cegesqui: Cap de setmana Cerdanya-Canadà

El que no es pot no es pot, i a més és que és impossible. Esperar que un del Vallès es presenti a l’hora és d’una innocència només pròpia de la bona gent del Cegesquí, que il·lusos, ens passem el divendres jugant al gat i la rata amb el de Cerdanyola i la seva fregoneta. Al final ens fa la cobra i ens diu que sortirà el dissabte, però la resta arribem sense problemes al refu molina del CEG.

Cap de setmana de molt bona neu

Hem comprat per fer-nos sopar i mengem un curri de pollastre amb arròs per tenir forces per l’endemà, sense picant per contenir les morenes.

Som cinc i tenim tot el refu per nosaltres. Tot i que esperem altres grups que s’anuncien pel cap de setmana, no apareixeran fins dissabte, així que dormim amb tot l’espai i confort que proporcionen els radiadors quan arribes un divendres després de tota la setmana amb el refu tancat i temperatures sota zero. Quan se’m comencen a descongelar els peus ja sona els despertador i ens hem de llevar amb els monyons que ens queden al final de les cames per mirar d’atacar un d’aquells cims apassionants de la Cerdanya, laaaaaaaaaa

Tossa Plana de Lles! 2.916 +/-1000 F/S2

Vista del Cadí camí de la Tossa Plana

Hem optat per un cim fàcil per començar el dissabte perquè arrosseguem un parell de novates del curs d’iniciació, a més de lo siluro de l’Ebre. Per sort portem una de les veteranes motoret del club, que puja sense respir i el que és pitjor, sense callar en tot el cap de setmana. No acabem de veure clar què es porta entre mans, però va tan sobrada de forces que es passa el camí fent marrades entre els arbres per després esprintar per atrapar-nos. Sospitem que està deixant menjar a les bèsties quan veiem que corbs i voltors comencen a seguir-nos.

El bosc és un lloc ideal per amagar-se

Malgrat les novates i la bruixeria de la veterana arribem a la Tossa Plana sense que ens ataqui cap os ni cap monstre pelut, els veterans del club deuen estar fent algun cim amb més entitat.

Abans, una de les novates veu pampallugues sense haver fumat res al·lucinogen, el de Cerdanyola encara no ha arribat. Lo siluro de l’Ebre es treu un plàtan i tot arreglat, fem cim sense suar.

Al cim de la Tossa Plana, amb boira, fred, i pinta de quinquis, motherfuckers

La neu està fantàstica per les darreres nevades de dijous i divendres nit, així que les condicions pel descens són magnífiques, si no fos que, un clàssic, ens atrapa la boira just a dalt del cim.

Tirem de track per a la baixada sense veure-hi ni un borrall, i quan arribem al bosc i la boira escampa una mica ens podem permetre un tros entre branques estil Canadà.

No ens ho expliquem molt, però hem sobreviscut a aquesta troupe diversa, i correm a l’acollidor refu de la Molina a fer un sopar en horari francès. Fem pasta alla campidanese i cremem una botifarra fins que del fum hem d’obrir la porta de bat a bat. Ara que el refu començava a estar calentet passarem una altra nit amb els peus com glaçons. El de Cerdanyola arriba, només 24h tard, puntualitat germànica.

Ens posem còmodes a mida que van arribant els altres grups que compartiran la nit del dissabte amb nosaltres, el grup de joves que han anat a fer una mica d’alpinisme, i un parell més d’esquiadors de muntanya.

Pobres, no saben el que els espera. Hem portat un parell de jocs de taula i una de les veteranes del club un pijama del Lidl que no hi ha per on agafar-lo.

Cridem jugant als jocs de taula com adolescents histèriques veient el Justin Timberlake. La cara d’espant dels esquiadors de muntanya i del grup de joves ho diu tot. Els joves parlen entre ells d’agafar el cotxe i marxar a casa a passar el dissabte amb els pares i la iaia, com molt millor alternativa per un dissabte nit que aguantar uns vells exaltats com criatures.

Quan aconseguim relaxar-nos ens en anem a la nevera a dormir com vampirs ben fresquets.

Puig de Dòrria 2.547 m +/- 1000 F/S2

Vista de Vallcebollera al camí de pujada

L’endemà ens llevem sense haver passat tant de fred, amb el refugi a vessar el problema no és el fred sinó el cante, i no jondo precisament.

Pel diumenge hem triat un altre cim fàcil però molt bonic, aprofitant les nevades dels últims dies, ja que ens diuen que ha caigut una bona capa a la zona del Puigmal.

Perduts al mig del bosc

Sortim de Vallcebollera, amb esquís calçats des de l’aparcament, per la pista que s’enfila cap al Duraneu, el Tossal dels Lladres i el Puig de Dòrria, per un bosc amb vistes a un poble que encara conserva l’encant dels antics pobles del Pirineu. Aquí, la diferència de neu entre la vessant obaga i la solana és evident, per l’obaga tirem amb neu justeta però contínua tot el camí, només ens hem de descalçar per travessar un torrent. El camí segueix pel mig del bosc, cada cop amb millor neu, fins que passat el límit de la vegetació t’endinses a una vall coberta de neu pols esplèndida, que ens delim per començar a esquiar.

Neu a tope per esquiar!!

Arribem al Puig de Dòrria sense més novetats, amb una mica de neu dura pelada a la part alta, però és tan arrodonit que no ens calen ni ganivetes. Ens venen ganes de fer algun més dels cims propers, que són allà mateix, però anant amb un de Cerdanyola i la fetillera, que segueix desapareixent rere els arbres per atraure les bèsties, no gosem, i fem una baixada amb pendent suau i neu pols resseguint el track i el bosc de l’anada.

Al cim del Puig de Dòrria

El del buff tapant-li la cara no és un terrorista, és el de Cerdanyola

Aquí la veterana del CEG té una idea brillant. Sí, val, el camí de l’obaga té més neu, però si tirem pel de la solana fem drecera i ens encigalem una mica. Total, que acabem amb els esquís a l’esquena els darrers 100 metres de desnivell, així de tonteria, baixant pel dret cap al poble amb les comodíssimes botes d’esquí, i el que és pitjor, omplint de fang les botes que hauríem (condicional) de netejar un cop arribats a casa.