Paderna Pass Quest - 16 i17/12/2017

Difficulties are just things to overcome, after all.

Sir Ernest Henry Shackelton

Marca’t objectius ambiciosos, mesura les teues forces, revisa l’oratge, controla els riscos i troba el company idoni per assolir-los.  Que la por no t’arronsi, i la immensitat no et glaci.  Però la realitat s’imposa i les decisions encertades obliguen.  Tot i açò, no deixis de marcar-te nous objectius.  No deixis de somiar.

Hospital de Benasque (1747m)-retirada (2450m)-PseudoColl de Paderna (2500m)-Basa l’Onso (1950m)-Refugio de la Renclusa (2160m).

Vam marxar de Llanos del Hospital per les pistes d’esquí de fons per deixar-les prompte per enfilar-nos dins del bosc direcció a Los Tubos Superiores de Paderna seguint les petjades que vam deixar l’any passat amb la Mercè anant cap a la Tuca d’Alba.  Esta vegada la pujada va ser fàcil amb els esquís sobre una neu tova i ben assentada.  Una vegada superada anàrem directes cap a la Tuca obrint traça pel Wallon de Pleta de Paderna.  Quan vàrem estar a punt de començar l’última pujada cap a la Tuca d’Alba vam ser conscients que el temps se’ns tirava a sobre i que els núvols començaven a pujar per la fons de la vall.  Una retirada a temps podria ser la decisió més sàvia.  Anar al Refugi de la Renclusa pel coll de Paderna semblà ser l’opció més adient per evitar la tempesta.  L’aproximació va ser senzilla amb baixades amb neu pols i pujades còmodes fins al mateix coll.  L’horror va ser que al mateix coll: per passar a la següent besant havíem de salvar un fort tallat o una forta pendent a l’esquerra molt exposada al vuit.  Què fem?  Està nevant, fa fred i ventisca, i tenim 2 hores i mitja per arribar al refugi abans que se’ns faci fosc.  Vam decidir donar la volta a la Tuca de Paderna amb esperança de topar-mos amb el camí directe de Llanos del Hospital fins a La Renclusa.

Avançar amb una visibilitat quasi nul·la i amb ventisca va ser difícil i lent.  Els dubtes de la direcció, la situació de la neu i la pendent van ser constants i ens va posar a proba la nostra resistència.  Feia molt de fred.  Vam anar sempre direcció nord-est, intentant no perdre massa alçada, vorejant la Tuca de Paderna.  Dues hores més tard de la nostra retirada de la collada, vam vore les primeres senyals de Refugi de la Renclusa.  En aquell moment vaig tenir una forta defallida després de set hores de fer activitat física sense beure aigua ni menjar res.  Vam parar per menjar unes galetes de “alfalfa” amb aigua gelada.  El fred començava a ser insuportable.  Una última pujada ens aproparia a l’escalfor del refugi.

Aquella nit vam compartir caliu amb muntanyencs i un grup de cadets fent pràctiques d’esquí de muntanya.  Aquests cursetistes serien essencials per a nosaltres per trobar la Collada de Paderna.

Refugio de la Renclusa (2160m)-Coll de Paderna (2550m)-Hospital de Benasque (1747m).

De bon matí, i després de fer la nostra valisa, vàrem dirigir-mos cap a la Tuca d’Alba passant per la Collada de Paderna.  Esta vegada el camí era ben clar: els nostres cadets havien cavat una bona trinxera des del refugi fins al coll.

Arribats a la collada l’oratge estava tal com ho vàrem deixar el dia anterior: fort vent amb mala visibilitat, i al fons, un núvols amenaçant la nostra vall.  La retirada era inevitable, la Tuca de Alba ens haurà d’esperar per un altre viatge.  Les traces de la nostra vanguardia va ser esborrada pel vent.  La navegació fins al pseudoColl va ser tot un repte esquivant tallats i clapes de gel.  Baixant vam vore de lluny com un grup avançava lentament cap a la Tuca, mentre un altre, molt ressagat, començava a pujar per los Tubos de Paderna quan nosaltres el baixàvem.

A l’alçada dels Tubos Inferiores de Paderna mos vàrem retrobar amb els nostres companys de refugi, patint la última forta baixada, i recordant-nos que un dia, també va ser el nostre primer dia: primer dia amb esquís posats, primer dia passant molt de fred, i primer dia on prendre decisions encertades segons la realitat ens va mantenir a tots sans i estalvis.

Vam deixar enrere les nostre muntanyes on romandran els nostres somnis.

Javier Blanc i Carlos Zarate