cegesqui: Traçant entre l’Aran, el Coserans i el Pallars

25 i 26 de febrer

Es preveu cap de setmana de temps estable i algú diu “per què no la pala sud-oest del Valièr?”

Després d’uns quants dies d’anticicló, condicions primaverals en solanes i polseta encara a les obagues més altes, és hora ja de posar la mirada a aquells territoris més feréstecs i inaccesibles que sempre venen al cap en aquestes alçades de la temporada. I el Mont Valièr, sostre del Coserans, és sempre una temptació.

Afinem l’itinerari i la logística... de motivació no en falta. Hi anirem resseguint la frontera i visitant tres comarques. Entrarem des del Pla de Beret i remuntant Comagireta. Aviat ens endinsarem al Coserans on farem nit al refugi d’Estanhons. L’endemà retornarem al Pallars per cosir una travessa d’esquí de muntanya salvatge.

Dissabte. Pla de Beret (1840 m)-Port de Comagireta (2450 m)-Tuc Blanc (2591)-Pas del Isards (punta 2603 m)-Estanh Long (2125 m)-Pic de Clavera (2721m)-Estanh Redon (1930 m)- Refugi des Estnhons (Estagnous, 2245 m)

9h30, +2115 m/-1710 m, ***

A les 8h del dissabte, abans que els remuntadors comencin a grinyolar, ens trobem un equip de sis insaciables. El dia es desperta fred després del frontet desgastat del dia previ que va dipositar el tercer episodi de pols sahariana. Tirem avall per la pista de l’obaga en direcció a Montgarri amb neu dura que ens fa la remada prou còmode. Sota el poble abandonat de Montgarri, al Pont deth Porquèr, posem pells i comencem la primera pujada seguint l’itinerari del camí d’estiu al Port de Comagireta. Neu dura a la rampa dreta sota el port que ens obliga a posar ganivetes. Per pendents suaus guanyem amb facilitat el proper Tuc Blanc.

Des d’aquí, la primera ullada directa al Mont Valièr ens permet veure que la seva pala sud-oest està més pedregosa que nevada, poc seductora... En canvi els veïns Petit Valier, Pic de la Pala Clavera i l’obaga del Pic de Cernalles fan molt més goig. El canvi de plans és ràpid i unànim i tenim el que queda de dia per endavant amb el refugi des Estanhons ja visible a sobre de l’estanh Redon. Primer descens curt en orientació est, per remuntar el Pas dels Isards (des d’on clitxem tres isards corrent pendent avall al barranc de Raspamala). Pugem fins la punta arrodonida de 2603 m, a l’oest del Pic de Cernalles.

Segon descens obac amb pols reciclada sobre neu dura fins l’estanh Long. Aquí enfilem la gran Pala Clavera, que també ens exigeix posar ganivetes fins al cim. Al nord veiem propers el Petit i el Mont Valièr, quasi els podem acariciar. Reconeixem terreny per l’endemà i ens llancem avall per la pala sostinguda i a continuació un tubet obac fins altre cop l’Estanh Long. Davallem pel seu desguàs el pas delicat a l’estanh Redon. Tan sols ens queda una remuntada amb les darreres llums de tarda fins el refugi.

Vetllada agradable i reconfortant per les birres, el sopar, les infusions i la llumeta d’una espelma tot i la temperatura ambient de 3ºC.

Diumenge. Refugi des Estanhons-Petit Valièr (2736 m)-Coret de Pèira Blanca (2577 m)-Cabana d’Aulà (1540 m)-Pic de Berbeguer (punta S, 2492 m)-Refugi del Fornet (1371 m)

8h30, +1525 m/-2400 m, ***

Ens llevem amb les primeres llums, sembla que tornarem a tenir un dia radiant. Emprenem l’ascenció directe al Petit Valièr sense passar pel coll Faustin. Des de la cubeta dels Estanhons al sud del refugi, tracem unes volta maria molt dretes fins situar-nos sota la barra rocosa que ens separa de la vall penjada del Petit Valièr. Guanyem aquest ressalt amb grampons i ens situem a l’aresta oest del Petit Valièr. Per evitar relliscades, decidim continuar a peu per l’aresta fins el cim.

Just arribant ens saludem amb un grup guiat de cinc alpinistes que venen del Mont Valièr pel corredor Faustin. Diuen que hi ha trobat bones condicions: neu dura i molt poc gel. Per ells, tot fa ja baixada pel coret de Pèira Blanca a la cabana d’Aulà i cap a casa. Nosaltres també farem el descens de Pèira Blanca, encaixonat entre parets de roca, orientació est i neu primavera ben transformada. Encadenem successives pales i tubs, cada cop d’orientació més nord i més pols, fins al límit del Bosc deth Puèg d’Aulan. Flanquegem vers el sud-est i arribem al pla de la cabana d’Aulà.

És migdia, la calor apreta i encara ens queda una bona pujada. Remuntem per les pales a l’ombra de les Cunhes d’Aulà, deixant a la nostra esquerra el camí d’estiu que porta al refugi forestal de l’estanh d’Arèu, i mantenim el rumb a sud en direcció el Port d’Aulà. Sense arribar-hi busquem el pas entre el Pic de Vinyals i el Berbeguer. Des del coll, part del grup decidim perdre uns metres pel vessant sud sota el Pic de Berbeguer i altres continuem per la fina cresta en direcció est. Ens reunim tots altre cop a la punta sud del Pic de Berbeguer.

Aquí dalt l’aire és fresquet però els vessants sud ja fa estona que han transformat i alguns lliscaments i esquerdes de fons amenacen. Nosaltres farem el descens per la pala i llom oest, amb neu primavera bona. Creuem ràpidament el barranc de Vinyals per continuar baixant per un llom ample i segur fins arribar a la pista principal al marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Al refugi del Fornet celebrem el final de la travessa amb una merescuda cervesa. El taxi encarregat des del cim arriba puntual i ens retorna amb menys d’una hora al Pla de Beret.