16 de juny 2008

Pics de Valhivierna (3067 m) en travessia. Descens per el barranc de Culebras

Desnivell: 1100 m
Dificultat : PD expo sobre neu a l’aresta

Dificultat esquí:
S3 o S4 en funció del punt de partida.










Tot va començar a arrel de llegir la piulada de l’Edunz en esquidemuntanya.com. Les condicions trobades, el compromís del descens i sobretot, les belles imatges de l’aresta cimera, convertida en una elegant aresta de neu, crearen el seu impacte. Després de dos nits d’insomni finalment ja no vaig poder més. Sol·licito un dia lliure a la feina, aparquem una reunió, avancem una altra i sortosament ... cap problema! Dijous tarda surto escopetat cap a Benasc.


Dormo a la cabana de Pescadores i a les 6,01 hores de divendres surto sense pressa cap amunt. El dia es presenta radiant i no massa fred. A partit de la cota 2300 trobo neu continua molt compacta que em permet progressar ràpidament amb els esquís a l’esquena. El Ibón de Vallhivierna el passo flanquejant tenint el llac a la meva esquerra, doncs apareixen ja moltes esquerdes en el gel. Finalment, a la cota 2700, amb neu al punt, calço els esquís fins ja l’aresta cimera (2975 m).


M’armo amb el casc, els grampons i el piolet i començo la festa. L’estat de la neu, dureta, justifica sobradament el preu dels grampons, i l’ambient està garantit, amb condicions més pròpies d’una fina aresta nevada dels Alps que dels Pirineus, amb timba vertiginosa a banda i banda. Recordo especialment el tram just abans del ‘paso de caballo’, una aèria desgrimpada amb les mans fent presa a les roques emergents i els grampons mossegant la neu gelada, fàcil però espectacular. Poc abans de les 11’00 arribo al Pico de Culebras. Uauuuh!










Descens:

Amb els grampons posats i la precaució adequada desgrimpo el primer centenar de metres per la canal, doncs està molt gelada. Més avall, una mica més amunt del collado de Culebras em poso tota la roba que porto i em decideixo a esperar que el mantell nival s’estovi. Després de vint minuts, a les 12,00 , amb la neu ja una mica transformada, inicio el descens sobre el tobogan del barranco de Culebras. Els girs es succeeixen amb gràcia sobre una neu primavera dureta ‘al dente’. El pendent, potser de S3, demana concentració. A la part més baixa, amb neu ja més transformada, massa aviat arribo al límit de la neu, a 2200 metres.

A la tarda, assegut al vehicle, satisfet assaboreixo mentalment els diferents paratges de la sortida mentre em dirigeixo a Campo. Allà em trobaré amb en Josep Maria, que puja sol, per dirigir-nos cap el Neouvielle, però això ja és una altra aventura.

2 comentaris:

Jaume J ha dit...

brrrrrrrr! tanco els ulls i "visualitzo" la teva escapada... casi que m'hi trobo! Buscaré una setmana de vuit dies per repetir-ho! Realment fa molt goig

Xavier M. ha dit...

Quan trobis aquesta setmana de vuit dies ja tens un company per no fer-la sol