Desnivell dia 1: +600m
Desnivell dia 2: +/- 1800m
Desnivell dia 3: +1300/-1900m
A vegades un no sap si es ell qui escull el camí o el camí t'escull a tu. Des del cim de l'Aspiring, per sobre del mar de núvols només es veien dos cims. Un a l'Est que estava clar que era el Mt Cook i un altre espectacular a l'oest, que feia molt bona pinta i donava ganes d'enfilar-se. Quan vaig baixar, baix buscar informació als mapes i vaig descobrir que era l'Earnslaw. Així doncs es va convertir en el següent destí. Em llevo amb un dia variable, però la meteo dona mes o menys bo per dos dies més així que tiro cap a l'Earnslaw.
L'accès inhòspit com en tots els cims que no tenen una estació d'esquí a prop. S'aparca als 400m i es camina per una vall glacial totalment plana uns 8km. Això si, aquesta zona es més solitària que la vall de l'Aspiring i els rius s'han de creuar a peu. No esta malament dos rius amb l'aigua per sobre el genoll. Com que plou a l'aproximació tant es creua calçat o descalç. Un cop creuat el riu Rees s'enfila una pujada per un magnífic bosc (beech forest). Aquesta vegada gaudeixo del a pujada doncs no es tant dreta com la del French Ridge a l'Aspiring. Desprès de 3 hores de caminar arribo al refugi. Un lloc encantador i un refugi encantador que es creu es va construir fa uns 100 anys i que s'ha anat reformant mantenint la seva estructura inicial. Per mi un hotel de mil estrelles, puc encendre el foc per assecar la roba i crear un ambient més que agradable.
La nit estrellada com s'havia previst. Així que em llevo d'hora per trobar la neu en bones condicions doncs segons per on pugi hi ha bastant exposició a les allaus i la muntanya esta carregadeta. Vaig a peu una horeta pel que aquí diuen el bush, mal camí ple de matolls fins que als 1200m em calço els esquís i vaig superant una serie de resalts fins al Wright col a 2264m.
Encara no se si pujaré per la cara N o per la S, pero el vent va pujant cada vegada més fort. M'apropo al refugi-bivac de Esquilat al costat del coll i veig la via de la cara N. No es esquiable però presenta gaires dificultats. El vent al coll bufa molt fort així que deicideixo girar cap al coll S i veure si a mesura que pasa el dia baixa el vent. Rodejo el glaciar que per sort esta ben cobert de neu, sort per les esquerdes doncs es una travessa en que vas paral.lel amb els esquis durant una bona estona, però hi han moments que el pal s'enfons més 'un metre en neu tova.....traço una ruta el més conservadora possible i em dirigueixo fins al peu del coll per anar a buscar el rastre d'una allau que ha baixat le dia anterior probablement. Paso una gran rimaya sense dificultats per un pont de neu ben omplert i enfilo una pendent molt dreta amb neu dura despres de baixar l'allau, amb el esquis a l'esquena. Pujo sense gaire confiança en fer cim doncs estic a sotavent i per l'altre banda del coll que es una fina aresta de neu puja la neu a una velocitat endiablada. Efectivament, quan arrivo a 10 metres del coll m'enfonso fins a la cintura per la nova placa de vent que s'està formant. Trigo una mitja hora en fer aquests 10 metres obrint trinxera i es impossible sortir a dalt de tot pel vent que fa. Deixo els esquis m'abrigo i espero una estona fins que sembla que baixen les rafegues i faig un intent, però als 20 metres em dono la volta. El vent es infernal i no puc ni veure per on vaig de la neu que em tira a al cara i que se'm clava com petites agulles. El cim esta allà mateix però s'ha de superar una aresta fina i molt dreta. Haurà d'esperar.
Torno a sota el coll, a la trinxera i vaig tot el ràpid que puc per marxar d'aquell indret infernal. Decideixo sortir amb els esquis als peus tot i la pendent i els primers 10 metres segueixo la trinxera en diagonal per no sobrecarregar més la placa. Desprès per la neu dura i dreta arribo a la rimaia gaudint una mica però pensant en fer la travessa del glacial amb la més gran delicadessa possible. Quan surto de la pendent exposada de la glacera ja em relaxo i sense tant de vent gaudeixo per fi de la neu primavera. Quan em trec els esquis en una plataforma d'herba gaudeixo del paisatge i decideixo passar una altre nit al refugi demanar-li una altre oportunitat a la muntanya. Em relaxo tant que faig una bacaineta només alterada per l'arrivada d'un parell de KEAs, un lloro molt gran de colors verds i vermells però que a la que et descuides se t'emporta qualsevol material que pugui penjar del seu bec. Ja despert sento el so familiar d'una allau i la localitzo al glaciar que acabo de travessar. Ufffff, afortunadament per la meva autoestima tècnica no passa per la trajectòria que he marcat al matí sinó pel costat de l'allau antiga que vaig resseguir. De totes maneres l'endemà no repetiré itinerari i provaré la cara N.
Fa mandra caminar quan tens els esquis a l'esquena i quan saps que l'endemà desfaràs el camí, però en un res i no res estic de nou al refugi. M'hi sento molt a gust. La historia regalima per les seves parets. Em preparo per passar una altre nit confortable i arraso amb el menjar extra per portava "persiaca". La nit torna a ser estrellada i sense vent. Magnífic.
Però l'endemà es repeteix la historia. A les 7 del matí ja en marxa el cel es comença a tapar i torna a apereixer aquest company desagradable que es el vent. A mesura que vaig pujant ell es va fent més fort i ja nomès em plantejo arribar al refugi-bivac al peu del a cara N per poder me canviar amb tranquilitat. Però els darrers metres el vent torna a ensenyar-me les seves dents i amb la boira em costa trobar la cabana. Afortunadament el dia abans havia estat allà i estava segur que el refugi hi era. Sort per que quan un no veu més enllà de 5 metres comença a dubtar de tot.
El vent no para i durant una hora em resisteixo a sortir tot i que ara el vent el tindre a l'esquena i ja estic amb tota la roba a sobre. Finalment surto remuntant el coll i tirant cap a vall, el vent em tira al terra en la transisicó de treure pells. Em fa mal un genoll...no pot ser, sempre passa de la manera més tonta. Per primera vegada haig de treure la brúixola doncs tot i que aparentment no hi ha pèrdua possible la desorientació em fa dubtar de si vaig cap a les barreres rocalloses de sota el glacial o sota les pendents dretes carregades de neu....Esqui de supervivencia fins als 2000m i d'aqui en avall retirada, no sense mirar enrere i desitjar poder tornar algun dia.
Ja només queda recollir al refugi i tirar enrere sota una pluja fina. Aquesta vegada el cotxe m'espera i en ell tot el necessari per recuperar la línia de confort occidental.
Trobareu més fotos a:
https://picasaweb.google.com/110876417149029637632/IntentsAlEarnslaw
xavif
Bufff¡¡ Ja m'hi trobo,
ResponEliminaun refugi d'aquells que m'agraden i a més: esquerdes, plaques de vent, allaus, fort vent, el bec dels keas,...Una experiència per recordar¡
És impressionant com un petit racó del planeta es pot convertir en l'escenari de la millor aventura. Felicitats des de la cadira de l'oficina...i gràcies per fer-nos més proper l'hivern ;-)
totalment d'acord Pep! quina enveja aquests tipus d'ecursions,... la sort és que aquí també en tenim d'itineraris d'aquests, gens concorreguts i amb refugis de mil estrelles com aquest. Felicitats Xavi per les aventures i per compartirles! la cadira de l'oficina grinyola!
ResponEliminaXavi no et conec, però com m'agrada saber que a l'altra banda del món ara hi ha neu :) Gràcies per les piulades, impressionants!!!!!!
ResponEliminaDe res, a vosaltres per lleguir ho. Fer activitat es maco però compartir ho es millor i com que he fet la majoria de les sortides més sol que un mussol, doncs ve de gust compartir les amb els companys de casa, els que us conec i també amb els que no us conec. Ara ja s'acabat, de tornada cap a casa. Em queda escriure algunes més que em serviran per no agafar el mono abans de que començi a nevar de veritat als pirineus.
ResponElimina