Molt de pols i poca pell a l'Arieja

Sortida de cicle del 28-29 de Gener

Els homes del temps ens diuen que el cap de setmana farà un fred que se’ns arronsarà tot, però els ionquis del powder necessitem la nostra dosi, sabent que després de l’onada polar dels darrers dies hi ha racons al Pirineu on pots trobar la millor merda de la temporada.

Hem de triar bé. Boscos amagats amb pols clandestina de la bona, on resistir els calfreds del mono, pel que triem l’Arieja, la petita Sibèria. Sabem que els reis del Cegesqui hi han deixat una bona mercaderia amb quilos de pols blanca per sadollar el nostre síndrome d’abstinència després d’un inici de temporada justet de mandanga.

Ens reunim una tropa que fa por. La cyborg de Lleida, l’addicte del Raval, un parell de metges per si tenim sobredosi, un parell de químiques de les que saben tallar la neu, la quota de la Catalunya emboirada que ve de Vic i Cervera, com els del Vallès no hi ha res, i fins i tot tenim xungos de Badalona i Nou Barris. Què pot sortir malament? Dame el casio y las llantas del Twingo.

Menció especial és que tenim un parell de noves incorporacions, guest stars. Un directe en helicòpter del curs d’iniciació i un nou esquiador rudimentari amb taules de fusta i pells de taparabos.

De camí cap al mannà, però, decidim fer nit a l’acollidor i comfortable refugi de la Molina del CEG. La cara de les parelles que estan de capde íntim al refugi quan veuen arribar la marabunta de gent és de poema. 

Un parell queden encegats pel rosa del gore, el plomes, els llavis, les ungles, el pantaló, les pestanyes, la samarreta, i no segueixo per pudor, de la nostra rosa, que l’amor s’hi posa. La nostra cegesquiadora estil Agata Ruiz de la Prada amb tant de pastel provoca una pujada de sucre que un parell quasi s’hi queden de coma diabètic.

Sort que no l'han vist sopant al Brezo, qualsevol semblança amb una peli gore és pura casualitat.

Però això no és el pitjor. Quan veuen com ens apilem a les lliteres del refugi es preveu una nit calenta. Sobreescalfada, més aviat. El recital de roncs i refregades es preveu tòrrid. Els que anem cansats de la setmana, però, caiem com morts, i no ens adonem de si les refregades van a més durant la nit o si més aviat acaben en “roçadures”.

 

Dissabte Pic de Bourbourou 2.017m +-1350 F/S2

Al matí se’ns ajunta un nou esquiador a la Molina i ens dirigim en cotxe a travessar el túnel de Porta i deixar Catalunya per endinsar-nos a l’hinòspita Arieja. Aparquem al costat de la carretera a una àrea de descans de la carretera nacional, a l’alçada del poble de Perlàs i Castelhet i arrenquem d’una de les cotes més baixes de Cegesquí, 650m d’alçada. Els cotxes que passen ens miren com si pretenguéssim pujar a l’Aneto des del desert dels Monegros.

La realitat és que sortim amb esquís als peus, ja que hi ha neu des d’aquella cota, però la primera hora llarga la fem per un corriol nevat, que puja 600m en molt poca distància, que si bé es fa fàcilment de pujada, de baixada preveiem que no serà esquiable, degut a la elevada inclinació i obstacles del camí.

Quan dic que pugem fàcilment pel corriol nevat, no és el cas de tots els esquiadors. La fera del Baix Llobregat ha portat uns esquís amb fimosi, amb pell massa curta per la llargada de l’estri.

En aquesta situació, tot li patina, i tota l’estona està fent marxa enrere, així que finalment ha de carregar els esquís a l’esquena.

Si el primer tram pujava dret en molt poca distància, la resta de camí fins el Bourbourou és una botifarrada de quilòmetres amb molt poc desnivell, pel mig del bosc, arrecerats del vent amb temperatures molt baixes. Trobem fins a tres cabanes, acollidores si ets un vampir sense sang, però els paisatges són magnífics i la pols es troba a tot arreu.  

Si se t’arronsa la pell, però, tot es complica, així que esgotat per l’esforç de pujada, els esquís massa llargs decideixen tornar per on han vingut. Un pujar i baixar tan poc fluït fa difícil de passar.

La resta passem fred de pujada, no ens queda cap pell per arronsar, però les temperatures garanteixen que trobarem la mandanga intacta a la baixada, sense adulterar. Fem cim fàcilment, seguint el rastre rosa de la Cyborg de Lleida, i iniciem un descens gloriós, per un powder dels que només es troben de tant en tant, fent cadascú les seves clenxes. Traces, volia dir...

Acabem el dissabte a un acollidor hotel de Tarascon-sur-Ariège, on ningú vol obrir la porta al xungo del Raval i va de poc que no es queda al carrer fotent el pal a totes les iaies del poble, com si estigués a casa. Sopem unes pizzes mini i ens recollim a les nostres suites.

 

Diumenge Mont Fourcat 2.001 m +-1000 F/S2

El diumenge ens llevem a bona hora i ens dirigim al proper poble de Croquié, des d’on surt la traça del nostre objectiu del dia. Tothom ha sobreviscut a la nit del dissabte, però la vigatana fa via cap a un altre destí ja que té la sort d’allargar el cap de setmana.

El cordial i amable recepcionista de l’Hotel ens ha dit que la carretera és oberta i tot és fàcil fins Croquié. No cal dir que hem de posar cadenes i de miracle no hem de començar a obrir pas amb la pala per arribar al punt de sortida. Per sort, tots els cotxes hi fan cap, i no hem deixat enrere ni el del curs d’iniciació ni en pell curta.

Ara bé, veient l’experiència del dia anterior, massa pala per tan poca cosa, el del Baix Llobregat decideix quedar-se a cotes baixes i fer la seva excursió al seu ritme d’un pasito pa alante y otro pa atrás, volta Maria.

Uns caçadors plantifiquen un cartell d’avís de caça del senglar, esperem que no caigui ningú de la secció. Algun és massa pelut per confondre’l amb cap altra bèstia que no sigui un os, un ieti o una marsopa.

Els altres 14, enfilem bosc i per una pendent suau i constant ens dirigim cap al Mont Fourcat sense necessitar ni una volta Maria, precisament. Un gos pataner ens segueix tot el camí, no hi ha manera de treure-ns'el de sobre. També un gos d’atura preciós, blanc i negre. Es veu que el primer era del club, alguns sense afaitar són difícils de reconèixer...

La única pega és que més o menys a mig camí aquest cop el bosc se’ns acaba i enfilem cap al cim per uns lloms descoberts, amb una boira gebradora i un ventet que ho garratiba tot.

Quan sembla que l’ascens al cim serà un patir pel fred i vent que hi pugui haver en unes carenes tan desprotegides, com un miracle o una aparició, travessem el mar de boira, sortim a un dia assolellat preciós i podem gaudir d’una estada al cim amb unes vistes magnífiques.

La baixada torna a ser divertidíssima. El tram superior té una barreja de neu pols i bonys de neu gelada pel vent, però sembla que hi sapiguem esquiar i tot. Al bosc tirem avall com bojos i acabem amb branques entre les dents en una clàssica mini encigalada abans de trobar la pista.

El descens per la pista ampla, amb bona neu, per una vegada, no és un d’aquells descensos per pista gelada on tot et va rebotant i acabes amb veu de falset, sinó que és un gaudi per rematar un dia i un cap de setmana d’esquí magnífics.

Només ens falta el ràpid retorn a Barcelona, res, amb una petita caravana de 57 hores a la collada per arribar a Ribes. Us escrivim aquesta piulada des del cotxe, esperant passar la última rotonda de Ripoll. Confiem que abans del proper cap de setmana del 2027 haurem arribat a casa.

Ens ho hem passat molt bé amb, la Rosa, la Roser, la Berta, la Lorena, la Leti, l’Ignasi, en Jordi, l’Adrià, el Josep, el Toni, el Pep, el Carles, el Manel, l’Andrea, el Cesc i l’Hèctor.

 

PD: Els propers que aneu al refu de la Molina del club si hi trobeu dos cadàvers no us preoucupeu, va ser la manca d’oxigen, però la resta estem tots bé.