Pàgines

20 de set. 2018

Neu, lava i sol -10 volcans al Sud de Xile

Breu però profitosa incursió de 16 dies al Sud de Xile aprofitant que la Montse hi fa una estada més llarga. Visitem la zona de les IX regió (Araucania), XIV (Los Ríos) i X regió (Los Lagos) que ja vam visitar i piular el 2007 amb en Joan, l’Eli i en Roger. Aquest cop hi ha força menys neu arreu, però suficient per esquiar els volcans. En les cotes baixes ha calgut aproximar amb els esquís a l’esquena una mica més del desitjable. En canvi, topem amb dues setmanes de meteorologia força benigna, amb anticiclons d’uns quants dies que ens permeten aprofitar molt bé l’estada i fer més activitat del que podríem raonablement esperar.

Fem un total de 10 volcans en 14 dies d’activitat, més 2 dies (el primer i l’últim) per recórrer en cotxe la distància que ens separa de Santiago (600/1.000 km per la ruta 5). Repetim el Lonquimay, Llaima i Villarrica que ja vam fer el 2007, però aquests dos darrers buscant un ruta diferent i segurament més interessant. Termes, passejos i desplaçaments entre volcans omplen els dies intercalats que no esquiem.
És del tot recomanable/indispensable llogar un cotxe per ser autònoms i àgils en els desplaçaments. Per sort, això deu ser l’únic que amb els anys s’ha abaratit. Hi ha un grapat d’agències amb oficina a l’aeroport. Nosaltres lloguem un 4x4 senzill però efectiu per uns 55€/dia. Xile no és un país econòmic i les despeses per allotjaments, àpats, etc. son semblants a les de casa nostra.
La cartografia s’ha desenvolupat força i hi ha un grapat de mapes disponibles. Els més indicats són probablement els d’Andes Profundo (amb escala de pendents) i els de Pixmap. La Guía de esquí andinismo a Chile-Argentina de Frédéric Lena és encara molt útil i diria que indispensable malgrat que es va confeccionar fa gairebé 15 anys.

31 Agost de 2018 – Volcán Lonquimay - 2.865 m – per Corralco (Malalcahuello)


Desnivell: +/-1.340 m
Horari: 3h ascens, 1h descens
Dificultat: **, S3
Petit cràter del Volcà Navidad aparegut el 1988
 

Comentari: en maputxe el “Gran Cap”. Volcà estètic, imprescindible i ideal per començar, amb un accés còmode i una ruta on l’única dificultat són els darrers 400 m més drets fins el cim. Dia tapat, nevisquejant i visibilitat reduïda, el pitjor meteorològicament de tota l’estada però amb bona neu pols!

Descripció: sortim de l’aparcament del Corralco Mountain & Ski Resort (1.525 m) remuntant progressivament pel costat de les pistes en direcció NO. Arribem a dalt del Cumbre (2.400 m), “l’andarivel” més alt de l’estació, de tipus perxa. Mantenim el rumb amb la referència de l’aresta E-SE del volcà, però quan trobem neu més dura i gel, entrem de ple a la pala E més protegida del vent. A 100 m sota el cim tornem a guanyar l’aresta, clavem esquís i caminem amb grampons fins el punt més alt del cràter del volcà. En el descens, esquiem de manera més prolongada la cara E del volcà per retrobar les pistes més avall.


1 de Setembre de 2018 – Volcán Tolhuaca - 2.806 m – per Laguna Blanca (Malalcahuello)


Desnivell: +/-1.700 m
Horari: 5h ascens, 3h descens
Dificultat: ***, S3
Vista sobre el Tolhuaca en arribar a Laguna Blanca

Comentari: en maputxe el “Cap de Vaca”. Volcà amb caràcter i jornada ben llarga, amb paisatges increïbles, en especial les vistes sobre la Laguna Blanca i el proper Lonquimay.

Descripció: la pista d’accés a la Laguna Blanca passa per finques privades. On la pista es bifurca entre la Laguna Blanca i la Laguna del Caracol (l’itinerari descrit a la guia del Frédéric), ens trobem amb una tanca i un cartell amenaçador que indica que cal pagar per accedir-hi. No trobem ningú al ranxo, així que obrim la tanca i tirem amunt en direcció la Laguna Blanca. Tram de pista força dolent en el qual el 4x4 és més que recomanable. Aparquem a 1.200 m i sortim amb esquís als peus. A 1.470 m prenem el camí a la Laguna Blanca entre precioses araucàries fins que s’obre una vista espectacular de la laguna i la cara sud del volcà Tolhuaca. Baixem a l’estany i llisquem damunt la coberta de gel per travessar-lo. Enfilem el volcà (N) per una vall encaixonada. A sota la impressionant cara sud amb cascades de gel penjant, canviem el rumb a NO i O, per guanyar una primera aresta. Travessem de manera ascendent la vall amagada i guanyem el fil acornisat de la pala SO (2.400 m). El gel i el caos de pedres ens obliga a continuar amb grampons fins el cim, on coincidim amb tres muntanyencs de Temuco. En el descens, baixem a peu la primera part de la pala gelada, i esquiem després on l’exposició ja no és tant compromesa. Seguim el llarg descens buscant les millors pales per esquiar, amb neu pols excel·lent. Des de la Laguna Blanca fins el cotxe, passeig plaent amb el taló lliure.






El veí Lonquimay que havíem fet el dia abans.


3 de Setembre de 2018 -  Volcán Llaima – 3.125 m – per la cara NE i el Parc Nacional Conguillío (Curacautín)


Desnivell: +/-1.950 m
Distància: 17 km
Horari: 5h30 ascens, 1h45 descens
Dificultat: ***, S4
Atravessant una llengua de lava en el nostre retorn. La pala de l'itinerari és la de l'esquerra. Més lluny que no sembla.

Comentari: en maputxe el “Ressuscitat” per ser un dels volcans més actius d’Amèrica del Sud. La llarga ascensió es veu compensada pel descens de la gran i sostinguda pala de 1000 m. Ajustar bé els horaris segons les condicions i el ritme per trobar-hi la neu al punt! La ruta habitual és pel centre d’esquí de les Araucàries (vessant O), però aquest cop ens tempta aquesta ruta més atrevida.

Descripció: a l’entrada del Parc Nacional de Conguillío, un guarda de CONAF ens entrevista amb detall (d’entrada no ens volia deixar passar!) i ens demana pagar la tarifa per estrangers. Encara plovent, acampem al bosc al costat de la pista, 2km abans d’arribar a la laguna de Captrén (1.200 m). Sortim a punta de dia amb el cel ras, en direcció al volcà (S). Travessem a peu una llengua ampla de roca volcànica i a la falda del volcà comencem a lliscar amunt. Mantenim el rumb S buscant les pales més suaus. A cota 2.000 m, el pendent es redreça i de manera evident anem a buscar l’ampla i llarga pala NE. Diagonals llargues amb ganivetes fins a la cota 2.600 m on ja amb grampons apuntem el cim de manera més directe. Darrers metres caòtics entre “plomes” i “coliflors” de gel i assolim el punt més elevat del cràter. Vista panoràmica espectacular dels volcans i tota l’Araucania, amb les lagunes de Captrén i Conguillío als peus, i el Sierra Nevada just al davant. Descens impressionant seguint a grosso modo el mateix itinerari d’ascens buscant la millor orientació segons la neu.




Laguna Conguillio i Sierra Nevada en primer pla.
Tolhuaca i Lonquimay darrera a l'esquerra.

El cràter del Llaima, canviat després de la darrera erupció.





4 de Setembre de 2018 -  Nevados de Sollipulli – punta N de 2.152 m – per Melipeuco


Desnivell: +/-1.160 m
Distància: 12 km
Horari: 3h15 ascens, 2h30 descens
Dificultat: **, S2
La gelera confinada en el cràter de 4km de diàmetre
Comentari: en maputxe “Cel Rogenc”. L’endemà del Llaima i amb la previsió de vent en alçada ens convida a una ascensió més tranquil·la a cota més baixa. El bosc impressionant de coigües i araucàries i el cràter de més de 4 km de diàmetre són els principals atractius.

Descripció: acampem a l’entrada del Parc gestionat per CONAF però aquest cop no hi trobem guarda (1.150 m). L’endemà amb les primeres llums prenem el sender ben marcat que s’enfila entre coigües i araucàries gegants (direcció S). A 1.400 m trobem neu contínua i posem esquís. El bosc s’aclareix ràpidament i sortim a un pla, amb el volcà ja a davant nostre. Seguim la ruta d’estiu per una vall còmode per progressar fins guanyar un primer coll ample a cota 2.100 m i amb un moment som a la punta nord. Vent d’oest incòmode que no ens deixa estar-hi gaire estona. En el descens, esquiem els primers 100 m per la vall d’on veníem i fem una curta remuntada a peu fins a una punta secundària de 2.050 m per trobar una baixada més dreta, sostinguda i amb neu al punt fins el pla del volcà. Desfem el camí de l’anada per tornar al cotxe.





El Llaima sempre omnipresent a l'hortizó.


6 de Setembre de 2018 – Volcán Villarrica – 2.847 m – per Palguin, Chinay i Glaciar Pichillancahue (Pucón)


Desnivell: +/-1.510 m
Distància: 22 km
Horari: 4h30 ascens, 3h descens
Dificultat: ***, S3
Sobre la gelera de Pichillancahue, inperceptible.

Comentari: en maputxe el nom originari seria “Quitralpillán” que significa "morada de los antepasados con fuego" (Quitral = fuego y Pillán = morada de los antepasados). També hem llegit “Rucapillán” que significa "casa (Ruca) del diablo (Pillán)". Amb la seva forma cònica casi perfecta, és segurament el volcà més visitat de Sud-Amèrica malgrat ser el més actiu. Escollim el costat E de la muntanya per la gelera, més solitari, salvatge i desconegut, allunyat del centre d’esquí al vessant oposat.

Descripció: aparquem al coll de la pista que salta de la vall de Chinay a Coñaripe (4x4 obligat si volem arribar al coll amb cotxe). Seguim a peu per la mateixa pista uns 500 m fins la marcada corba d’on surt el sender en direcció la gelera i el volcà. Des d’aquí ja amb esquís als peus entre araucàries disperses rumb O-NO. Sortim del bosc i al fons veiem la punta del Villarrica fumejant. La vall és ampla, suau i silenciosa fins als peus del con. Tot i que les poques esquerdes són ben visibles i evitables, ens equipem amb material de gelera i afrontem els 600 m de pala, cada cop més dreta. El vent empeny la fumarola que ens dificulta respirar en els darrers metres. El cràter és espectacular i el fum impressiona. Destaca la vista als propers Quetrupillán i Lanín. El descens senzillament perfecte, amb una capeta de 5 cm de pols recent i pendent sostinguda de 35º. No despistar-se i evitar les esquerdes que hem identificat a la pujada. Retorn al cotxe pel mateix itinerari. Altre cop sols tot el dia.

Villarrica vist desde Pucón




Quetrupillán i Lanín



Fumaroles irrespirables del cràter del Villarrica


7 de Setembre de 2018 – Quetrupillán – 2.360 m – per Palguín i la cara oest (Pucón)


Desnivell: +/-1.400 m
Distància: 21,5 km
Horari: 4h30 ascens, 2h15 descens
Dificultat: ***, S2
Finalment hem superat el bosc, la part més feixuga de l'ascensió al Quetrupillàn
Comentari: “Diable tímid o de poques llums” (Diablo = pillán i tímido =quetru). En algunes indicacions també apareix com a "volcán Mocho", per la seva forma plana. Una altra “excursió amb esquís” força llarga en la qual en l’aproximació pel bosc sembla que t’allunyis en lloc d’apropar-te. Hi anem amb les piles carregades després de dos dies sense esquiar per mal temps però que aprofitem per gaudir de termes a l’aire lliure i fer el turista.

Descripció: des de Palguín, agafem la mateixa pista del dia anterior al Villarrica, però en lloc de continuar cap a Chinay ens desviem per una estreta pista que porta a l’indret anomenat Paraíso Escondido (amb aquest nom, ve de gust, oi?). Prenem el camí en direcció la Laguna Azul, que fa més volta però és millor per progressar (direcció S). Guanyem un coll (1.480 m) i encara amb bosc dispers virem el rumb a E. Apareix la cara SO del volcà, super-esquiable amb moltes opcions de traça. Guanyem el cràter per una pala més dreta i gelada i de seguida som al cim del volcà, ubicat quasi en línia entre el Villarrica i del Lanín. Descens pel mateix itinerari amb neu primavera perfecte. Al bosc, evitar perdre el camí si no volem complicar l’aventura. En el nostre cas, l’emboscada a l’anada es cobra un bastó del Carles trencat.



El Villarrica fumejant a l'Oest ...


... el Lanín a l'Est ...

... el Mocho i Chosuenco al Sud.


8 de Setembre de 2018 – Lanín – 3.726 m – per la ruta chilena (Pucón)


Desnivell: +/-2.600 m
Distància: 17 km 
Horari: 45’ fins Camp 1; 7h30 ascens, 3h descens en total fins el cotxe
Dificultat: ***, S4


Comentari: en maputxe “Roca Morta”, és el volcà més imposant del sud dels Andes doncs supera per més de 1000 m els seus volcans veïns. Limítrof amb Argentina, costat pel qual la ruta és més habitual, amb dos refugis on es pot pernoctar lliurement. La ruta xilena és més llarga, presenta major desnivell i no hi ha refugi. En aquest hivern el Lanín té poqueta neu i ja veiem que ens tocarà caminar.

Descripció: a 2 km de la duana xilena, surt una pista en direcció S, amb el volcà Lanín ben visible. Una barrera obliga a deixar el cotxe al costat de la carretera (1.150 m). Venim de fer el Quetrupillán al matí i comprar bastons nous a Pucón. Amb les darreres llums del vespre aproximem a peu els primers 2 km i 200 m de desnivell i acampem lluny de la carretera. Nit estrellada espectacular, sortim a peu encara amb frontal intentant no perdre el camí poc marcat entre roca volcànica. A cota 1.500 m agafem una marcada aresta, incòmode a peu, amb motxilla, esquís i botes a l’esquena. Tot i així l’albada és preciosa i quan s’acaba l’aresta (2.500 m), continuem amb esquís i ganivetes, i més amunt ens ajuntem amb la ruta argentina. Des d’aquest punt “tan sols” queda una marcada i ampla canal de 700 m i orientada al NE, la meitat de la qual fem amb grampons i clavem els esquís vora una roca indicada amb la cota 3.500 m. En aquesta darrera part de l’ascensió, creuem un grup guiat i un argentí solitari, tots a bota. Arribem al cim i s’hi està raonablement bé. En el descens, tot i la neu dura inicial, esquiem des d’on hem deixat els esquís. Sortim de la canal i fem una travessa en direcció O, per anar a buscar una ampla canal-pala que ens permet esquiar fins a la base del volcà amb bona neu primavera. Recollim el campament i tornem a la carretera on tenim el cotxe aparcat.






Esquiant la part alta de l'itinerari

Entrant a la gran vall/canal de la part baixa

Arribant al nostre campament.

9 de Setembre de 2018 – Mocho – 2.422 m – per Enco (Chosuenco)

Desnivell: +/-1.560 m
Distància: 21 km
Horari: 4h15 ascens, 2h45 descens
Dificultat: ***, S3
Chosuenco o Mocho? Sospesant la elecció.

Comentari: en castellà vol dir “Despuntat, Xato”, és un volcà inactiu unit al volcà Chosuenco. Els dos es poden fer en la mateixa jornada, però el Chosuenco de despuntat no té res i amb esquís tan sols es pot pujar fins una mena de bretxa més enllà de dos agulles rocoses que són el punt més alt. Venim de Pucón i com que comencem tard, amb el Mocho ja fem el dia i l’excursió ens deixa ben contents. El Fréderic el ressenya per Huilo Huilo (Neltume), però des d’aleshores, el complex turístic del Sr. Pettermann fa complicat el seu accés si no és acceptant els seus preus i normativa particular.

Descripció: des del poble de Chosuenco prendre la pista “de ripio” bo cap a Enco, als peus del llac Riñihue. Allà agafar la pista també cuidada que remunta uns 1000 m en 12 km. Aparquem prop d’un coll a 1.150 m, ja que no ens atrevim a passar una congesta profunda. Entrada de CONAF en construcció. A peu, seguim la pista que descendeix al riu, i torna a remuntar per un bosc bonic de raulís encara sense fulla. Sortim del bosc i a partir d’aquí amples pales i lloms sense complicació, llevat de la darrera pala de fort pendent i glaçada, entre coliflors de gel. Fem la punta sud del cràter més alta i anem a la punta nord, des d’on comencem el descens pel vessant N prou transformat i visió preciosa al Chosuenco. Voltem el Mocho per la seva falda oest i reprenem el mateix itinerari d’anada per tornar al cotxe.












11 de Setembre de 2018 – Casablanca – 1.990 m – Antillanca, Parc Nacional Puyehue


Desnivell: +/-1.540 m
Horari: 6h
Dificultat: **, S3

Comentari: també anomenat Antillanca (Joies del Sol, del maputxe Antu = Sol i Llanca = Piedrecillas cobrizas). Tot i l’alçada més modesta i les condicions precàries de neu a la part baixa de l’estació, gaudim d’una bonica excursió circular amb vistes exquisites als volcans Puyehue, Osorno i Puntiagudo, i excel·lents descensos al sector nord del volcà. Al punt d’informació, cal registrar-se i pagar el tiquet Rando, que també inclou una pujada amb “andarivel” (nosaltres aprofitem a la tornada per fer una baixada extra). Després del Mocho, passem un dia de temps insegur per descansar i fer el desplaçament amb més calma fins a Antillanca.

Descripció: des de la base del centre d’esquí caminem 5 minuts i calcem esquís per agafar una pista trepitjada que ens condueix al cràter Raihuen. D’allà surt la ruta normal del volcà fins el cim (rumb N), que seguim però en lloc d’anar-hi directes passem pel coll. Descens amb neu moqueta perfecte pel vessant N, fins la cota 1.400 m on posem pells i remuntem el Cordón Casablanca fins el Mirador Don Pedro. Segon descens amb orientació NO fins a un pla, des d’on tan sols ens queda remuntar 100 m per tornar al domini de l’estació, a on acaba “l’andarivel” Don Pedro i tornem al cotxe per pistes.


Volcà Casablanca

Puntiagudo i Osorno


Tronador en la distància

Happy riding amb el Puyehue al fons

I love this game!


12 de Setembre de 2018 – Volcán Osorno – 2.652 m – des del Refugio Teski (Ensenada)


Desnivell: +/-1.725 m (+/-1525 m al cim)
Horari: 7h15 total (4h30 ascens al volcà)
Dificultat: ***, S4

Comentari: per la seva alçada i separat de l’axis de la serralada andina, la figura de l’Osorno és imposant en el paisatge de la Regió dels Llacs i regions veïnes. L’Osorno és també famós per traïdor: el terreny glacial esquerdat (sobretot a l’estiu), i la méteo sovint adversa han conduit a nombrosos accidents i fatalitats, com ens explica la guarda del Refugio Teski. Fins i tot en un dia de bon temps com el que vam tenir, el vent sempre bufa i accentua la sensació de fred. Arribar al cràter, l’enfilis per on vulguis, sempre implica uns metres drets, gelats i caòtics entre coliflors de gel. Però un cop allà dalt es gaudeix de vista de còndor sobre els grans llacs, nombrosos volcans i les muntanyes andines infinites. Per nosaltres ha estat l’ascensió somniada per concloure les dos setmanes d’activitat i emprendre la tornada a Santiago.

Descripció: del Refugio Teski (1.125 m) caminem 10 minuts i després de la caseta de CONAF sense guarda ja trobem una llengua de neu per esquiar cap amunt. Allunyats relativament a l’esquerre de les pistes, anem a trobar la part superior del Valle Escondido que estudiem pel descens. Arribem a una zona de pendent més suau amb el con del volcà davant nostre i vent incòmode que aixeca neu. Saludem a una cordada guiada que ja no continuarà, i seguim en diagonal ascendent per anar a buscar amb tota la intenció el costat N del volcà. Canviem ganivetes per grampons i piolet allà on el pati que tenim a sota esdevé infinit i continuem amb els esquís a l’esquena amb la il·lusió de poder baixar lliscant des de més amunt. Darrers 100 m molt bonics buscant el camí entre formes de gel fins arribar al cràter, completament tapat per gel i neu. Els volcans Puntiagudo i Cerro Tronador destaquen en la panoràmica des del cim. Desfem el tram gelat i posem esquís a l’entrar a la pala NO. Els dos primers girs amb respecte però la neu està perfecte així que a gaudir del descens, evitant dos esquerdes llargues que hem detectat a la pujada. Estirem la baixada fins gairebé la cota 2.000 m per gaudir una mica més de la bona neu i el descens, i posem pells per remuntar els 200 m i recuperar la ruta de pujada. Ara sí anem a buscar la pala suau amb polseta que dóna entrada al Valle Escondido, que trobem amb neu moqueta immillorable. En arribar a un pla (1.350 m) cal obligatòriament flanquejar en direcció SE, amb algun tram a peu, per retrobar la mateixa llengua de neu que ens deixa esquiar fins a pocs minuts del refugi.




El laberint de coliflors protegeixen el cim

Volcà Puntiagudo

Cim de l'Osorno

Primers viratges. Per sort, la neu ja ha transformat.

Sobre el Lago Llanquihue



Remuntant per emprendre el retorn al refugi




Valle Escondido

Icònica imatge de Xile, l'Osorno sobre el Lago Llanquihue

No cal dir que hem guadit d'un viatge excepcional, i que demà mateix hi tornariem si poguéssim. Només pels paisatges ja val la pena conèixer aquest largo y angosto país de natura variada i exhuberant. Els boscos natius, l'aigua a raig, escoltar els ocells, cada moment, cada imatge s'ho val. I la gent és ben afable i cordial.






 

En tot cas, l'espera de l'hivern pirinenc se'ns farà més curta. Va,que ja som a la tardor!
Bones traces.
Carles (Fotos) i Montse (Text)