23-24/11 Cap Raspa Roies i Tuc de Beret

La primera!

La primera sempre és especial i aquest cop no podria ser diferent. L’Oriol , la Berta, La Míriam i jo mateix vam gaudir aquest cap de setmana de la nostra primera esquiada a la Vall de Boi, fent un tastet dissabte, i diumenge, al Vall d’Aran, fent ja una esquiada en condicions.  

Dissabte arribem a l’estació d’esquí de Boí Taüll cap als volts de les 11 del matí, després de fer una parada a Tolva on comprem la corresponent coca de pa i on esmorzem envoltats de caçadors. L’ambient a l’estació és hivernal, neva i no hi ha massa visibilitat mentre que el vent no és nota massa. De moment es van complint les previsions que portàvem de casa tot i que no ens esperàvem era trobar tan poca neu a la Vall de Boí.

Decidim pujar cap al Cap de Raspes Roies seguint les traces ja marcades. A mesura que anem guanyant alçada anem veient els diferents lliscaments basals que s’han produït així com les plaques de vent que s’han anant formant. Ens serveix per anar refrescant conceptes i analitzar el terreny. A mesura que guanyem metres i després d’escoltar diferents blufs decidim posar fi al nostre primer dia i gaudir d’una baixada fins al cotxe. S’ha de dir que alguns la vam gaudir més que d’altres, per un error que no entrarem a descriure amb profunditat, però que bé que es llisca sense pells....jijiji.

Pica pica a Barruera on decidim que al dia següent anirem cap al Vall d’Aran a la recerca de la pols. Sopar amb la bona companyia del Carles que s’anima a venir al dia següent després de fer el corresponent tomb per Viella.        

Ens llevem amb la intenció d’esmorzar al bar més conegut del Vall d’Aran però resulta que està tancat així que ens hem de conformar amb la lectura del BPA i un parell de cafès i bocates a un forn proper.  

Anem cap al Pla de Beret buscant l’orientació nord, ja que és la més favorable i amb menys risc tot i que està tot força complicat en general. La idea és fer el Dossau seguint l’arriu de Beret però degut a la manca de visibilitat, neu i vent decidim quedar-nos al Portillón de Marimanha i girar cua, la cresta està molt pelada i no paga la pena continuar.

El Carles proposa intentar el Tuc de Beret i no ens ho pensem dos cops. El temps s’obre una mica i ens deixa veure l’aresta, perfectament practicable si es va amb compte. Fem un primer intent pel vessant sud més innivat, però una cornisa ens barra el pas i retrocedim per, aquest cop sí, coronar el Tuc de Beret per l’aresta.

La boira ens complica la baixada, la Míriam, Berta i Carles no pateixen mentre que l’Oriol i jo amb les nostres corresponents “jelly legs” ens veiem obligats a tirar de classe per no fer massa el paperina a la baixada. Tot i així la gaudim com a nens petits!  

Aspectes a destacar de la nostra primera vegada.

El conjunt Gore, botes, motxilla a conjunt de la Míriam, la gran fotògrafa que és la Berta, el bon fer del  Carles acompanyant-nos i fent-nos gaudir, com sempre, de la Vall i de l’Oriol i de mi no fa falta dir res....tenim una classe baixant que sense ella no seriem ningú ;-)

Míriam, Berta, Oriol, Carles (diumenge) i Gabriel