El Pic de Lustou és un cim de 3.023 metres situat prop de la Vall de Rioumajou (França). Degut a que és un cim aïllat de la resta de 3.000s dels Pirineus, és poc freqüentat pels esquiadors i muntanyencs.
Dissabte al mig dia, varem prendre direcció cap a les valls de Rioumajou. Arribats a les 19h, varem posar-nos a sopar a unes taules de picnic tot regant l’àpat amb collita del 2003 de Nuviana (Bodegues de Manel Castelllo) a la cruïlla on hi ha les granges de Fredançon (1.400 metres) i on la Vall de Rioumajou es divideix en la vall de Peguera. A les 22h, ens posem a bivaquejar sota la llum dels estels al costat d’una cabana lliure amb possibilitat d’aixopluc (per si de cas...).
L’endemà, ens llevem a quarts de 5 amb l’esperança de trobar la millor neu i sortim a les fosques per una pista en direcció sud-est per la Vall de Peguera. Al cap d’una hora, prenem un corriol a l’esquerra just al costat d’un torrent. A poc a poc, anem pujant per una vall estreta en direcció nord-est. Malauradament, veiem que la neu continua lluny de nosaltres (2.200 metres aprox). Amb les primeres llums del matí, veiem que em perdut el camí correcte i hem de creuar el riu a l’altre costat amb mes o menys sort....(alguns suquem).
A 1700 metres d’alçada, trobem un enorme allau que ha destrossat un bosc i ha deixat un tallafoc natural (paraules de la Pili). Tot seguit, girem a la dreta en direcció est i al poc temps trobem una cabana de pastor (bo saber-ho per si plou). A uns 2200 metres, trobem la neu enyorada. Els esquís i les ganivetes cauen de les nostres motxilles per, al mateix temps, deixar els arbres enrere i trobar-nos amb el cim Lostou davant dels nostres ulls. Després de lliscar en direcció al cim, tombem a l’esquerra per agafar el llom nord-oest del Lostou. A partir d’aquí, continuem pel llom fins que les pendents de neu ens fan desistir de continuar amb esquís i reprenem el llom amb l’artilleria pesada (grampons i piulet). El vent bufa fort però volem continuar fins el cim. Seguidament, prenem la cresta per la banda est que està plena de neu i que sembla més senzilla que agafar-la directament per sobre. Per fi, arribem al cim entre núvols de boira, sol lluent i unes vistes esplèndides dels Pirineus occidentals.
El descens, molt recomanable (dedicatòria al Jaume J.), el vàrem fer just per sota cresta cimera, resseguint una llarga pala de neu dura esquiable per acabar en neu lleugerament primaverenca. Per tal d’arribar com més a baix millor, el descens acaba a les pales que queden més a l’oest (1.900 metres, just on es tomba a l’est a la pujada).
A quarts de tres, el dinar és a punt , i ho celebrem amb un Montesierra, un mica de xoriço, codony i tot el que les nostres motxilles han arrosegat en el que potser és una de les darreres esquiades de la temporada.
Bones traces!
Components: Pili V., Carme S., Carles Ll., Roger Ll., Manel C. i David T.
Dissabte al mig dia, varem prendre direcció cap a les valls de Rioumajou. Arribats a les 19h, varem posar-nos a sopar a unes taules de picnic tot regant l’àpat amb collita del 2003 de Nuviana (Bodegues de Manel Castelllo) a la cruïlla on hi ha les granges de Fredançon (1.400 metres) i on la Vall de Rioumajou es divideix en la vall de Peguera. A les 22h, ens posem a bivaquejar sota la llum dels estels al costat d’una cabana lliure amb possibilitat d’aixopluc (per si de cas...).
L’endemà, ens llevem a quarts de 5 amb l’esperança de trobar la millor neu i sortim a les fosques per una pista en direcció sud-est per la Vall de Peguera. Al cap d’una hora, prenem un corriol a l’esquerra just al costat d’un torrent. A poc a poc, anem pujant per una vall estreta en direcció nord-est. Malauradament, veiem que la neu continua lluny de nosaltres (2.200 metres aprox). Amb les primeres llums del matí, veiem que em perdut el camí correcte i hem de creuar el riu a l’altre costat amb mes o menys sort....(alguns suquem).
A 1700 metres d’alçada, trobem un enorme allau que ha destrossat un bosc i ha deixat un tallafoc natural (paraules de la Pili). Tot seguit, girem a la dreta en direcció est i al poc temps trobem una cabana de pastor (bo saber-ho per si plou). A uns 2200 metres, trobem la neu enyorada. Els esquís i les ganivetes cauen de les nostres motxilles per, al mateix temps, deixar els arbres enrere i trobar-nos amb el cim Lostou davant dels nostres ulls. Després de lliscar en direcció al cim, tombem a l’esquerra per agafar el llom nord-oest del Lostou. A partir d’aquí, continuem pel llom fins que les pendents de neu ens fan desistir de continuar amb esquís i reprenem el llom amb l’artilleria pesada (grampons i piulet). El vent bufa fort però volem continuar fins el cim. Seguidament, prenem la cresta per la banda est que està plena de neu i que sembla més senzilla que agafar-la directament per sobre. Per fi, arribem al cim entre núvols de boira, sol lluent i unes vistes esplèndides dels Pirineus occidentals.
El descens, molt recomanable (dedicatòria al Jaume J.), el vàrem fer just per sota cresta cimera, resseguint una llarga pala de neu dura esquiable per acabar en neu lleugerament primaverenca. Per tal d’arribar com més a baix millor, el descens acaba a les pales que queden més a l’oest (1.900 metres, just on es tomba a l’est a la pujada).
A quarts de tres, el dinar és a punt , i ho celebrem amb un Montesierra, un mica de xoriço, codony i tot el que les nostres motxilles han arrosegat en el que potser és una de les darreres esquiades de la temporada.
Bones traces!
Components: Pili V., Carme S., Carles Ll., Roger Ll., Manel C. i David T.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada