Pàgines

11 de febr. 2019

Dos dies pel Nord de l'Aran



Tuc de Montoliu
Sèrra de Bandolers
És el més al Nord on es pot estar sense deixar de ser al Sud de la serralada, almenys a casa nostra. Volta més que circular i rodona, infinita, ja que hem fet un 8 ben particular i en aparença erràtic. Tanmateix, la ruta ha seguit el rumb del desig i la llei fonamental que vincula les orientacions, l’hora solar i el punt just de transformació de la neu.

A la llista de desitjos figurava: tornar al Malh de Bolard 20 anys després que el Manel i l’Enric m’hi portessin;  fer el Tuc des Cingles, tant inadvertit com preciós; fer nit en un lloc tant singular i privilegiat com el Port d’Urets; enfilar-nos d’una vegada dalt de l’estètic Tuc de Montoliu, que tants cops hem passat de llarg camí del Tuc der Òme; esquiar les magnífiques pales a SE de la Sèrra de Bandolèrs.

Condicions molt variables, amb neu dura arreu, però on només les solanes i algunes orientacions SE transformen a neu primavera molt bona per esquiar. Obagues i cares Oest amb neu molt dura, per ganivetes o grampons. Els cims de la carena més septentrional que limiten amb Occitània estaven especialment gelades, amb una crosta vítria realment perillosa. La neu hi és, i amb la brúixola i el rellotge a la mà, es pot fer activitat molt plaent, però no hem trobat les millors condicions per circular en travessa, lliurement per totes les orientacions de forma àgil i amb seguretat.



  

Divendres 8 de febrer de 2019


Pla de Beret (1.845 m) – Cabana de Parros – Horcalh – Ribera d’Òrla - Malh de Bolard (2.753 m) – Ribèra d’Òrla -  Tuc des Cingles (2.595 m) – Ribèra d’Òrla – Serrat Blanc – Tuc der Òme (2.730 m) – Pòrt d’Urets (2.533 m).

***, 9h, +2.050 m/-1.360 m

Baixem per la pista fins a la cabana de Parros on enfilem pel camí del marge esquerre fins a Horcalh. Com que anem carregats, improvisem un dipòsit a cota 2.100 m amb allò innecessari per fer cim. Remuntem completament la Ribèra d’Òrla fins enfilar-nos dalt de la gran plana que duu al cim del Malh de Bolard. És una ascensió dòcil i senzilla, però força llarga. El paisatge és especialment fascinant, i la sensació de llunyania respecte els darrers pobles d’Aran fa sentir-se perdut en un lloc remot. La vista cap al Barlonguera i Valier no té preu.





Inicialment volíem baixar directament cap a la coma de l’Estanh deth Pietà, però les condicions ens ho desaconsellen, i desfem el camí de pujada. Aviat trobem la neu al punt i fem una gran esquiada fins a la cota 2.200 m. Posem pells de nou per pujar per les suaus pales a Oest que menen al  Pòrt d’Òrla. Abans d’arribar-hi, ens enfilem en direcció Nord cap a la base del Tuc des Cingles seguint un llom que ens permet avançar còmodament. El darrer tram d’ascensió és més exigent, amb pales sostingudes que desaconsellen arribar al cim si la neu es troba poc o massa transformada. No és un cim difícil, però cal triar bé el dia i l’hora. Nosaltres el trobem amb condicions ideals, i arribem fins a dalt amb els esquís als peus.











Esquiem directament en direcció al fons de la vall per retrobar el niu de material. Recuperem el llast que no havíem trobat a faltar i tornem a posar pells en direcció Sud tot agafant alçada respecte la Ribèra d’Orla. A 2.230m arribem a un planell que ens obre el pas a la Ribèra deth Lastoar. No hi accedim, sinó que enfilem el suau llom que en direcció NW puja fins al Sarrat Blanc. Sense arribar-hi flanquegem per la solana en lleuger ascens fins trobar el llom Est del Tuc der Òme, al que arribem amb les ganivetes posades. El descens fins a Pòrt d’Urets ens demana més temps del necessari ja que la part més dreta de les pales que hi porten les acabem fent a peu trencant una crosta gelada i perillosa.





 El refugi es troba en bones condicions, tot i que la porta no acaba de ser suficientment estanca. Aconseguim encendre l’estufa, però la poca llenya que trobem a la cabana no hi cap (no portem serra). Cal parar molt de compte al entrar i sortir per no relliscar cap a Eilia de tant gelada que es troba la muntanya. El paratge és preciós, i tant les vistes cap a les muntanyes de l’Aran com cap a la plana il·luminada al Nord son memorables en una nit ben estelada.


Dissabte 9 de febrer de 2019


Pòrt d’Urets (2.533 m) – Lac de Montoliu – Còth de Montoliu – Tuc de Montoliu (2.690 m) – Horcalh – Sèrra de Bandolèrs (2.495 m) – Montgarri (1.650 m) – Pla de Beret (1.845m)

***, 8h30, +1.300 m/ -2.000 m

Dia de canvis continus, grampons, ganivetes i pells a mà. Baixem amb grampons cap al Lac de Montoliu fins que la pendent ens permet esquiar. Remuntem fins al Còth de Montoliu amb ganivetes. Aquí la neu no ha transformat gaire, però els cantos agafen suficientment. Curt descens i posem pells de nou per pujar amb ganivetes per la banda sud del Tuc de Montoliu. Guanyem l’aresta SE a cota 2.575 m per l’únic lloc accessible per aquest vessant. A partir d’aquí seguim encara amb esquís pel llom fins al ressalt que ens separa del cim, que assolim amb grampons.






Fem el descens pel mateix itinerari, esquiant prudentment el llom abans de saltar al vessant sud. El descens íntegre del vessant Est queda pendent per la propera visita. Trobem els únics esquiadors que s'hi enfilen darrera nostre. La neu comença a estar bé en algunes orientacions i esquiem la solana de la Ribèra de Vernatar fins a Horcalh. El darrer tram és un llarg flanqueig que poques vegades hem trobat amb neu i condicions per esquiar. A Horcalh, posem pells i enfilem cap al Nord seguint momentàniament les traces de la vetlla. Aviat creuem el barranc d’Òrla i remuntem les pales a Oest del marge esquerre del barranc que davalla del coll Nord del Tuc de Bandolèrs. Neu molt dura i progressió de nou amb ganivetes, serrant les dents. Un cop al coll, s’acaben les penúries i el llom que remunta la Serra de Bandolèrs sembla un passeig amb la neu al punt, i vistes impagables al Barlonguèra. Cinc isards ens passen per davant, amb poca pressa per fugir. Assolim la cota 2.495 m  que és la que volíem esquiar.








Des del cim devorem les pales contínues en direcció SE fins a trobar el barranc. Neu excel·lent, “moquette” com diuen els veïns del Nord. Arribem al Santuari de Montgarri , immers en el tràfec d’un dissabte de febrer, amb motos, trineus i molta gent que ens recorda que ja tornem a ser a prop de l’estació. Omplim una mica la panxa i calmem la set abans de remuntar els darrers quilòmetres fins a Beret.



Bones traces.
Carles i Montse.

9 comentaris:

  1. quin èxtasi llegir piulades com aquesta i traçar-les mentalment. Grans fotos, molt grans! Abraçades i ganes de traçar amb vosaltres!!!

    ResponElimina
  2. Aquesta cabana la vaig anar a cercar a l'estiu amb la il.lusió un dia d'arribar amb esquis, i veure com es fa fosc des d'allà. Aran infinit!

    ResponElimina
  3. Doncs aquest Enric que esmentes a l'entradeta us felicita per la gran travessa feta. Ben dissenyada i ben executada. Felicitats!!

    ResponElimina
  4. Espectacular. Fan ganes d'anar cap allà

    ResponElimina
  5. Aventura Aràn amb majuscules! Traceu a la neu millor que al mapa! Felicitats!

    ResponElimina
  6. Enhorabona! m'encanta llegir-vos i somiar amb les vostres fotos! Fins aviat :)

    ResponElimina
  7. Llàstima que les condicions no fossin les millors però, com sempre, fotos i piulada de categoria! Felicitats!

    ResponElimina
  8. UUUUoooo!!!! quina volta!!
    Una bona estona llegint-vos i gaudint de la travessa
    Enhorabona per la fantàstica volta!!
    Una forta abraçada

    ResponElimina
  9. Espectacular volta !! enhorabona!
    Una forta abraçada

    ResponElimina