“...la calle más larga, el río más ancho, la montaña más alta...” deia la cançó de moda a Argentina aquest darrer mes d’agost, i quan més la sentia més entenia la grandesa d’aquest país. Tenen el que ells anomenen “la argentinidad al palo”. En aquesta part de l’hemisferi sud i en ple hivern, mirant els immensos paisatges hi veus constantment la seva bandera, amb el blau cel i el blanc dels cims dels Andes nevats o les pinzellades de núvols que hi deixa el fort vent.
Les paraules Argentina i Andes ens aboquen a l’Aconcagua i els seus prop de 7.000m, però més al sud, encara que perden alçada, les muntanyes guanyen en qualitat de neu i les possibilitats que se’ns obren per a l’esquí de muntanya es tornen inabastables en unes soles vacances. En la primera part d’aquest reportatge us faig cinc cèntims de tres zones d’Argentina: Cajón Grande a Mendoza, Caviahue al nord de la Patagònia i Bariloche més al sud.
En la segona part ressenyo volcans de l’Araucania xilena i de la zona de Santiago de Xile.
Queden, però, centenars de projectes per altres anys com per exemple el volcà Domuyo, el Sosneado o algun dels cims, encara verges per l’esquí!, al sud de la Patagònia.
Les paraules Argentina i Andes ens aboquen a l’Aconcagua i els seus prop de 7.000m, però més al sud, encara que perden alçada, les muntanyes guanyen en qualitat de neu i les possibilitats que se’ns obren per a l’esquí de muntanya es tornen inabastables en unes soles vacances. En la primera part d’aquest reportatge us faig cinc cèntims de tres zones d’Argentina: Cajón Grande a Mendoza, Caviahue al nord de la Patagònia i Bariloche més al sud.En la segona part ressenyo volcans de l’Araucania xilena i de la zona de Santiago de Xile.
Queden, però, centenars de projectes per altres anys com per exemple el volcà Domuyo, el Sosneado o algun dels cims, encara verges per l’esquí!, al sud de la Patagònia.
1a part
Cajón Grande: còndors, cavalls, termes, asados, i grans pendents
De Mendoza a San Rafael, tastant els vins de la província, és clar!, i després Malargüe i un tros de la famosa Ruta 40 que baixa pel costat argentí dels Andes, fins a Las Loicas.
Si al poble no hi ha neu, val la pena pujar al refugi a cavall amb els posteros: són 20km resseguint el Río Grande fins els 2.025m on es troba el refugi. És fàcil imaginar-lo a l’estiu, ple de gent que ve a fer banys termals, però al juliol això només és terreny per als esquiadors de muntanya i totes les “piscines” són per a nosaltres.
El lloc està presidit pel Cerro Campanario, cim de 4.042m molt bonic. Dues grans valls molt amples d’uns 10km de llargària s’obren d’est a oest, separades per la Cuchilla de las Overas. En general no és un terreny propens a les allaus, però cal vigilar les zones on el vent hi acumula plaques, o les hores després de grans nevades. Hi ha ascensions per a tots els gustos i orientacions. Això sí, quan més a l’est i a prop de Xile millor és la qualitat de la neu i el seu gruix.
Cap de Meneco 2.950m; 30/07/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-950m, 4h ascens i 1h baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.
Excel·lent mirador del Cerro Campanario. Cal creuar el riu davant del refugi fent acrobàcies sobre uns cables de ferro i després recórrer 2km totalment plans (ideals per al Kite-Ski) fins els pendents que baixen del coll. L’orientació és nord, així que cal matinar perquè el sol hi pica de valent i estem a una latitud equivalent a la del Marroc. Amb amples llaçades s’arriba dalt i s’obren nous espais: el Volcancito cap al sud i les canals del Cerro Campanario, molt dretes, just al davant. De totes maneres l’ascensió al Cerro té passos de roca difícils i per un terreny molt descompost.
El descens, sota la mirada dels còndors, el fem pel camí de pujada, espantant llebres i guineus. Al refugi ens espera una pensió més que complerta: pollo al disco, asado i vi malbec. I abans de tancar-nos al sac, res millor que un bany a 39ºC sota la lluna plena?
Cajón Grande: còndors, cavalls, termes, asados, i grans pendents
De Mendoza a San Rafael, tastant els vins de la província, és clar!, i després Malargüe i un tros de la famosa Ruta 40 que baixa pel costat argentí dels Andes, fins a Las Loicas.
Si al poble no hi ha neu, val la pena pujar al refugi a cavall amb els posteros: són 20km resseguint el Río Grande fins els 2.025m on es troba el refugi. És fàcil imaginar-lo a l’estiu, ple de gent que ve a fer banys termals, però al juliol això només és terreny per als esquiadors de muntanya i totes les “piscines” són per a nosaltres.
El lloc està presidit pel Cerro Campanario, cim de 4.042m molt bonic. Dues grans valls molt amples d’uns 10km de llargària s’obren d’est a oest, separades per la Cuchilla de las Overas. En general no és un terreny propens a les allaus, però cal vigilar les zones on el vent hi acumula plaques, o les hores després de grans nevades. Hi ha ascensions per a tots els gustos i orientacions. Això sí, quan més a l’est i a prop de Xile millor és la qualitat de la neu i el seu gruix.Cap de Meneco 2.950m; 30/07/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-950m, 4h ascens i 1h baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.
Excel·lent mirador del Cerro Campanario. Cal creuar el riu davant del refugi fent acrobàcies sobre uns cables de ferro i després recórrer 2km totalment plans (ideals per al Kite-Ski) fins els pendents que baixen del coll. L’orientació és nord, així que cal matinar perquè el sol hi pica de valent i estem a una latitud equivalent a la del Marroc. Amb amples llaçades s’arriba dalt i s’obren nous espais: el Volcancito cap al sud i les canals del Cerro Campanario, molt dretes, just al davant. De totes maneres l’ascensió al Cerro té passos de roca difícils i per un terreny molt descompost.El descens, sota la mirada dels còndors, el fem pel camí de pujada, espantant llebres i guineus. Al refugi ens espera una pensió més que complerta: pollo al disco, asado i vi malbec. I abans de tancar-nos al sac, res millor que un bany a 39ºC sota la lluna plena?
Cerro del Callao 3.310m; 31/07/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-1.500m, 6h ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD. Dificultat esquí: S3/S4.
Excursió llarga i molt variada, amb trams de fort pendent i orientació sud que conserven molt bé la neu pols. Des del refugi cal tirar enrere per vorejar l'extrem més baix de la Cuchilla de las Overas. Ja a l’altra vall, es creua l’Arroyo Turbio i es progressa fins a la segona torrentera per pujar cap a unes franges rocoses, molt característiques de la zona. El tros final és dret i s’ha de buscar el millor pas per evitar les cornises.
Arribem a 2.600m dalt d'un gran altiplà que cal travessar fins a sota el cim, format per vàries torres i diverses canals més o menys amples. Triem una de la dreta d'uns 35º, i que al tros final es converteix en un laberint de gendarmes de roca. Deixem els esquís al coll, a 3.200m, on bufa un vent fort, i en 30' fem cim i moltes fotos.
Des del cim és possible el descens per les pales orientades a l’oest, però tenim els esquís al coll i allí retornem. Val la pena: la neu i el pendent ens fan gaudir. Tornant cap al refugi encara hi ha possibilitats per a descobrir noves pales i racons, així com buscar els millors passos per la sortida de l’endemà.
Cuchilla de las Overas 3.030m; 1/08/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-1.250m, 5h30' ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.
Aquest itinerari s’enfila des del mateix refugi per la carena que divideix la vall de Cajón. Fins que no s’arriba al fil divisori, el pendent és fort i glaçat en algun tram, però un cop dalt l’únic inconvenient és el fort vent que hi bufa i alguna cornisa fàcil d’evitar. Des d’aquí cal anar progressant en direcció oest, durant uns 6km, fins al cim, fent petites pujades i baixades, i descalçant els esquís en algun tram on el vent ha deixat les roques descobertes.
La vista del Cerro Campanario des d’aquest punt permet imaginar nous itineraris. També ens sobta la vista d’un volcà capat, el Descabezado.
La tornada l’hem fet resseguint la carena, però fent el descens per unes pales oposades a les de pujada en les que ja ens havíem fixat el dia anterior.
De nou al refugi, hem compartit sopar amb un gaucho, en Belisario, que ens ha ajudat a posar noms als petits cims que hi ha a la Cuchilla de las Overas o de las Ovejas.
+/-1.500m, 6h ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD. Dificultat esquí: S3/S4.
Excursió llarga i molt variada, amb trams de fort pendent i orientació sud que conserven molt bé la neu pols. Des del refugi cal tirar enrere per vorejar l'extrem més baix de la Cuchilla de las Overas. Ja a l’altra vall, es creua l’Arroyo Turbio i es progressa fins a la segona torrentera per pujar cap a unes franges rocoses, molt característiques de la zona. El tros final és dret i s’ha de buscar el millor pas per evitar les cornises.Arribem a 2.600m dalt d'un gran altiplà que cal travessar fins a sota el cim, format per vàries torres i diverses canals més o menys amples. Triem una de la dreta d'uns 35º, i que al tros final es converteix en un laberint de gendarmes de roca. Deixem els esquís al coll, a 3.200m, on bufa un vent fort, i en 30' fem cim i moltes fotos.
Des del cim és possible el descens per les pales orientades a l’oest, però tenim els esquís al coll i allí retornem. Val la pena: la neu i el pendent ens fan gaudir. Tornant cap al refugi encara hi ha possibilitats per a descobrir noves pales i racons, així com buscar els millors passos per la sortida de l’endemà.
Cuchilla de las Overas 3.030m; 1/08/2004; amb Philipp Cornillat i Emmanuel Belo
+/-1.250m, 5h30' ascens, 1h30' baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.
Aquest itinerari s’enfila des del mateix refugi per la carena que divideix la vall de Cajón. Fins que no s’arriba al fil divisori, el pendent és fort i glaçat en algun tram, però un cop dalt l’únic inconvenient és el fort vent que hi bufa i alguna cornisa fàcil d’evitar. Des d’aquí cal anar progressant en direcció oest, durant uns 6km, fins al cim, fent petites pujades i baixades, i descalçant els esquís en algun tram on el vent ha deixat les roques descobertes.La vista del Cerro Campanario des d’aquest punt permet imaginar nous itineraris. També ens sobta la vista d’un volcà capat, el Descabezado.
La tornada l’hem fet resseguint la carena, però fent el descens per unes pales oposades a les de pujada en les que ja ens havíem fixat el dia anterior.De nou al refugi, hem compartit sopar amb un gaucho, en Belisario, que ens ha ajudat a posar noms als petits cims que hi ha a la Cuchilla de las Overas o de las Ovejas.
Caviahue: l’energia del volcà
Dilluns dia 2 s'ha llevat nevant... Avanço la retirada i marxo cap als freds del sud.Si bé el camí més curt seria baixar per la Ruta 40, resulta més ràpid i amb millors combinacions de transport públic anar de Malargüe a Neuquén en un bus nocturn, i després prendre un altre transport en direcció Zapala.
Caviahue, a 1.600m d’alçada, és un poble curiós: la gent s’hi mou amb motos de neu i orugues-ratrac.
És on l’exèrcit argentí entrenava al personal que destinava a la seva plataforma de l’Antàrtida, ja que gaudia d’unes condicions d’innivació i temperatura semblants. A prop del poble hi ha la “Fábrica”, complex termal que genera electricitat a partir de la força del volcà, i on també hi ha uns banys amb poders curatius.Més que recomanable és l’allotjament al Refugi d’en Caniche al bell mig del poble, i des d’on es poden fer vàries excursions al volcà, a les cascades del Río Agrio o a un petit corredor de 200m de desnivell visible des del menjador.
Volcà Copahue 2.953m (cràter a 2.820m); 4/08/2004
+/-1.300m, 5h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: PD-. Dificultat esquí: S2.
Això és la Patagònia! Ha estat tota la nit nevant sobre la neu que ja hi havia... Però el dia s'ha llevat amb sol i he tirat amunt, esquís als peus des del mateix poble.
L'ascensió és molt bonica: primer es creua un bosc d'araucàries aucanes, arbres espectaculars de l'època dels dinosaures, i després és anar fent en direcció oest cap al volcà, creuant unes petites pistes d’esquí amb tres remuntadors. Hi ha una zona de poc pendent entre els 2.000 i 2.300m i a continuació es redreça resseguint una morena que baixa d’una obertura al punt més baix del cràter, a 2.820m.Dins del cràter hi ha una llacuna glaçada, amb sols dues obertures de color turquesa. Cal dir que els dos aixoplucs que es ressenyen en algun mapa estan destrossats per les recents erupcions dels anys 1.995 i 2.000, en el record de tots els caviahuencs perquè van deixar el paisatge cobert de cendra i de blocs de glaç del cràter.
A la baixada, neu pols fins la porta del refugi. I ha caigut la nit i ha començat a nevar de nou. Dins, però, he compartit històries i aventures amb aquests argentins tan hospitalaris que fins i tot parlen de la crisi que pateixen amb un desbordant sentit de l’humor. Com diuen ells amb ironia: qué boludos!
Bariloche: les portes de l’autèntica Patagònia
Un nou trajecte nocturn m’ha portat a San Carlos de Bariloche. Hi he arribat a les 7 del matí, amb un fred glacial, però aquí és fàcil de combatre: és una ciutat turística, plena d’allotjaments i famosa per les seves xocolateries i altres ofertes gastronòmiques.Bariloche és a la riba sud est del llac Nahuel Huapi, per sobre els 800m d’alçada i envoltada per boscos i cims nevats. Hi ha complexos d’esquí i la seu del Club Andino, on es pot trobar informació i companys per fer sortides i travesses.
La muntanya més alta i atraient de la zona és el Cerro Tronador, de 3.554m. Però a l’agost el fred és molt viu i el dia massa curt per intentar-ho. Cal tenir en compte que en aquesta zona de la Patagònia, sense arribar als extrems del Parc Nacional del Paine, més al sud, el temps és molt canviant i ho fa molt ràpidament. Les travesses, amb molt bona xarxa de refugis, són recomanables més avançada la temporada als mesos de setembre i octubre.Cerro Chall-Huaco 2.054m; 6/08/2004
+/-800m, 2h30' ascens, 35' baixada.
Dificultat global: F. Dificultat esquí: S2.
Com el Taga però a la Patagònia, amb Bariloche i el llac Nahuel Huapi als peus.Aquest cim és de les sortides més senzilles a fer des de Bariloche i de fet ha estat una excursió de tarda. Per la ruta 258 en transport públic (bus 40, 60 o 81), i després a peu fins al refugi. En el meu cas, però, he aprofitat l’oferiment d’uns turistes brasilers per anar en el seu 4x4, i en 40’ m’he plantat al Refugi Neumeyer, a 1.250m (40'). El refugi és semblant a qualsevol dels Pirineus, amb serveis i lloc per a 40 persones.
La neu comença als 1000m, i per sobre els 1500 hi ha 20cm de nou pols recent caiguda. El terreny recorda una mica al Turó de l'Home, però aquí el bosc és de lengas. Aquests arbres són molt fotogènics, semblants als faigs, despullats de fulles i amb branques com braços i que sustenten neu, i fongs com teranyines.
L'altra particularitat d'aquest bosc és que no té matolls i s'hi esquia de manera divertida entremig.
Cal progressar en direcció sud-oest fins a sortir a una clariana, cap als 1.600m, on s’obra una magnífica pala. Per evitar possibles plaques he anat a buscar el fil de la carena que mena al cim, amb vistes de tota la cordillera i els propers Cerro Blanco, Cerro Nireco, les torres del Cerro Catedral, Bariloche, els llacs i, destacant a l’horitzó, el Volcà Tronador.
Esquiar amb la llum de darrera hora de la tarda i amb una neu pols molt seca durant uns 400m de contínues ziga-zagues, ha estat gratificant. Després el bosc, més entretingut, i finalment les fotos i explicacions amb el brasilers, que acabaven de descobrir la neu.
Cerro Meta 2.105m; 7/08/2004; amb Víctor Kerajcirk
+/-1200m (+600m de pujada al refugi, 4h; +600m al cim, 2h; 3h30' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S3/S4.
També a la zona del Chall-Huaco, a 30' en coxe des de Bariloche. El punt d’inici és a la mateixa pista, en una granja a la vora del riu Ñireco, a uns 900m d’alçada.
He pogut fer aquesta excursió amb en Víctor, guia local, que necessitava ajuda per pujar menjar i una bombona de butà al refugi Villa Horrible. L'oferta era interessant: sortir acompanyat, i amb guia però sense ser client! Amb la traginada m'he guanyat el servei: 2 hores amb esquís a l'esquena i 2 hores més amb esquís fins el refugi, per recórrer la llarguíssima vall del riu Ñireco i guanyar poca alçada: dels 1000 als 1500m.
El passeig ha tornat a ser molt bonic, per bosc de lengas, i la visita al refugi també: de construcció de troncs, i colgat per més de dos metres de neu.Del refugi hem girat cap al nord per pujar al cim més dret de la zona: una pala de més de 600m carregada de neu pols, amb un tros final amb moltes canaletes i pendents interessants.
Descens pel mateix itinerari, amb mar de núvols a la vall. De nou a Bariloche hem anat a la cancha i he pogut conèixer els companys per la sortida del diumenge. L’ambient m’ha recordat a les nostres trobades de dijous per preparar les sortides del Cicle. El cim però ha tornat a ser el Chall-Huaco, perquè la boira ens ha desviat dels nostres objectius: el Cerro Blanco i el Ñireco.
2a part
Xile: la regió de l’araucania i els seus volcans
Des de Bariloche he creuat a Xile pel Paso Puyehue en direcció a Osorno. El principal problema ha estat descartar volcans: a tort i a dret, formes còniques perfectes i molt nevades són un reclam constant en aquesta regió. El volcà Osorno, de 2.652m, amb moltes esquerdes, no és aconsellable fer-lo en solitari; el Lanín, de 3.776m, sembla massa dur en ple hivern i requereix dos dies seguits de bon temps. Altres, senzillament no tenen bones combinacions per arribar als seus peus o, com passa al volcà Villarrica o als Nevados del Chillán, hi ha arribat el boom turístic de l’esquí de pista i perden atractiu.
La proximitat de l’oceà Pacífic fa que la innivació sigui superior a la de l’altre costat del Andes però el temps també és molt més inestable. I tampoc fan asados, tot i que les pailas de marisc i el bon peix no hi falten.
Així doncs he pres direcció nord, atacant tres volcans: el Llaima, el Lonquimay i l’Antuco, tot fent un bon tast de la regió passant per Osorno, Valdivia, Los Ángeles i Temuco.
Volcà Llaima 3.125m; 10/08/2004
+/-1700m, 5h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: D-. Dificultat esquí: S3/S4.
Avui he conegut el puelche: el soroll que feia no m’ha deixat dormir gaire, i en sortir a les 7 del matí (encara fosc) la temperatura a 1.450m era de més de 10ºC positius. El puelche és un vent càlid que ve de la Cordillera, d'oest a est, i que es menja la neu... Ha bufat tot el dia a moltíssims km/h, portant núvols i un ambient gris.L'aproximació al volcà es fa des de Temuco, via Vilcún i Chelquenco, i després per pista de ripio en mal estat fins al Refugio Llaima, a 1.450m, 160 places i un sol hoste.
Tot i el vent càlid, a 1.400m ja hi ha un metre de neu, això si: sopeta, sopeta. Cal matinar perquè hi ha 1.700m de muntanya per endavant. Del refugi mateix se segueix un cable, testimoni d'un antic remuntador, fins a una creu a uns 1.800m. El volcà és sempre davant, cap a l'est.
S'ha d'anar a buscar el punt més baix de la cara nord. Fins no s'hi arriba el pendent és molt suau. Els següents 1000m de desnivell són directes i amb ressalts de fins a 40 graus. A 2.500m, el vent i el pendent ja no deixen fer voltes maria i és recomanable continuar amb grampons. Una màscara de neoprè també és doblement útil per protegir-se del “vent blanc” i dels gasos que a partir dels 2.800m desprenen les fumaroles.
S'arriba de manera sobtada al cim. El cràter d'uns 100m de diàmetre es precipita verticalment en un forat on no es veu el final... embolcallat de parets de glaç i roca i emetent, seqüencialment, esbufegades amb forta olor a sofre.El primer tram del descens ha estat de subsistència. Després millor, empès pel vent, amb una neu primavera fàcil d'esquiar.
Volcà Lonquimay 2.865m; 12/08/2004
+/-1265m, 3h30' ascens, 30' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S3.
Aquí els homes dels temps també s'equivoquen: havia de fer mal temps i el dia s'ha llevat fred, però radiant.
La mestressa del lloc on he dormit (Malalcallhiuelo, a 120km de Temuco, amb 2h de bus) m'ha pujat els 10km de pista fins al "Centro de Montaña Corralco": noves pistes d’esquí amb, de moment, 3 remuntadors que no passen dels 1.900m.
L'itinerari és molt evident: per la pala que penja a la cara est del volcà. Per accedir-hi, el millor pas (i més protegit del vent) és en un punt amb roques a 2.200m. Després, més amunt, és aconsellable continuar per la carena nord directe fins al cim.
El final és força dret, amb neu dura i vent, molt de vent. Així que grampons i amunt. De nou magnífiques vistes a tots els volcans de la regió i del cràter, molt obert amb 700m de diàmetre i colgat de neu.
Volcà Antuco 2.985m; 14/08/2004
+/-1535m, 4h30' ascens, 45' baixada.
Dificultat global: PD+. Dificultat esquí: S4.
Sol i 30cm de neu acabada de caure?
Sí! i costa obrir traça, però hi ha res més gratificant?
L'itinerari és més que evident: amunt per la cara nord. Fins als 1.800 se segueix un antic telesquí (l'únic), i d'aquest punt, el volcà s'aixeca en una pala de 1.000m i pendent sostingut de més de 30º.
La nevada de la nit, encara que humida per la proximitat del mar, i el pendent m’han obligat a estar alerta amb el risc d’allaus, progressant per una mena de lloms i carenes formats en erupcions recents del volcà. Aquestes mateixes erupcions són l’origen d’una immensa llacuna que recorda els fiords del mar del Nord, i que fa que l’ambient de la muntanya sigui molt especial.
Als darrers metres s'arriba a un avantcim i cal pujar per un gel blavós preciós fins al cràter. Al seu punt més alt, aquí sí, hi ha una creu amb un mirall.
Però ha entrat un front de l’est amb un vent molt humit que m’ha deixat blanc, ha tret el relleu i m’ha complicat la baixada, amb una neu molt pesada... ja se sap a les cares nord!
Santiago de Xile, Valparaiso i el Cajón del Maipo
Recomanar l’esquí de travessa als Andes de Xile i Argentina és la millor manera que se m’acut per acabar aquest article. Els reptes no hi tenen límits i els seus pendents nevats, i la seva gent, són d’aquells que no s’obliden.
Els darrers dies de viatge m’han portat a la capital, on no hi falten divertiments culturals i gastronòmics. També val la pena fer una escapada a la costa i a la ciutat de Valparaiso, coneguda pels ascensores, que comuniquen la zona marítima amb els barris situats als escarpats turons.
Però des de Santiago cims de 4 i 5.000m es veuen massa propers com per no aprofitar-ho i fer la darrera esquiada.
Cerro La Parva 4.047m; 18/08/2004
+/-1300m, 4h30' ascens, 1h baixada.
Dificultat global: PD. Dificultat esquí: S3.
7 del matí: sona el despertador! Esmorzar ràpid i cap al Metro, L1, fins a Escuela Militar. Allí un minibús i a les 10 del matí ja es pot ser a més de 2.750m, a l'Estació de la Parva, foquejant cap amunt. És dur pujar amb les pells veient que funcionen tots els remuntadors, hi ha neu pols i poquíssims esquiadors. Les pistes són maques, hi ha molts forapistes i canaletes, i arriben fins als 3.400m. Es remunten per l'esquerra, deixant-les enrera passant per un coll. Es puja per una pala força dreta fins a una antena: és la Falsa Parva, de 3.800m i escaig. Sols resta una carena ampla i fàcil, sense neu, fins la Parva. El temps es complica. Entre els núvols s’intueixen uns quants 5000 i el Cerro Plomo, amb formes rocoses espectaculars. Corro cap avall i, tot i que la boira m'atrapa, a les 7 de la tarda ja torno a ser a 700m sobre el nivell del mar a Santiago. La muntanya s'ha acomiadat nevant: s'acosta un altre hivern... a l’hemisferi nord! Bones traces!
Dades pràctiques
Com arribar-hi Els millors punts de partida per recórrer aquesta zona dels Andes, amb connexions aèries internacionals, són Santiago de Xile, Mendoza, Neuquén o San Carlos de Bariloche. En ambdós països els serveis d’autobusos són excel·lents i a preus molt econòmics. Els controls duaners són exigents i cal portar el passaport en regla i el corresponent segell d’entrada del país per a sortir-ne (no és permès creuar fora dels passos fronterers).
Època aconsellable En general, el seu hivern és més curt però més intens. És possible esquiar-hi de mitjans juliol fins l’octubre, encara que més al sud la temporada pot ser més llarga i la neu sempre comença a menys alçada. El temps és més inestable quan més a prop de Xile o quan més al sud. El vent és l’element meteorològic més perillós a tota la zona.
Altres informacions Excepte a la zona de San Carlos de Bariloche on hi ha una important xarxa de refugis, a la resta del territori són molt escassos i, en general, cal ser autosuficient. Al costat xilè, però, és possible fer sortides d’un dia sortint des dels pobles als peus dels volcans. A totes les ciutats i a la majoria de pobles és fàcil trobar-hi allotjament i tot tipus d’equipaments. Fora de les capitals és difícil trobar mapes. Els del exercit no són prou detallats per a l’esquí de travessa, però són útils. De la zona de Bariloche hi ha publicacions amb mapes excursionistes, i que es poden trobar a la sèu del Club Andino
Links i adreces interessants
http://www.clubandino.com.ar/ (C/20 de Febrero, 30, San Carlos de Bariloche, Río Negro, Argentina)
http://feach.cl/ (Federación Andinismo de Chile)
http://www.cajongrande.com/http://www.sanrafael-tour.com/laesperanza/ (allotjament a San Rafel) email: elrefugiodecaniche@hotmail.com
http://www.laslenas.com/ (informació pistes d’esquí prop de Cajón Grande)
http://www.caviahue.com/ (informació pistes del poble de Caviahue i volcà Copahue)
http://www.corralco.com/ (informació pistes d’esquí prop de volcà Lonquimay)
http://www.skirando.ch/ (ressenyes dels cims de la zona)
En cas d’accident. Tel. 105 o bé 42-2479
(publicat a Mai Enrera)
