radical a nivell de vegetació! 
Ens recomanen anar al Mont Brewster i per això cal fer nit al Brewster Hut. 
Passem la glacera encordats sense gaires problemes, i un cop al coll anem a peu per una aresta fàcil fins que comença a complicar-se...... 
El sol s'està ponent i encara hem de baixar mil metres fins al cotxe......Xulíssim el bosc quan es fa fosc, el pas de mico final i la creuada de riu.......aquest cop no hi ha miraments i passem descalços......els peus ens ho agraeixen! Els més gafes del viatge hem estat el David el Jaume i jo.......aquest cop, anant cap a Hokitika (tot veient les glaceres de Fox i de Franz Josef) ens carreguem l'embragatge del cotxe. Per sort, el lloc on decidim que se'ns cali el cotxe és a 150 m d'un lloc amb endolls.......empenyem la camper amb totes les forces que ens queden..... 
i resulta que hem anat a parar a Ross.....Empire Hotel, gran pub amb rugby i cerveses de les grosses...... L'endemà, ens canvien la camper i ens en donen una de molt neta, amb un canvi que sí que funciona com hauria d'haver funcionat en l'altra. 
Pel matí, els núvols ens fan acomiadar dels 5 keas que tant ens han distret......fotos de rigor amb les crocs, cullera i barret (tota l'illa ens tenia controlats!)
A Nelson, la ciutat de l'art i que té més sol de tota l'illa, el David ens convida a sopar i quedem mooolt satisfets. Ja només pensem en la tornada cap a Christchurch, però el paisatge és magnífic.....sembla Noruega.... Abans d'arribar a Kaikoura encara veiem més foques a peu de carretera.... 
