Piulada del tren de Finse, Noruega, 5 a 8/05/2017

Esquí de muntanya a Hordaland i al Parc Nacional de Handangervidda

Finse - cegesqui May 2017 from jaumesquidemuntanya on Vimeo.

“és el millor dia de la temporada i potser dels darrers 10 anys!” ens deien els locals tan astorats pel bon temps com de veure dos catalans per allí i amb uns esquís tan amples...

Finse és un llogarret amb “quatre” cases que gira al voltant de l’estació de tren més alta de Noruega, a 1222m, a la regió de Hordaland limítrof amb el Parc nacional d’Handangevidda, al sud de Noruega.

Sense carretera d'accés, el tren és el mitjà per arribar-hi (a 169qm i 2h20’ de Bergen, i a 302qm i 5h d’Oslo). Les ganes venien de lluny per ser un lloc remot, per la latitud, pel paisatge blanc i muntanyes desconegudes i sobretot per poder-hi anar amb tren.

A part d’un hotel (“Finse 1222” a la mateixa estació) hi ha el refugi Finsehytta de la DNT (Den Norske Turistforening). Aquest refugi és a 300m en esquís de l’estació, a 1223m, molt acollidor, amb lloc per 162 persones, gastronomia espectacular i abundant ... i car com casi tot a Noruega (paga la pena fer-se membre de la DNT pels descomptes a aquest refugi i accés als lliures). L’allotjament és només en pensió completa i al canvi ve a costar 90€/dia (inclou àpats tipus bufet lliure, entrepans per dinar, termos, i dutxa).

AVIS: abans de seguir llegint i que us vinguin ganes d’anar-hi, dos aspectes a conèixer que fan que casi mai sigui un bon destí per l’esquí de muntanya:

1. Aquí els dies de sol a l’hivern i primavera són comptats i tres de seguits és un miracle: sinó neva o hi ha boira hi fa vent que acostuma a ser fort... i ens han tocat els tres seguits de bon temps amb només una estona curta de 4 estacions diumenge fins que el vent ha deixat el cel ras de nou, molta sort!
2. Les distàncies són llargues i els pendents suaus. Només quan la neu és dura o dura-primavera és abordable una progressió ràpida igual que la que els locals fan amb esquís de fons o cross-country (la majoria també fan servir pells de foca). És llavors quan a més de fer els recorreguts que marquen amb branques de bedoll, dóna temps per atacar els cims que hi són i gaudir alhora de curts però bons descensos.

els vents d'oest són els dominants

Resum de l’escapada:



Divendres 5 de maig de 2017: Vol BCN (8am) – Bergen (11:20am) – turisme – tren Bergen (4:00pm) – Finse (6:20pm) – Ref.Finsehytta – sopar (7:00pm) – sortida de vespre fins la posta de sol a quarts d’onze.

Dissabte 6: Volta a la gelera de Hardangerjøkulen, 22qm fins el seu punt més alt 1863m.

Diumenge 7: Travessa circular cap al nord fins a Klemsbu i tres cims. Sopar i esperar el tren que ve de matinada.

Dilluns 8: tren de Finse (1:38am) a Oslo (6:25am en cabina amb lliteres) – turisme i vol de tornada a BCN al vespre.

La cuita al sol de postres


Punt 1397m 2,5km al sud de Finse
+/-250m; F, S1, *, 2h (en mode passeig i fent fotos...)

Divendres a quarts de 9, després de sopar, el sol encara ho il·lumina tot i les ganes ens poden. Ens dirigim al sud, creuant el llac gelat, i abans de que es pongui el sol cerquem el turó més proper per fer una bona baixada. Un parell de perdius blanques i posta màgica sobre els esquís a quarts d’onze de la “nit”!


Gran festa a la gelera Hardangerjøkulen 1863m

+/-850m, 22qm; F, S1, *** (per la llargada; preveure GPS en cas de boira o mal temps)

Avui potser fem l’itinerari 200 persones. Sembla ser el millor dia en molt de temps i es veu a les cares de la gent: pugen més ràpid que nosaltres, amb esquís prims i lleugers, però recuperarem terreny en el descens.

L’itinerari, sempre marcat per branques de bedoll, comença cap al sud creuant el llac. En un parell de quilòmetres posem pells i entrem a la gelera. La traça es va recargolant per uns paratges preciosos i es creuen dos refugis del DNT, lliures i en molt bon estat: l’Appelsinhytta a 1380m i el Jøkulhytta a 1780m, a tocar del punt més alt.

Refugi Jøkulhytta, 1780m

Tothom està content i es presta a salutacions i mirades de complicitat en una cursa per arribar no més ràpids sinó més satisfets. La temperatura convida (als noruecs) a treure’s la samarreta!

Sense problemes arribem al punt més alt, 1863m, avui lloc de “pícnic” per molts. Llavors venen 4 quilòmetres planers on no es perd pràcticament alçada per creuar la part alta de la glacera d’est a oest. A la cota 1800m s’inicia el descens i fem tres bones pales i una remada final fins a Finse de 4qm.

Ni fet expressament, al refugi elaboren cervesa pròpia de quatre tipus diferents que cal anar provant i allargar així l’estat d’èxtasi del dia, rodó.


Volta circular i triplet a Klemsbu

+/-1100m, 25qm; 9h; F, S2, *** (per la llargada i múltiples canvis de pells i orientacions)

Refugi Klemsbu, 1600m

Està tapadot i descartem pujar al Finsehutten, molt proper. En direcció nord remuntem 6qm fins al refugi de Klemsbu a mesura que entra el vent i va escampant les nuvolades.

Queda un dia radiant i abans d’entrar a fer un cafè al refugi pugem al Sankt Pål de 1695m, excel·lent mirador. Enlloc de baixar pel mateix camí veiem un cim a l’est molt atractiu. L’ubiquem al mapa i hi anem baixant uns 200m per tornar a posar pells i amunt. Toca fer alguna volta maria fins la punta 1728m del Flakavas. El descens és bo i arribem per una altra banda a Klemsbu.

Tot i ser lliure, els caps de setmana una colla l’obre i hi ven menjars i begudes. A més, et surten a rebre amb efusives salutacions i xocolatines i no te’n pots estar d’entrar. De seguida comença la conversa molt repetida aquests dies : “d’on sou?”, “ah!!! Barcelona!!!” i vinga a parlar d’això i d’allò.... Sortim amb una dosi extra de cafeïna i amb un objectiu triat sobre el mapa: el Kyrkjedørsnuten 1790m.


Són uns quants quilòmetres més abans no hi arribem a quarts de cinc, però l'excursió s'ho val, especialment pel paratge que envolta el llac Flakavatnet, gelat i que creuem.

Tant la pujada com el descens són potser el més vertical d'aquests dies de reptes horitzontals i quedem encantats. Després de la pala somital venen unes llomades que en suau descens orientat a sud i abocats a la gelera de Hardangerjøkulen, immensa, ens duen a Finse.

Enmig del blanc casi infinit aprenem que no som els viatgers, som el viatge que es viatja...

Bones traces!!!