Esquiada senglar de cegesquiadors a Orcières

Quan reserves una estada als Alps pel Nadal es fa difícil preveure que un anticicló King Size deixarà la neu tan pasteta com si et trobessis al maig, però malgrat tot, 9 intrèpids esquiadors ens vam trobar a dos bonics i acollidors apartaments de l’estació d’esquí d’Orcieres, que si et diuen que són cel·les de la policia secreta de l’alemanya oriental ho entens tot, per passar una bucòlica estada.

 

Dia 1 - Les Pélissons 2470m +/-700m; F/S2

Després de la bacanal de cap d’any, del descontrol i desfasament d’haver-nos pres una copeta de cava i haver anat a dormir a les 12:05 escoltant les campanades per internet menjant el raïm amb retard, decidim que el primer dia d’esquí farem una sortida fàcil prop de pistes, sense haver d’agafar el cotxe. Ens dirigim als Pélissons, i observem els magnífics paisatges que ens recorden la Casa de la Pradera, no perquè sembli el Far-West, sinó perquè a les cares sud la neu ha marxat de totes les pendents i veiem més verd que a la gespa del Camp Nou.

Per sort, l’itinerari cap als Pélissons té la mateixa orientació que l’estació d’esquí, i arribem al cim sense problemes, això sí, havent d’esquivar alguns isards amb ulleres de sol i banyador prenent un daikiri. Amb això del canvi climàtic estem pensant en deixar l’esquí i dedicar-nos a vendre ous ferrats i frankfurts cuinats al capó del cotxe.

Arribem sense problema els 7 que ja hi som per cap d’any, Nat, Gerard, Oriol, Sancho, Julio, Uxue i Hèctor

 

Dia 2 - Le Palástre 2.279m +/-1200m; F/S2-S3

Ens dirigim cap al poble de Le Richards on surten algunes rutes clàssiques de la zona i novament ens trobem neu transformada i escassa, però suficient per pujar al cim de Le Palástre, els últims metres traient esquís, però sense necessitar crampons amb la neu tova, abans que la neu es fongui i hi instal·lin uns parasols i una piscina. 

Com se’ns fa una mica curt, seguim direcció la Pointe Sud de la Venasque esquivant marmotes en bikini. Com és tard decidim baixar sense pujar la pala final de la Venasque i aprofitar que encara es pot esquiar abans el sol no esclati i faci desaparèixer el planeta mentre Bruce Willis intenta fer una nau per salvar uns quants WASP (White Asquiadors Suficientment Potables). Evidentment deixa fora de la nau qualsevol habitant del Raval o que no baixi S4 amb els ulls tancats.

Aquest dia ja se’ns han unit els furgoneteros Mireia i Oscar, a més de Nat, Gerard, Oriol, Sancho, Julio, Uxue i Hèctor, així que fem un ple.

 

Dia 3 - Aresta est de La Récula 2.420m +/-850 PD/S3

Aquí les forces comencen a defallir. La calor afluixa, però sembla que l’apocalipsi en forma de canvi d’aigües comença a afectar el grup. El Julio, un asturià fornit amic del Sancho, un altre asturià fornit(es veu que la fabada fa miracles a l’hora de pujar), es veu afectat pel canvi d’aigües entre els Picos d’Europa i els Alps. En concret perquè la nit abans ha canviat tota l’aigua per una caixa de sidra que ha portat d’Astúries i les conseqüencies són per cagar-s’hi. Literalment. El Julio es queda aferrat al bidet i un altre grupet decideix quedar-se a esquiar a pistes.

Els valents ens dirigim al bonic poble d’Ancelle, des d’on surt el camí cap a La Récula, un bonic cim de la cadena dels Autanes, també anomenada Petite Autane d’Orcières.

Pensem que una cara nord potser tindrà millor neu, però ens trobem que el maleït poble està completament a l’obaga i congelat, S5, crampons i piolet imprescindibles per travessar el poble fins la pista cap a La Récula sense trencar-te el fèmur. No entenem com hi pot viure algú aquí. Ho entenem quan ens trobem el típic ramader francès simpàtic que ens diu ça glisse, mentre intentem no deixar-nos les dents al terra amb les botes d’esquí i els esquís carregats a l’esquena i fent patinatge sobre el gel dels carrers.

Seguint la pista l’esquiada és possible. Ens trobem un bosc justet de neu i seguim una carena fins a l’aresta que mena al vèrtex est de La Récula. Ens calen crampons per fer l’aresta, i ens trobem que no et pots endinsar al bosc perquè és zona protegida pel gall fer. Si en queda algun que no hagi acabat a l’ast amb la calor dels darrers dies.

Paisatge espectacular. Desfem camí amb crampons fins que pensem que podem posar esquís. Alguns només ho pensen, perquè cada dos girs van per terra. Kamikazes i esquiadors sobrevivim i arribem al cotxe després de travessar l’infern gelat del poble on no hi van rodar Joc de Trons perquè els llops aquells mazo bèsties s’hi congelaven.

Hem estat Oscar, Mireia, Sancho, Uxue, Hèctor.

 

Dia 4 - Cábanes de Terces 2.050 +/- 600 F/S3

Sembla que avui el Julio ja s’ha pogut separar del bidet. S’arrossega i ens implora una mica d’arròs bullit i que no li deixem tornar a tastar la sidra mai més.

Hi ha un grupet que marxen l’endemà, així que decidim triar un trajecte a l’abast de tothom per fer una sortida de germanor. Acaba amb punyalades i els esquiadors maleint els ossos per l’itinerari: aproximació de remada sense desnivell, flanqueig per camí estret, tots els ingredients perquè li facin vudú a qui ha cercat la ruta.

La zona és dins el parc nacional dels ecrins, sortint del poble de Prapic. Veiem animals, isards i humans traient escuma per la boca, però novament paisatges fantàstics i una esquiada cegesquí autèntica.

Hem pujat Oscar, Mireia, Sancho, Uxue, Nat, Oriol, Gerard.

Ens acomiadem d’alguns que ja marxen, sembla que per sempre, després de les encigalades d’aquests dies dubtem que els tornem a veure.

 

Dia 5 - Fracàs a La Pousterle +/-600 F/S3 

En petit comitè i amb el Julio ja recuperat, almenys físicament, de la resta hi ha qui no es refà mai, sortim del poble de La Coche per fer un intent d’un clàssic de la zona, la Pousterle. Amb una orientació molt similar a la vall de la Venasque pensem que trobarem neu. Però ens trobem que té molt més de bosc i que per tant té moltes més zones amb neu irregular. Els que encara no ho havien entès descobreixen la veritable essència del cegesquiador intrèpid, i del que els costarà fer soles i cantos.

Pugem com podem passant clapes de neu fins que sembla que la part alta de la Pousterle està massa ventada per passar-hi amb esquís. Retrocedim amb la cua entre cames ( o cap a dins, ja que aquest dia sí que fa un fred que pela), arriba l’hivern ara, just quan hem de marxar dels Alps.

Hem pujat Oscar, Mireia, Julio, Uxue, Sancho i Hèctor

Tants dies de condicions de neu adverses ens han afectat. Tenim una amb estrebada, i sembla que el virus de la Sidra es propaga. La Mireia surt de l’habitació que hem vist morts vivents més afavorits a les pel·lícules, mentre l’Hèctor passa una nit pitjor de l’habitual, que ja és dir.

Agafem el cotxe i fugim d’aquell antre de perdició.

 

Gran èxit de l’estada a Orcieres. Hem descobert que massa sidra fermentada fa anar fluix de ventre.