La primera sortida de cicle del mes d’abril es presentava força
be: durant la setmana havia nevat força a la Vall d’Aran. Faltava saber si la
gent correspondria a la sortida i així va ser: 13 participants (Paola, Elena,
Rut, Raúl, Cristian, Carles, Roser, Toni, Pepa, Gonzalo, Josep, Marc i
Francesc).
La sortida va començar el divendres, arribant des de la
tarda fins entrada la matinada al refugi Juli Soler de Salardú. A tots ens va
sorprendre la nevada que estava caient a la Vall d’Aran.
A les 7 de la matinada del dissabte tothom en peu per esmorzar.
A fora es veu tot nevat i, malauradament, els núvols cobreixen tot el cel.
Agafem els cotxes fins l’aparcament de la Borda de Servat per una pista coberta
per 2 dits de neu nova. Encara no hi ha prou neu per anar amb els esquís i
durant 1 km caminem. La boira ens persegueix quant podem posar-nos els esquís.
Passem els Banhs de Tredòs i a l’altura del Pont dera
Montanheta ens desviem cap al bosc sense trobar cap traça i enfonsant-nos en
aquesta neu nova que cada vegada és més profunda.
El pendent augmenta fins arribar al Còth deth Tuc Gran de
Sendrosa, on la boira ens devora. La
visibilitat és tan reduïda que desistim de fer el Tuc Gran de Sendrosa. Però
aquí no s’acaben els problemes. Hi ha una gran cornisa en el coll i la
visibilitat no ens deixa veure per on podem passar-la.
Dos esquiadors davant nostre trenquen una part de la cornisa
i per allà ens llencem també nosaltres, fent un saltet la majoria o la resta
amb grampons.
A mida que anem baixant torna la
visibilitat fins arribar al refugi de Saboredo.
Hem fet be en fer reserva. El
refugi està ple. La tarda es va aclarint fins sortir el sol amb tota la seva
força regalant-nos unes vistes increïbles.
Diumenge ens aixequem ben aviat. El temps havia de ser millor, però no es compleix. Visibilitat reduïda novament i fort vent en alçada presagien que el temps no ens ho posarà fàcil.
Pugem fins al Port de Ratèra de
Colomers i girem a ma dreta per agafar una bona baixada cap al circ de
Colomers. El fort vent encara ens deixa fer, però una neu crosta no ens deixa
gaudir tant com voldríem de la baixada.
Quan arribem al Lac Obago ens
dividem en dos grups: els que volen continuar baixant i els que encara volen
intentar pujar una mica més, malgrat que ja sabem que el vent no ens deixarà
arribar al cim del Gran Tuc de Colomers.
I així uns quants continuem
pujant, una hora més, fins a 2500m, fins que el fort vent ens obliga a girar cua.
La baixada es fa llarga, ben
llarga, amb alguns trams remant, entre els llacs de Colomers, amb neus que van
des de crosta a pols (perquè no estaria tot amb neu pols, amb la quantitat de
neu que hi havia?). Això si, deixem el vent i s’obre el cel, regalant-nos
novament uns paisatges increïbles.
A l’altura dels Banhs de Tredòs
deixem la neu, tot i encara alguns es resisteixen.
Encara ens queda caminar un bon
tram fins al cotxe, però no crec que ningú s’hagi quedat amb la sensació que,
malgrat no haver fet cap dels dos cims que estaven previstos, no hàgim quedat
satisfets d’aquesta sortida.
L’acomiadament el vam fer en un
restaurant a Vielha.
Fins la propera!
Quina llàstima que el temps no us deixés fer....
ResponElimina