11 d’abr. 2005

Piada Ararat - Turquia - 20 a 29/03/2005

Enviat per Toni V.


Activitat: Ascens fins a la cota 3000 del volcà SUPHAN (4058 m), dia 24/03; ascens fins aprox. cota 3.800, dia 25/3.
Desnivell: dia 24/03, + 1000 / -1000; dia 25/03 + 1800 /- 1800m
Horaris: dia 24/3: 4 h.30 ascens / 1 h 45 descens. Dia 25/03: 7 h ascens / 3 h descens.
Esquiadors: Roger Ll., Guifré Ll., Frederic L., Neus V., Miquel F., Josep P., Montserrat F., Antoni R., Toni V. i els guies turcs Muztafa T. i Yildrin B.
Temps: dies clars i vent fort i fred a partir cota 3000.

Aquesta és la piada de l'ascensió a un cim que ni tant sols vàrem poder iniciar:
Alguna vegada haureu sentit dir: - ni els més vells del lloc ho recorden -. Potser un pèl exagerat, però el cert és que feia molts anys (alguns deien cinquanta) que no queia una nevada com aquella.
La nostra estranyesa es feia palesa quan l’avió s’acostava a Erzurum: des de dalt tot es veia blanc fruit d’una recent nevada. A terra, malgrat el sol, ja fa dies que les temperatures són molt per sota de zero, però sembla que s’anuncia l’arribada d’un front càlid. Camí de Dogubeyazit, s’inicia una nova nevada, segurament és el front càlid que xoca amb la massa freda estancada durant tot l’hivern sobre Anatòlia i que provocarà "la Mare de totes les nevades turques".
Abreviant: A Dogubeyazit, teòric lloc on comença l’aproximació a l’Ararat, hi arribem com podem. L’endemà segueix nevant i tot és impracticable, fins hi tot les carreteres més importants i aeroports. I el dia següent s’aixeca igual, nevant a dojo. Vist el que veiem oblidem el nostre objectiu, tant per l’impossibilitat d’arribar als seus peus com pel gran perill d’allaus que representen els probables més de 2 metres de neu recent caiguda. Optem per una sortida honrosa o al menys que ens permeti calçar els esquís. Uns 150 km al sud-oest, al costat del llac Van, hi ha el volcà Suphan (4058 m), i cap allà ens dirigim, però les carreteres són en estat pèssim, obligant-nos a fer un gran tomb i malgrat això ens veurem atrapats pels problemes del trànsit. Després de peripècies varies aconseguim fer base al poble d’Adilçevaz i des d’allí llancem dos atacs successius a la muntanya. El principal inconvenient és que allà les carreteres d’accés a les vessants també estan tancades, cosa que ens obliga a superar grans espais amb un desnivell molt minso, abans de poder iniciar una ascensió de debò.

En els dos dies d’activitat ens cal enfrontar-nos a neu molt fonda a la pujada i a la baixada transformada en una crosta infame. Però malgrat tot hem aconseguit poder esquiar en un entorn exòtic i salvatge: exòtic com arribar amb les fustes als peus a un poblet de pastors kurds, presidit per un minaret, i salvatge com esquiar amb la presència de diversos llops afamats.

Més detalls de les “aventis” passades a les carreteres d'Anatòlia, de com els llops es vèren menjar a un turc quan estava posant les cadenes del cotxe i la part turística d’aquest viatge d’esquí, els trobareu en un proper butlletí del Club.

Un altre cop serà millor!

Bones traces!!!!!

Toni