#8cims
Encara hi ha valls sense malles de licra apretades, on els esquiadors que suem a la pujada podem patir tots els nostres defectes sense preocupar-nos perquè els esquiadors d'altra mena se'n riguin d'aquesta bogeria de pujar lliscant amb les fustes als peus, per boscos solitaris, i baixar per neu de tota mena que et fa tremolar la bossa dels leggins al descens.
Una d'aquestes és la de Vallcebollera, on aquest diumenge, coincidim per casualitat 3 grupets diferents del Gràcia per tenir la vall exclusivament per nosaltres, sense més companyia que alguna rapinyaire.
Puig de Dorria 2.547m +-800 F/S2
Hem pujat per la pista de l'ermita de Sant Bernabé per trobar la cota de neu. D'on aparquem el cotxe fins que calcem esquís només hi ha un parell de corbes.
El bosc de la vessant cerdana ens protegeix de la soleiada en un primer moment, però de seguida cau un patac de sol que ens fa recremar-nos de crema protectora i de l'escalfor que portem.
Veiem un grupet d'esquiadors cap al Duraneu i el Pas dels lladres, i tot i que en reconeixem algun, els altres quatre, que ens hem trobat al còmode refugi del club, optem per tirar fins al Dòrria.
El dia és tan primaveral que pujant anem amb una sola capa i arremangats i encara ens despullaríem més, així que podem picar una mica al cim. N'hi ha que porten un entrepà d'escalivada de la mida dels leggins d'un saltador de trampolí.
Amb la calor, la neu de baixada és cremeta de Sant Josep al punt perfecte per un descens fantàstic.
Genial dia a una vall preciosa, sense la massificació d'altres itineraris, una mica de calor a la pujada, però la baixada ens ha omplert els leggins d'alegria.
El grupet del Dòrria hem estat l'Adrià, la Sandra, la Leti i l'Hèctor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada