Agulletes per començar la temporada

O en català correcte, cruiximent, o que no ens aguantem els pets.

Ens reunim una colla diversa per aprofitar el cap de setmana llarg de la Puri i provar d’encetar la temporada malgrat les diferents dolències de cadascú, des de problemes musculars a la fàscia, a tot tipus de parafílies.

Ens trobem el divendres a Aínsa amb la Robocop basca, el Físic de Cabrales, el Chispas de Cerdanyola, la Neuro de Santiago i el Gens honorable expresident.

Hourquette de Chermentas 2439m +-650m F/S2

Després de fer nit a Aínsa a un apartementet d’allò més cucooo, enfilem cap a l’altra banda del túnel de Bielsa, on aparquem al pàrquing de Piau-Engaly.

Hem vingut amb la intenció de començar la temporada fent alguna coseta suau, als límits de l’estació, per després baixar per pistes, però de seguida el pur esperit cegencigalador ens desvia cap a la preciosa vall de la Neste de Badet, que s’agafa des de pràcticament l’aparcament, amb esquís des dels peus, neu generosa i contínua i sense un track clar ni un objectiu ben definit.

De seguida ens adonem de que el ritme que marca la Robocop basca ens farà suar la gota, però la visió del mannà blanc ens encega. Alguns esquiadors enfilen camí del Port de Campbieil, una cara Oest on observem un parell d’allaus recents importants, pel que preferim seguir per la més suau vall de la Neste de Badet cap al coll de l’Hourquette de Chermentas.

Passem un parell de cabanes, el Lac de Badet i enfilem cap a l’Hourquette amb tota l’alegria que es pot tenir quan t’està arrossegant una colla d’aixecadors de pedres bascos pels cabells. La vall de l’Hourquette és una cara nord total, que enfilem confiant que trobarem encara algun racó amb neu pols, però les altes temperatures dels últims dies ha provocat regel nocturn i una neu crosta que es trenca i encarrila en la baixada. Ideal per un primer dia de la temporada. Ideal per trencar-te el genoll.

Des del llac fins al pàrquing toca remar bastant, però per sort arribem tots sans i estalvis, i anem cap a un nou apartament al poble d’Aranhouet, on s’han oblidat de deixar-nos la clau, el que ens obliga a esperar al Relais du Neouvielle i on ens veiem forçats a prendre un paté i una llonganissa artesanal amb unes cerveses per matar l’estona. Nosaltres no volíem. 

Finalment sentint agulletes a músculs que no sabíem que teníem, passem una nit tot el reparadora que pot ser després d’un sopar de llenties i fer el forn holandès amb la manta tota la nit.

L’endemà sí, diumenge és el dia per fer alguna cosa suau per pistes, un mica de hàmster +-400/500m, anar posant la musculatura a to, potser a la tarda fer un forfait de mig dia per practicar baixades...

Comencem a tirar al costat de pistes, vinga, que baixem de seguida i farem unes baixades amb remuntador, la basca dient uns metres més, que no hem fet res, sortim de pistes, unes voltes maria ben empinades per practicar, ui que el Pic de Piau està aquí mateix... Sort que havíem deixat els grampons al cotxe, perquè una mica més i acabem al Neouvielle. Fem +-850m al voltant de l’estació, així per escalfar, desitjant un comando de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo amb una mica de calç viva.

Hem fet el hàmster però no ens queda benzina per cap forfait de mig dia, no tenim més remei que fer un tast de formatges a l’apartament amb un vinet i unes cerveses francesos.

Pic de l’Aiguillette 2508m +-700 m PD/S3

El dilluns aparquem a la boca nord del Túnel de Bielsa, és a dir al costat francès, i enfilem direcció sud-oest, una vall encarada nord-est que novament està ben dura per culpa de la maleïda setmaneta primaveral que ha regelat malgrat l’alçada. La pujada és fàcil fins la pala cimera, té un parell de voltes maria que no es poden fallar, amb la neu dura i ganivetes, des de l'avantcim calen grampons i piolet.

Les dues sortides del cap de setmana llarg, a la primavera amb una mica de cremeta, o després d’una bona nevada d’atlàntic no haurien de tenir major dificultat, però el terreny ens obliga a utilitzar ganivetes i practicar l’esquí senglar uns metres abans de l’aparcament, on la neu comença a fer clapes i fa repicar les cames amb aquella tremolor, ideal per la fascitis plantar i per trinxar-se l’esquena. Les vistes increïbles, una excursió que val molt la pena.

Malgrat el ritme d’Indurain que imposava Robocoaizkolari, la resta de mortals hem arribat a ritme de nen de 2 anys amb un tricicle, esperant agafar la forma en algun moment d’aquesta temporada, o abans de la jubilació, almenys.

Arribem a casa amb Agouillettes fins a les celles i la fàscia plantar que diu arriba Espanya, però que arribi tard...

Hem estat Vane, Gabri, Sancho, Leti i Hèctor