Wasatch, Utah

Viatge per terres nord-americanes

26 de gener a 11 de febrer de 2024

 

Utah, un altre destí que fa volar la imaginació només d’anomenar-lo. Es que fins i tot sona bé, com un crit de guerra o una feliç exclamació que demana ser acompanyada de signes d’exclamació... doncs cap allí hem fet cap aquest gener/febrer per esquiar durant dues setmanes per les muntanyes de Wasatch. Tal i com va fer un altre grup d'amics cegesquiadors l’any passat, creuem l’Atlàntic per tastar la que diuen que és the greatest snow on earth...

Volem el divendres 26 de gener des de Barcelona. Actualment SKYteam (Delta, Air France, KLM ...) vola amb una sola escala des del Prat fins a Salt Lake City (SLC). El viatge dura en total unes 15h i arribem el mateix divendres a migdia a Utah. Som 7 però ens encabim en un sol cotxe de lloguer d’aquests grans que tan agraden als americans. Com que passarem tota la nostra estada en un casa de lloguer, pel dia a dia farem prou bé amb aquest tanc amb rodes. A més de l’estalvi, és molt còmode compartir vehicle tots junts, així aprofitem el desplaçament cap a la muntanya per repassar el BPA en veu alta o fer la llista de compra al súper quan tornem. Ens allotgem en una típica casa americana del suburbis a Lehi, poble/ciutat situat a 45 km al sud de SLC, no gaire lluny de Provo. Potser una casa més a prop de l’entrada dels Cottonwood Canyons seria més pràctica per la majoria dels dies, però estan més sol·licitades i son més cares. Lehi no és mal lloc per voltar de nord a sud i fer activitat també a la banda meridional del massís.

Les Wasatch Mountains son una serralada orientada nord/sud a l’est de la plana on es troba la SLC i les altres ciutat de l’entorn metropolità poblat per 1 milió de persones. La i15 (Interestatal 15) és el principal eix viari que vertebra la conurbació i és la via que seguim amunt i avall a diari per accedir a les muntanyes. La serralada està asclada per un munt de valls paral·leles entre sí (direcció est/oest) que fan cap a la plana. Així, la transició és molt abrupta, i el carrers residencials més propers a la falda de la muntanya es converteixen de patac en una carretera que solca el fons d’un congost rocós envoltat de penya segats nevats. La majoria d’aquestes valls no tenen sortida, i en alguns casos la carretera acaba en alguna estació d’esquí amb base propera als 2.000 m d’alçada. Les dues valls tributàries més conegudes son Little i Big Cottonwood Canyon, on es troben els estacions de Snowbird, Alta, Solitude i Brighton. Aquí les muntanyes son les més altes de la serralada, la precipitació és més important i les cues es fan monumentals des de ben d’hora al matí si fa bon temps. A més, si ha nevat de forma abundant, és fàcil que a primera hora del matí la carretera romangui tancada a l’espera de que acabin les tasques de desencadenament artificial d’allaus que han de garantir la seguretat dels vehicles que hi circulen. Tot plegat obliga a fer uns horaris prou matiners per evitar problemes i haver de canviar de destí sobre la marxa per no perdre el matí a la carretera. De fet, el millor és evitar els 2 Cottonwood Canyons els caps de setmana. Al vessant est de la serralada és possible esquiar també, però l’accés s’allarga i la neu acumulada és menor al ser sotavent. També hi ha muntanyes nevades a l’oest de la ciutat i en l’horitzó no massa llunyà, però ni els locals hi van gaire.

Aquesta temporada va començar amb un mes de desembre especialment sec que va deixar un mantell prim i escàs durant setmanes. A mitjans de gener hi va haver un episodi de 2 m de neu en una setmana que va fer millorar molt les condicions però el perill d’allaus va arribar a assolir el 5, especialment concentrat en obagues altes on quedava enterrada una capa feble persistent. Arribem a Utah al mateix temps que el bon temps, i gaudim d’una primera setmana anticiclònica amb temperatures anormals (ISO pujant a 3.300 m). Comencem fent rutes sense cims amb el propòsit de familiaritzar-nos amb el terreny, la neu, l’escala de valls i muntanyes, tot gaudint de la neu en cada descens.  Amb el pas dels dies i la bonança, acabem tots cercant les obagues dels cims més alts per trobar neu pols a la vegada que la capa feble esdevé més i més difícil d’activar accidentalment. Son itineraris típicament de primavera que no es fan normalment al gener quan les condicions desaconsellen endinsar-se en terreny gran i més exposat. La segona setmana baixa la temperatura i les precipitacions es mantenen al llarg dels dies, acumulant de nou 2 m de neu nova. El darrers dies de la nostra estada, el perill d’allaus s’eleva a 4 i esquiem en terreny boscós o de pendent inferior a 30º per evitar exposar-nos, però justament la neu és tant bona arreu que no cal anar enlloc més per gaudir de l’esquí com poques vegades tenim la oportunitat de fer.

Dissabte 27 de gener

Dry Creek Canyon

Ens quedem a prop de Lehi en el primer dia d’esquí i triem una vall sense estacions per evitar cues al matí. Triem Dry Creek Canyon, al sector sud de les Wasatch, amb accés des de Alpine (trailhead a 1.725 m). La primera part de la ruta és per camí ben marcat però incòmode per esquiar de baixada. Inicialment volíem anar cap al Pfeifferhorn o White Baldy pel sud, evitant el perill de les obagues altes, però aviat veiem que la neu a la solana està encrostada i més val buscar obagues segures i esquiar neu pols. Convenim sobre la marxa decantar-nos cap al Box Elder Peak, fixant-nos en les canals obagues que neixen al límit del bosc, a la base de l’aresta nord. Finalment les descartem per ser terreny massa pendent i veiem més viable fer runs a un cim de 3.000 m de la serra entre Dry Creek Canyon i Tibble Fork Dam a la capçalera de American Fork Canyon. Dia radiant, bonança, però aire fresquet. Vistes molt boniques cap a les muntanyes de Timpanogos. Bona neu triant la bona orientació, i paisatge nou que ens omple d’il·lusió. Pins i trèmols. Utah és ara i aquí. 

Diumenge 28 de gener

Big Springs Hollow, South Fork

Seguim defugint els Cottonwood Canyons i ens dirigim a Provo Canyon i la vall tributària de South Fork. El nostre destí és Big Spring Hollow, amb punt d’inici en un aparcament a 1.760 m. Remuntem la llarga i solitària vall cap al sud fins un petit cim de 2.910 m (point 10.006 f) de la  Cascade Mountain Divide, que domina la vall de Burnt Hollow cap al sud, on destaca descaradament el Provo Peak. Vistes al Utah Lake i les Cascade Mountains, on endevinem bon terreny per rutes de primavera.

Fem un primer descens pel vessant E/NE (oposat al de pujada) i baixem per la vall paral·lela més fins a retrobar les traces de pujada a la confluència dels barrancs. Fem una segona pujada entre les cotes 2.435 m i 2.895 m per assolir l’aresta entre Big Spring Hollow i Shingle Mill Canyon. La pujada, orientada a oest, és un calvari pel sol i la calor. Aquí descobrim també que els locals fan més girs de baixada que conversions de pujada (quines traces més bèsties, cal posar la reductora per seguir-les!). Però la recompensa arriba, i el descens obac cap al barranc que cau en direcció NW és de traca i mocador. Neu xampany, descens llarg i directe per tornar a les traces del pujada del matí. En poca estona ens plantem al cotxe i ens atansem a Sundance a visitar la base de l’estació propietat d’un actor de nom R. Redford.

Dilluns 29 de gener

Mount Superior (3.364 m)

Cardiff Fork (Mill D South), Big Cottonwood Canyon

Avui sí anem cap a Big Cottonwood Canyon, fem festa grossa: bona meteo, cim destacat, una vall preciosa i ens acompanya l’Oriol d’Andorra. Sortim de Cardiff Fork Trailhead (2.200 m) i remuntem la llarga vall amb la figura del Kesler Peak que ens guaita per sobre el clatell. A mida que avancem, apareix la cara NE del Mount Superior amb un munt de traces que omplen el vessant . També el Little Superior Buttress que farem en un segon run. La traça no dona marge a l’error i ens plantem a l’aresta entre els dos cims esmentats. A partir d’aquí seguim a peu, per una aresta de neu amb passos fàcils de roca fins al cim. Cap al sud descobrim la capçalera de Little Cottonwood Canyon amb les estacions de Alta i Snowbird a tocar dels dits. També salivem mirant el descens sud del Superior, un clàssic de Nord Amèrica, i les traces espectaculars que davallen del cim del Monte Cristo, molt proper al oest.

Nosaltres esquiem una canal senzilla i obaga que mena al Cardiac Bowl on ens deixem emportar fins a la cota 2.950 m del vessant NE. Aquí posem el fre de mà i les pells per pujar al segon cim (3.190 m). Esquiem el seu vessant NE i tornem al cotxe desfent la ruta per la vall de Cardiff Fork.

Dimarts 30 de gener

Red Baldy (3.405 m) i Lake Peak (3.262 m)

White Pine Fork, Little Cottonwood Canyon

Una altre dia gloriós, més propi de la primavera que del gener. L’Oriol repeteix amb nosaltres i ens proposem que no torni a Andorra mentre siguem per aquí (no ho aconseguirem). Temps radiant i anormalment temperat, seguim apuntant cap als cims alts i no massa compromesos per trobar la bona neu. Aparquem al White Pine Trailhead (2.330 m) i remuntem pels camins de l’obaga molt traçats ja després d’uns quants dies de bon temps. La vall es menys llarga que la del dia anterior, ens plantem per sobre dels arbres en proximitat del White Pine Lake. La ruta al Red Baldy queda mig amagada d’inici, però a mida que ens hi acostem descobrim el vessant NW per on la traça s’enfila cap a l’aresta NW. Aquest cop fem cim amb esquís, estem 1m per sobre l’Aneto. Vistes fantàstiques cap als Timpanogos altre cop. Bon descens i bona neu, tot i que la a la part alta en falta (afloren rocs) i la pala està ja plena de traces.

A 2.935 m posem pells per fer el nostre segon cim del dia, que portem des del matí guaitant-lo. Segons el mapa que miris, tant es pot dir Lake Peak, Thunder Mountain o inclús No Name Peak (si podem triar nom, perquè dir-ne No name?). El pugem per la cara nord, en part seguint a peu una canal que duu a l’aresta NE. El descens el fem pel corredor clàssic de Lake Chute, pel vessant est que davalla cap al White Lake. Forcem un flanqueig a nord a la base de la canal per tornar a guanyar la obaga i esquiar la neu pols que s’amaga al bosc més ombrer. Arribem feliços al cotxe altre cop, i cada dia més afamats a l’hora de sopar.

Dimecres 31 de gener

Porter Fork, Mill Creek Canyon

Seguim a la descoberta de les Wasatch anant a veure quin pa donen més al nord a la vall de Mill Creek, just per sobre dels Cottonwood Canyons. No comencem bé el dia quan arribats a la sortida me n’adono que els botes s’han quedat a casa. Gràcies al Jordi G. i les circumstàncies, finalment Ignasi i servidor ens afegim amb retard a la sortida en segona convocatòria. Sortim de Porter Fork Trailhead a 1.830 m. La pujada per Main Porter Fork està feta una pista de bobsleigh, i posem a prova les pells de pujada i els cantells de baixada. Amb aquestes condicions, molts locals es queden a casa, però els Pirinencs no ens posem tiquismiquis... Fem diversos runs al voltant de la cota de 2.940 m (9.661 f) a l’oest de Porter Fork Pass, tastant la neu del vessant sud (LCC). També fem una incursió cap al cim del Mount Raymond (3.108 m) per la solana, però traiem pells a 50 m del cim després de sentir un parell de woumfs en pales de fort pendent a sud (la neu transforma ràpid, ja som a l’abril?). Acabem pujant de nou a la cota 2.940 m per esquiar les línies a nord anomenades Sox’s. Es paguen 5$ al sortir de la vall.

Al vespre ens trobem amb l’Ari que ens porta a viure una experiència gastronòmica 100% made in USA.

Dijous 1er de febrer

Mineral Fork, Big Cottonwood Canyon

Avui el temps s’espatlla, tot i que les temperatures no es decideixen a baixar. La neu i la meteo no prometen alegries, el vent es reforça i el perill d’allaus augmenta. Triem la vall de Mineral Fork per investigar nous racons. Aparentment hi estarem protegits del vent de sud, i en cas de mal temps, serem al cotxe en un vist i no vist. Sortim del Mineral Fork Trailhead (2.050 m) i enfilem la vall boscosa cap al SE. Quan sortim del bosc, la ruta es redreça fins emergir en una coma on la capçalera es tanca definitivament. Al vessant oest veiem una allau de fa pocs dies que documenta el UAC al seu web. El nostre objectiu és sortir a l’aresta NW en el vessant oposat, assolint un petit collet destacat. Ens quedarem a pocs metres del coll, protegits sota unes roques, on trobarem un lloc segur on treure pells i avaluar l’estabilitat del mantell. No gaire lluny hi ha esquerdes de lliscament. Arriben dos locals i per torns esquiem la pala que ens ha dut fins aquí (3.160 m). Neu canviant i poc relleu en un dia gris. Passa un front veloç, i es posa a nevar intensament durant poca estona: arrancada de cavall i aturada de ruc. Tornem d’hora al cotxe. Tindrem temps a la tarda per relaxar-nos i per improvisar un taller d’encerat de soles al jardí de casa, impartit pel nostre skiman Ignasi i patrocinat pel Vicenç, que hi posa la cera i la planxa.

Divendres 2 de febrer

Short Swing Ridge  (2.820 m) i Little Water Peak (2.930 m)

Mill D North Fork, Big Cottonwood Canyon

Volíem neu nova, i finalment arriba la neu. Tímidament, però tot és començar. Al cap del dia potser cauen 20 cm i l’endemà en seran més. Tornem a Big Cottonwood Canyon per explorar una nova vall en que encara no hem esquiat. Sabem que les valls més altes que s’endinsen cap al nord son de terreny més benèvol i arrodonit, amb boscos esquiables fins al cims o gairebé. És el millor terreny per voltar els dies de mal temps i avui és el millor destí per esquiar i no complicar-se. Sortim de l’aparcament de Spurces Campground i remuntem la vall de Mill D North Fork. Passada l’urbanització de cabanes (cabins), enfilem pel bosc de trèmols cap a l’est fins assolir el cim de 2.820 m (9.269 f) de la Short Swing Ridge. Fem el descens cap al nord per una valleta que ens retorna a Mill D North Fork, aigües amunt.

Posem pells i seguim endinsant-nos vall amunt fins a Dog Lake, des d’on seguim el llom oest del Little Water Peak (2.930 m) fins al cim. Descens agraït pel vessant sud i ràpida tornada fins al cotxe en mig de la nevada. Temperatures en descens i condicions hivernals a la carretera (cadenes, rodes de neu/mixtes o 4x4). Dia ben aprofitat, bones esquiades, però la Vane s’anima a testejar el material contra un arbre que s’interposa obstinadament entre viratges (el casc passa, però el genoll no calia). Demà descansarà per no forçar.

Dissabte 3 de febrer

Primrose (vèrtex 3.100 m) – Aspen Grove – Sundance

Avui és festa grossa, quedem amb l’Ari i el Ben que ens porten al pati de casa seva. Aparquem a Aspen Grove (10$) on trobem un estand informatiu del Utah Avalanche Center. Sortim seguin la carretera (ara tancada) que travessa cap a American Fork, més al nord. Aviat la deixem cap a l’oest per seguir una valleta protegida a nord fins guanyar una aresta on es troba el Primrose Overlook, amb fantàsiques vistes sobre el massís de Timpanogos en el que ens trobem. Seguim guanyant alçada cap a l’oest, ara per una coma obaga, ara per l’aresta de nou fins un vèrtex a cota 3.115 m. Alguns faran 2 runs a aquest cim, d’altres ens conformarem amb un de sol. Molt bona neu i bona companyia. I no em refereixo a les motos de neu que ens visiten en alguna ocasió.

Diumenge 4 de febrer

Mout Wilson (3.033 m), Mill Creek Canyon

Avui caiem a la trampa tot i estar sobradament previnguts. Ben d’hora quedem atrapats a les retencions que es formen molt abans de ni tan sols arribar a enfilar la carretera cap BCC. Canvi de plans i triem de nou Mill Creek per no perdre ni un minut més al cotxe. Sobre tot perquè sembla que avui serà el darrer dia de sol del que gaudirem a les Wasatch durant la nostra estada. El dia promet.

Aparquem allí on deixen de netejar la carretera (Maple Grove Gate, 1.860 m). A partir d’aquí, la carretera és només esquiable i trobem bastants esquiadors de fons. La primera part de la ruta és la més avorrida, cal seguir vall amunt per al pista durant gairebé 5 km fins trobar el trencall de l’Alexander Bassin Trailhead. Per sort el dia radiant i la neu recent fan de l’aproximació un passeig amè. A partir d’aquí ens enfilem cap al sud obrint traça pel bosc, amb cura per encertar l’entrada cap al vessant nord del Wilson Peak, basculant de forma pronunciada cap a l’est a cota 2.500 m. Aviat fem cap a les Wilson Glades, un racó obac i preciós però de trist record per l’accident que hi va succeir l’hivern de 2021. Evitem pujar pel terreny obert i flanquegem cap a l’oest per seguir per la segura aresta nord fins l’avant-cim (vèrtex hidrogràfic).

Fem un primer run apoteòsic de retorn cap a les Glades i el bosc obert que queda per sota, i tornem a pujar, ara fins al cim del Wilson Peak (3.030 m). Provem de seguir per l’aresta en direcció al Gobblers Knob per baixar en travessa cap a l’Alexander Bassin des de l’Alexander Pass, però no trobem cap pas raonable en l’únic tram rocós i afilat de l’aresta (sense fer un descens addicional que no volem fer per l’hora). Així que desfem el camí i tornem esquiant de nou per les Glades fins a la pista. Molt bones condicions i sortosament llisquem ràpidament i sense esforç els 5 km fins el cotxe.

Dilluns 5 de febrer

Arches National Park, Moab

Ens prenem un dia de descans per voltar una mica i veure altres paisatges de l’estat. Road movie de dia sencer (325 km i 3h 20 només anada). Llargues rectes per carreteres envoltades de desert i amb poques poblacions en el camí. Sol i temperatures prou agradables, i el massís de la Sal Mountains que no deixa de cridar-nos a l’horitzó (Tuk, tornarem alguna primavera). El Parc és espectacular, fem diferents excursions curtes al punt atractius d’interès però ens deixem moltes coses per veure. I això  que estem molt sols al parc, laborable al febrer sempre és millor que a plè estiu. Jornada relaxada i agradable, les vacances també son això.

Dimarts 6 de febrer

The Churh (x2), Red Pine Trees i Red Right Returning

Red & White Pine Fork, Little Cottonwood Canyon

Dia de neu continua, i visibilitat pobre per estones. Tenim el mal temps a sobre, i en cotes altes fa vent, així que busquem obagues boscoses, més baixes i protegides del vent de sud, per gaudir de les bones condicions per a l’esquí que les precipitacions van deixant. Jornada de Gore-tex fent el yo-yo i xalant a cada baixada. Fem descensos per parelles per no descontrolar-nos massa, donar ritme i distribuir-nos una mica per no trepitjar-nos en excés les traces. Els walkis aquí son de gran ajuda. Avui hi ha poca gent a la muntanya i amb aquesta neu, un tros de bosc és suficient per ser feliç tot el dia. I ja sabem que d’ara fins que marxem, potser no veurem el sol, però no hi haurà cap descens que puntuem per sota de l’excel·lent.

Dimecres 7 de febrer

The Cone  (2.950 m) i Tom’s Hill (2.761 m), West Desolation Ridge

Mill D North Fork, Big Cottonwood Canyon

Avui l’alerta meteorològica està en el seu màxim, i al matí la carretera de Little Cottonwood està tancada per les tasques de control i mitigació d’allaus sobre la via d’accés a les estacions. Triem Big Cottonwood Canyon i les valls més tranquil·les i suaus de la capçalera per voltar de forma segura. A més, la circulació en cotxe es complica, i el trànsit d’esquiadors és especialment intens avui en aquesta vall.

Aparquem de nou a l’aparcament de Spurces Campground i remuntem la vall de Mill D North Fork, tal i com vam fer el divendres 2. Aquell dia ni l’Ignasi ni en Marc van afegir-se a la sortida, així que està bé repetir per que ells també la coneguin. Fem de nou la pujada a la Short Swing Ridge i seguim fins the Cone (2.850 m) per fer el descens nord (Powder Park 3). D’inici son clarianes de pendent <30º i la part baixa bosc és comuna amb el descens obac de la Short Swing Ridge.

De nou a la vall (Mill D North Fork), posem pells i seguim una traça directa pel vessant oposat per pujar a Tom’s Hill (2.761 m). No para de nevar, però no fa un fred massa excessiu. Ara bé, cal abrigar-se, i canviar de guants a mitja jornada perquè amb la precipitació constant acaben xops. Descens pel bosc seguint aproximadament l’itinerari de pujada. Molta neu entre els arbres i ens deixem caure despreocupadament sabent que el coixí blanc que hi ha ho para tot.

Per acabar la jornada, fem un tercer run diferent, remuntant en direcció est cap a Lake Desolation sense arribar-hi. Abans ens enfilem cap a la West Desolation Ridge i ens plantem a la base de l’aresta més afilada i ventada a 2.800 m. Fem un descens cap a l’oest per la vall paral·lela al nord de Powder Park 3 fins trobar la traça de pujada i tornem a l’aparcament de la carretera. No para de nevar, pleguem veles ràpidament per trobar refugi al cotxe i plegar la jaqueta molla un cop a dins. Quina neu...

Al vespre l'Ari i en Ben ens conviden sopar. Gràcies per la vetllada!

Dijous 8 de febrer

Willow Knob x2 (2.900 m), Willow Peak x3 (3.051 m)

Willow Fork, Big Cottonwood Canyon

Avui sembla que la nevada ha d’afluixar, però cada matí s’acumulen noves polzades de neu nova. Portem ja entre 4,5 i 6 peus (1,5/2 m) de neu recent des de l’1 de febrer, i prou que ens n’hem adonat. Avui l’UAC ha posat un 4 en totes les alçades i orientacions de la roseta. Però amb les bones condicions que hi ha, hi ha molt bon esquí a fer en terreny segur. Voltarem entre 2.500 i 3.000 m  i no trobarem signes d’inestabilitat i activitat natural o accidental.

Tornem cap a BCC i matinem molt per avançar-nos a la caravana d’esquiadors que pugen a pistes. Després d’un incident aparcant a la vora de la carretera (les rodes cauen fora de la plataforma i un 4x4 voluntariós ens treu d’allí amb una sirga en un moment), enfilem una traça vella que remunta des de Willow Heights. Avui anirem improvisant al llarg del dia, fent diferents descensos o repetint els que més ens han agradat, i canviant de plans si tenim una idea millor o veiem una clariana que volem esquiar. De Willow Knob ens agrada el descens NW (Litlle Willow) i sobretot el vessant nord més directe. Són runs curts per bosc més o menys dret, molt divertits i bonics escènicament. El vessant SE (Main Willow Bowl) de Willow Peak està força esclarissat, i podem triar espais amples de pendent inferior a 30º per lliscar ràpid i fer girs més amples. La neu és abundant i s’esquia sense esforç, el lloc convida a fer tot el descens de patac, sense aturar-se. El darrer descens el fem pel Neil’s Bullshit Bowl, i jo li poso màxima puntuació a aquest descens per la neu i l’entorn (valoració subjectiva no unànime).

Divendres 9 de febrer

Runs diversos pel USA Bowl i Willow Knob

Mill F Est Fork, Big Cottonwood Canyon

Darrer dia i festa grossa. Amb gruixos de neu nova en màxims, tornem al mateix sector del dia anterior i entrem una mica més al est des de Solitude Entry #2 cap a l’USA Bowl. Aquesta olla sembla ser el parc d’atraccions preferit quan hi ha neu pols abundant i no es vol córrer riscos pel que fa a allaus. Està clar que no hi estarem sols, però l’amfiteatre és gran (1,5 km d’ample i runs de 200/250 m de desnivell que només molt puntualment superen els 30º). Al llarg del matí farem 3 baixades diferents al bowl, amb un temps canviant, a vegades molt tancat i emboirat (sense relleu), a vegades amb un sol tímid que vol però no pot. Descensos brutals, esteles de neu pols que amaguen els esquiadors flotant muntanya avall. De fons, tot el dia sentim foc de morter per part dels artificiers de l’estació de Solitude (se’ls ha girat feina).

Avançat el dia, saltem a l’obaga de Willow Knob per repetir les obagues del dia anterior i acomiadar-nos de les Wasatch amb les darreres llums del dia i un cel que finalment s’obre.

Dissabte 10 / diumenge 11 de febrer

Ens acomiadem de Utah amb un sol radiant i un anticicló que s’anuncia per dies. Afortunats els que avui arribin a SLC perquè trobaran el pati amb condicions espectacular. A nosaltres ens toca fer paquets, acomiadar-nos de la casa, tornar el cotxe, i volar de tornada entre dissabte migdia i diumenge migdia (hores locals).

Altra informació útil:

El Utah Avalanche Center (UAC) és un dels centres de predicció / investigació més potents del món, i els seus butlletins son referència sempre. Ens agrada la manera de redactar-los, la informació que aporten, els comentaris personals que hi deixa cada predictor, i tota la informació disponible al seu web. És una ajuda fonamental per preparar les sortides. Emeten un butlletí diari a les 07:00 del matí, però segons l’evolució meteorològica o la precipitació caiguda, és possible que surti un update durant el dia per actualitzar la distribució del perill quan és creixent. Té app per a mòbil.

Utah Department of Transportation (UDOT) és el responsable de la gestió de les carreteres i la font a consultar per les condicions per circular per les Wasatch, inclosos els tancaments temporals pel control d’allaus que sovint es porten a terme a primera hora del matí a Litlle Cottonwood quan hi ha neu nova. La web del UAC també inclou un warning quan es donenn aquestes eventualitats. Té app per a mòbil.

National Weather Service és una pàgina de predicció meteorològica estatal. Si introduïu la localitat, l’hourly weather forecast graph dona informació útil molt visual sobre temperatures, vent, humitat, precipitació, i cobertura del cel. Pàgina útil, a més de les tradicionals Snowforecast o Meteoblue.

Wasatch Weather Weenies. Blog de meteorologia i nivologia que porta Jim Seenburgh, autor del llibre Secrets of the greatest snow on earth. És un blog sempre interessant amb informació d’abast científic però també per conèixer els condicions de neu i previsions meteorològiques.

Wasatch Backcountry Skiing Map. Mapa parcial que inclou només els 2 Cottonwood Canyons i Mill Creek. És útil sobretot per la toponímia especifica de zones i línies de backcountry. El mapa es ven en paper (E:1/24.000), però és habitual comprar-lo en versió app per mòbil. Està vinculat al Wasatch Backountry Skiing Guide que conté informació de rutes d’esquí de la zona.

En general, Gaia GPS és l’eina cartogràfica d’ús més estès als EEUU, i la seva versió gratuita és una app suficient per disposar de bona cartografia per voltar per les Wasatch. Molt recomanble. FatMap també

Pel que fa a la bibliografia, nosaltres ens vam ajudar de dues guies publicades en paper.

Backcountry Skiing Utah de Tyson Bradley (Falcon Guide) té informació de molts itineraris de l’estat (no només Wasatch). És un llibre potent, amb molta informació però que a vegades costa de seguir ja que els mapes son molt esquemàtics (mapes de carenes).

Backcountry Ski&Snowboard Routes – Utah de Jared Hargrave (Mountaineers Books) és també un molt bon llibre, amb menys opcions per a cada entrada però amb mapes topogràfics de més qualitat.

Hi vam ser la Vanessa, en Vicenç, Ignasi, Marc, Jordi P., Jordi G. i Carles

Les fotos son barejades, n'hi ha de meves i de la colla.

Bones traces, allí on tinguem neu per dibuixar-les.